CARTA DE BARCELONA – REPÚBLICA CATALANA: 155 GRAMS D’HISTÒRIA, por Josep A. Vidal

 

Any 1640. L’intent d’ocupació del Principat de Catalunya per les tropes del rei Felip IV de Castella i III d’Aragó, que, aconsellat pel seu valido, el comte duc d’Olivares, s’ha marcat com a objectiu el sotmetiment de les institucions catalanes, ha arribat a un punt que la situació és insostenible. El 7 de juny, la revolta popular, urbana i pagesa (Corpus de Sang), arriba al seu nivell més alt. Pau Claris, un eclesiàstic, president de la Generalitat de Catalunya, estableix un compromís militar amb la monarquia francesa, aleshores en mans de Lluís XIII i el seu primer ministre, el cardenal Richelieu, i proposa a la Junta General de Braços la proclamació de la República Catalana. Aquest intent fracassa en benefici de la voluntat annexionista de la monarquia francesa, que, aprofitant la situació desesperada de Catalunya, pràcticament ocupada i vençuda, hi imposa la sobirania de Lluís XIII, que es fa proclamar Comte de Barcelona (23 de gener de 1641). Aquesta submissió a la desesperada permet que un exèrcit francocatalà presenti batalla, tres dies més tard (26 de gener) a les tropes filipistes (Batalla de Montjuïc), que en surten derrotades. Catalunya resta sota sobirania francesa.

A la mort de Lluís XIII, el títol de comte de Barcelona passa al seu successor, Lluís XIV, el rei Sol. El descontentament dels catalans davant la intervenció de la corona francesa, la crisi econòmica i social provocada per una guerra prolongada i desigual, per la fam i per la pesta, en un context de guerra europea (Guerra dels Trenta Anys, 1618-1648), juntament amb la desaparició del comte duc d’Olivares, destituït l’any 1643, i la promesa de Felip IV de respectar les institucions catalanes, van afavorir que el Principat restablís la seva vinculació amb la corona hispana. Felip IV, però, va trair el seu compromís, i l’any 1659, amb el Tractat dels Pirineus, que resolia el seu litigi amb França, cedia a la monarquia francesa els territoris de la Catalunya septentrional (Rosselló, Capcir, Conflent, Vallespir i part de la Cerdanya), fet que suposà una vulneració flagrant de les constitucions catalanes i el menysteniment de les institucions del Principat, que no foren informades oficialment del contingut del tractat fins a les Corts del 1702.

 

Any 1712. En el context de conclusió de la Guerra de Successió, desapareguda l’amenaça hegemònica de la dinastia borbònica a Europa, les potències europees signen la pau d’Utrecht (gener 1712). Catalunya, que el 1705 havia obtingut de la reina Anna d’Anglaterra la garantia de preservació de les institucions catalanes, que lluitaven a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria, és exclosa de les converses i resta desemparada davant un conflicte bèl·lic que depassa la seva capacitat defensiva. L’emperador Carles VI proposa que els regnes de la Corona d’Aragó quedin sota el seu domini, però Felip V, el monarca espanyol, s’hi oposa. Es proposa aleshores la creació d’una República Catalana sota la protecció d’Anglaterra. S’inicia així un procés complex (el “cas dels Catalans”) d’intercanvis diplomàtics  que s’estavellen sempre contra interessos polítics conjunturals d’Anglaterra i Àustria. Els intents de l’ambaixador britànic de salvaguardar les institucions catalanes fracassen davant l’obstinació de Felip V, i Anglaterra renuncia a la intervenció en favor de Catalunya. L’única indulgència de Felip V amb els catalans és l’article XII del tractat de pau que signa amb Anglaterra, en el qual el nou monarca borbónic garanteix vida i béns als catalans i els concedeix els mateixos privilegis i tracte que tenen els ciutadans de les dues Castelles.

Després de l’Onze de Setembre, que posà pràcticament fi a la guerra amb la derrota dels catalans, van continuar els intents d’aconseguir la intervenció anglesa en favor de la causa dels catalans. L’any 1719, les forces de la Quàdruple Aliança (Anglaterra, França, les Províncies Unides i Àustria) van envair el nord del Principat de Catalunya amb el propòsit d’obligar Felip V a respectar els acords d’Utrecht, trencats per la política expansionista mediterrània del monarca espanyol. Les pressions angleses aconsegueixen dels seus aliats, en cas d’una eventual victòria, el compromís de restauració de les constitucions catalanes, però el fracàs de la invasió deixa sense efecte aquest intent.

 

Any 1793. L’Estat francès, en ple període revolucionari de la Convenció, sacsejat per l’onada antimonàrquica i antiaristocràtica i pels moviments contrarevolucionaris, proclama la República (setembre 1792) i, el 21 de gener de 1793, el rei Lluís XVI és executat a la guillotina. Les monarquies europees es posen en alerta per evitar que l’onada revolucionària s’escampi i les fronteres franceses esdevenen punts de tensió. Aquesta tensió assoleix a Catalunya una intensitat molt particular perquè s’hi barregen altres factors, com ara la crisi econòmica i la permeabilitat d’una frontera que no tenia cap consistència històrica. En plena crisi, Catalunya rep una persistent arribada d’immigrants francesos que hi cerquen treball (jornalers) i oportunitats de negoci (comerciants), als quals s’afegeixen ara els fugitius de la Revolució, i aquesta allau, que desborda les migrades possibilitats d’acollida d’un territori exhaust per la guerra i la crisi, és vista amb una notable animadversió pels catalans. En aquest context de territori desestructurat i desmoralitzat, la Convenció republicana i la corona espanyola, ocupada per Carles IV, es declaran la guerra. S’inicia així l’anomenada Gran Guerra, un conflicte estrany i estèril, que tanmateix va comportar un desgast considerable al territori català, llargament castigat, des de la primeria del segle XVII. En aquest marc, i en un moment en què es considera el cessament de les hostilitats, pren forma vagament, arran d’una iniciativa francesa, la proposta de creació d’una República Catalana agermanada amb la República francesa. La proposta francesa no va suscitar entusiasmes enlloc, ni en les autoritats de París, ni entre els catalans, que hi van veure clarament una maniobra annexionista, ni, naturalment, en la monarquia espanyola, i la intensificació immediata de la guerra va convertir la iniciativa en una anècdota, de manera que no va ser recollida en el Tractat de Basilea que posà fi a la guerra i retornà a la frontera catalanofrancesa el mateix traçat que tenia al començament del conflicte.

 

Any 1810. En el marc bèl·lic de l’ocupació de la península Ibèrica per les tropes napoleòniques, la Guerra del Francès –en la historiografia hispànica anomenada Guerra de la Independència–, Napoleó, tot i no tenir el control total del territori català, concedeix independència a Catalunya sota la tutela de França. Oficialitza el català i reorganitza la gestió del territori, entre altres mesures. La societat catalana, però, no se’n refia; influïda per l’esperit de croada que el clero predica arreu del territori contra les satàniques idees revolucionàries, s’esquerda entre els conservadors i els que hi veuen una certa possibilitat de posar fi a l’absolutisme monàrquic de l’Antic Règim. Aquests darrers, però, no arriben a constituir un grup d’afrancesats considerable, perquè, d’una banda es malfien de les intencions franceses i d’una altra veuen la possibilitat de canalitzar les seves aspiracions de canvi i modernització en el moviment constitucionalista que va prenent forma a Espanya i que quallarà en la Constitució de 1812, aprovada per les corts de Cadis –val a dir, però, que els representants catalans que hi van poder acudir hi van defensar posicions conservadores.

 

Any 1812. Napoleó posa fi al període d’independència del Principat i annexiona Catalunya a França, de manera que esdevé una província francesa de facto. Els exèrcits napoleònics, però, han entrat ja en una fase de regressió del seu potencial, les derrotes i la pèrdua de territoris es van generalitzant ràpidament. El monarca espanyol imposat per Napoleó, Josep I Bonaparte, abandona Espanya el 1813, i Ferran VII prepara el seu retorn, mitjançant la signatura del tractat de Valençay (novembre 1813), que es produirà l’abril de 1814. Catalunya posa fi així a la seva integració a la França napoleònica, sense que aquesta acabés de consumar-se, i retorna a una Espanya que es disposa a iniciar una esperançadora etapa constitucionalista. Ferran VII, però, que simula de primer el seu sotmetiment a la Constitució, l’aboleix tot just recuperat el poder i retorna al sistema autoritari de l’Antic Règim.

 

1873. Arran de l’abdicació d’Amadeu I (l’efímer monarca amb què, mitjançant una renovació dinàstica, s’intentà treure de l’atzucac el règim monàrquic espanyol), l’11 de febrer es va proclamar la Primera República Espanyola, que els republicans catalans van intentar que fos de caire federal. Tot i que el pacte de Tortosa de 1869 entre els comitès republicans federals d’Aragó, Catalunya, València i Balears, que abonava les tesis federalistes, defensava explícitament la unitat d’Espanya, la proposta federalista fou considerada com una amenaça disgregadora i la nova república, que tingué com a primer president el català Estanislau Figueras, es constituí amb caràcter unitari i no federal. Això no obstant, a diferents poblacions catalanes es proclama la República federal. El moviment federalista va persistir i reiteradament es va intentar la proclamació d’un Estat Federal català, que finalment prengué forma, el març de 1873. El nou Estat Català, presidit per Baldomer Lostau, va tenir una vida efímera; el president de la República, Estanislau Figueras, va aconseguir aturar-ho pactant la dissolució de l’exèrcit obligatori a Catalunya. Però la insurrecció federalista va continuar activa fins a la proclamació, per les Corts espanyoles renovades, de la República Federal (juny), presidida ara per Francesc Pi i Margall. A Catalunya, però, a la insurrecció federalista s’hi havia sumat la revolució social: el 19 de juny es va produir l’ocupació popular de l’Ajuntament de Barcelona, que pretenia consolidar la revolució, i el mateix dia es constituí la Junta de Salvació i Defensa de Catalunya, que pretenia enfrontar-se al progrés del carlisme en territori català. La Junta portà implícita, segons interpretació d’alguns historiadors, una nova proclamació de l’Estat Català.

La situació de crisi política va ser objecte d’una forta repressió pel capità general de Catalunya, Martínez Campos, que va reprimir la premsa i va detenir els líders federalistes més bel·ligerants, i les autoritats locals republicanes més combatives van ser substituïdes per conservadors. El mateix Martínez Campos, que dirigí el cop d’Estat a Sagunt el 29 de desembre de 1874, posà fi a la República espanyola i reinstaurà la monarquia en la persona d’Alfons XII.

 

1931. Les eleccions municipals (12 d’abril) comporten la caiguda de la monarquia i l’exili d’Alfons XIII. Francesc Macià, líder d’Esquerra Republicana de Catalunya, proclama “la República catalana a l’espera que els altres pobles d’Espanya es constitueixin com a repúbliques, per formar la Confederació Ibèrica“. [Pocs anys abans (1926) Macià havia planejat la invasió de Catalunya entrant amb homes armats per Prats de Molló amb la intenció d’arribar fins a Olot, alhora que, segons les previsions, seria proclamada la República a Barcelona en el marc d’una vaga general; el complot, però, va fracassar perquè entre els antifeixistes italians amb qui el va preparar hi havia infiltrat un agent de Mussolini, Ricciotto Garibaldi, que ho denuncià a la policia francesa.] La proclamació de Macià es produí unes hores abans que es proclamés la República Espanyola. Els republicans espanyols, i entre aquests alguns de catalans, van mirar d’encotillar, una vegada més, la dimensió política i l’abrandament de la proclama catalana, i el 17 d’abril van pactar amb en Macià una nova proclamació més matisada: “Proclamo la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica“. En virtut d’aquell mateix pacte, la república catalana era rebatejada eufemísticament amb el nom de Generalitat de Catalunya, que remetia a les institucions històriques del Principat, però aigualia considerablement l’abast polític de la proclamació.

 

1934. Arran de les eleccions de 1933, que, amb la victòria de la coalició formada pels radicals d’Alejandro Lerroux i per la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA), formació antirepublicana i filofeixista, van instaurar al capdavant de la Segona República Espanyola un govern conservador, s’inicià un procés involucionista en totes les línies de progrés social que s’havien obert en l’etapa republicana anterior (reforma militar, reforma agrària, sufragi femení…) i que havien encoratjat els moviments conspiratoris de les dretes alhora que no havien aconseguit de complaure les pretensions més ambicioses i radicals de les esquerres revolucionàries i de l’anarquisme. La crispació social anà en augment al llarg del 1934, fins que, el mes d’octubre, va esclatar la revolta amb l’entrada de la CEDA al govern. L’esclat revolucionari va tenir dos focus principals: la revolució dels miners a Astúries i la insurrecció de la Generalitat, presidida aleshores per Lluís Companys, que, el Sis d’Octubre, va proclamar l’Estat Català dins de la República Espanyola. La reacció del govern republicà fou immediata: la insurrecció va ser reprimida, es va suspendre el govern català i Companys i la major part dels seus Consellers van ser empresonats. La situació de repressió, però, va cessar amb la victòria del Front Popular el febrer del 1936.

Acabada la guerra, el president Companys va ser detingut a França en una operació conjunta de les autoritats franquistes i la Gestapo i, traslladat a Espanya, fou condemnat a mort i afusellat a Barcelona el 15 d’octubre de 1940. La Generalitat a l’exili nomenà president Josep Irla i, a la mort d’aquest, Josep Tarradellas, que va mantenir viva la institució tot i tenir una activitat molt poc més que testimonial.

 

1977. El 29 de setembre, Adolfo Suárez, amb un moviment arriscat en el que era la complexa i fràgil arquitectura del postfranquisme i de la transició a la democràcia, deroga la llei franquista de supressió de les institucions catalanes i restableix la Generalitat. El president Tarradellas torna de l’exili el 23 d’octubre i n’assumeix la Presidència. La Generalitat de Catalunya esdevé així l’únic pont de continuïtat de l’Espanya postfranquista amb la legalitat republicana.

 

2017. El 10 d’octubre el President de la Generalitat Carles Puigdemont assumeix els resultats del referèndum d’autodeterminació celebrat l’1 d’octubre sense autorització del govern espanyol, en el qual, malgrat la brutalitat de l’acció repressiva del govern espanyol, van participar més de 2.250.000 ciutadans que van donar el seu vot favorable, amb una majoria aplastant, a la proclamació de la República Catalana. En l’acte parlamentari, el president Puigdemont deixa en suspens els efectes del resultat referendari per tal d’obrir diàleg i negociació amb el govern espanyol, si cal amb mediació internacional. El govern espanyol, però, entén que no pot seure a dialogar d’igual a igual amb el govern català, que les pretensions sobiranistes queden fora de tota possibilitat de diàleg institucional, que ningú no ha de mediar entre el govern de l’Estat i un territori subordinat, que no existeix una reivindicació catalana independentista majoritària i que el conflicte amb Catalunya és una invenció delirant d’uns polítics embogits que han predicat la sedició i han intentat donar un cop d’estat. I en funció d’aquest discurs que ignora o perverteix la realitat, tot emparant-se en una lectura sui generis, abusiva i paradoxalment anticonstitucional, de l’article 155 de la Constitució, sotmet a l’aprovació del Senat l’adopció de mesures d’excepció, entre les quals la destitució del govern català, contra el qual actuarà probablement amb causes penals de sedició, l’ocupació de facto del Parlament català i dels mitjans de comunicació, la substitució del comandament de la policia autonòmica i altres actuacions insòlites del mateix caire.

 

Resum provisional. L’Espanya de les autonomies s’ha acabat. El mite de la transició espanyola s’ha desemmascarat. La democràcia espanyola no ha resistit la prova d’esforç. I de retruc, la Unió Europea es troba de sobte, i per un camí que no preveia, davant la trista imatge de si mateixa, la més desagradable, la menys amable, la més incòmoda, la més inoportuna, la més insostenible, una evidència més del seu fracàs i de la necessitat peremptòria de reinventar-se.

Quin serà el pròxim escenari?

 

Josep A. Vidal

 

Referències:

One comment

  1. Carlos A P M Leça da Veiga

    É incompreensível como, em Portugal, não há um apoio manifesto à Independência Nacional da Catalunha. Este comportamento aberrante só pode explicar-se pela influência antidemocrática imposta pela “união europeia/IVºreich” e bem aceite pelos partidos políticos, às ordens dos europeístas, que dominam a opinião pública portuguesa. Se Portugal – e muito bem – não podia ter colónias que razão haverá para que o reino de Castela possa tê-las? Se, antes do glorioso 25 de Abril de 1974, Portugal, por ter as suas colónias, chegou a ser acusado de perturbar a paz mundial, então que dizer do reino de Castela que oprime pela violência várias Nacionalidades. Ninguém pode esquecer que a chamada Espanha – uma ignominia histórica – por obra de Franco, foi palco duma guerra civil em que um exercito fascista massacrou e derrotou uma População. Viva a Catalunha Independente. CLV

    Gostar

Deixe uma Resposta

Preencha os seus detalhes abaixo ou clique num ícone para iniciar sessão:

Logótipo da WordPress.com

Está a comentar usando a sua conta WordPress.com Terminar Sessão / Alterar )

Imagem do Twitter

Está a comentar usando a sua conta Twitter Terminar Sessão / Alterar )

Facebook photo

Está a comentar usando a sua conta Facebook Terminar Sessão / Alterar )

Google+ photo

Está a comentar usando a sua conta Google+ Terminar Sessão / Alterar )

Connecting to %s

%d bloggers like this: