CARTA DE BARCELONA – Les urnes derroten el 155… I tornem allà on érem – por JOSEP A. VIDAL

 

 

El proper dia 17 haurà de constituir-se el Parlament català resultant de les eleccions imposades pel Gobierno de España en aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola. A dreta llei, després d’un accelerat i violent periple basat en la interpretació i l’aplicació abusives del dret per part dels poders de l’Estat espanyol, l’estructura del nou Parlament reproduirà substancialment la mateixa distribució de forces que en la legislatura anterior: majoria absoluta del sobiranisme independentista.

El Partido Popular, que actualment governa de facto a Catalunya i que ha estat el responsable de la violència repressiva, de l’abús de poder, de la judialització de la política, de l’exasperació de l’ultranacionalisme espanyol de substrat colonialista i perfil feixista, del cúmul de despropòsits en l’argumentació jurídica i de tots els atemptats que s’han consumat contra la democràcia, ha perdut estrepitòsament unes eleccions que havia convocat sense tenir-ne el dret. No solament les ha perdudes, sinó que ha esdevingut una força residual al Parlament de Catalunya, amb a penes quatre escons, insuficients per constituir un grup propi.

Amb una participació electoral de més del 80% del cens, una xifra extraordinàriament alta, el bloc del nacionalisme espanyol, constituït pel Partido Popular, Ciutadans i Socialistes, ha vist com la majoria independentista revalidava la majoria. Ho ha vist, però s’ha estimat més mirar cap a un altre costat i fer veure que aquesta realitat no existeix:

– la vicepresidenta del Gobierno de España, Soraya Sáenz de Santamaría, que en campanya electoral havia pregonat que el president espanyol M. Rajoy i el seu govern havien aconseguit decapitar l’independentisme i tancar els seus líders a la presó (i alhora que ho deia afirmava que a Espanya la justícia és independent), està pràcticament desapareguda d’ençà de les eleccions;

– M. Rajoy (permeteu-me que ho escrigui així, amb el nom abreujat, per veure si puc donar alguna pista als qui no saben a qui es refereix el “M. Rajoy” que apareix als papers de Bárcenas com a destinatari de comissions cobrades i pagades, presumptament, pel PP en diner negre) va dir de seguida que s’entrevistaria amb la líder de Ciutadans, la força més votada, com a guanyadora de les eleccions, menystenint així la majoria independentista;

– Ciutadans, que sap prou que no té possibilitats de formar govern, no ha presentat candidatura i s’ha limitat a reclamar com a compensació la presidència del Parlament (una reclamació que titllaríem d’ingènua si no fos una més de les seves maniobres demagògiques per desacreditar moralment l’independentisme);

– i els socialistes, en el seu rol de profetes al desert, continuen anunciant catàstrofes i fent tot el possible perquè es produeixin, perquè saben que l’únic que els permetria de guanyar algun vot seria poder cridar “Nosaltres ja ho dèiem” en un escenari de fracàs de l’independentisme i de consumació d’un desastre calamitós per al futur d’una Catalunya autònoma.

Mentrestant els “podemites” miren de no posar els peus a cap costat, incòmodes amb el paper d’àrbitre que potser els tocarà de fer en un parlament en què la majoria sorgida de les urnes està força afeblida pels atacs i les maniobres del Gobierno, l’aplicació del 155 i per les arbitrarietats judicials que mantenen com a hostatges els líders del moviment sobiranista, que continuaran en una situació de “presó preventiva”  que a la pràctica ha esdevingut clarament “presó penal”, com si ja haguessin estast jutjats i condemnats. I a més, amb el President legítim (abans i després del 21 de desembre) a l’exili*.

Amb aquest escenari, tot és incert quant a les possibilitats de recuperar la normalitat política de les institucions catalanes. El necessari retorn del president Carles Puigdemont i els consellers exiliats i la llibertat dels polítics i activistes empresonats o exiliats per tal que puguin assumir els escons que han d’ocupar són improbables; el Gobierno de M. Rajoy i les forces parlamentàries d’oposició a Catalunya hi posaran tota mena d’entrebancs i el Tribunal Constitucional n’avalarà els arguments amb la diligència amb què ho ha fet fins ara. De manera imminent, s’intensificarà a Catalunya, encara més, l’enfrontament de legitimitats.

En el marc de la política espanyola, el contenciós amb Catalunya no té cap recorregut possible. No és una qüestió de trobar-hi un encaix; avui dia, els postulats de la política catalana no tenen espai ni possibilitats de debat en l’Espanya actual, ni en la hipotètica Espanya federal que pregonen més que defineixen alguns sectors del socialisme esperonats pel conflicte (val a dir que la seva convicció federal no viurà ni un dia més del que duri el conflicte), ni amb una Constitució reformada.

Si el Parlament que es constitueixi és coherent amb la voluntat majoritària expressada a les urnes, el Gobierno Español hi aplicarà més 155, i perpetuarà sine die la intervenció de l’economia catalana. El Partido Popular procurarà tenir a les seves mans les regnes del poder a Catalunya, tot i haver estat la força menys votada, i Ciutadans, de grat o per força, li farà la feina bruta sempre que calgui, fins al moment que els qui els paguen decideixin, cosa improbable, que el PP, afeixugat per una llarga història de corrupció i de fidelitats heretades, és totalment prescindible i que Ciutadans, partit servil i obedient als poders fàctics i especialment als de l’Íbex 35, està en condicions de substituir-lo com a pal de paller del nacionalisme espanyol. Mentrestant, els de Ciutadans seran les crosses del PP.

Així doncs, la República catalana haurà de continuar cercant la seva viabilitat en l’àmbit i les instàncies internacionals, i alhora haurà de continuar eixamplant, encara més, la seva base social.

El proper dia 17 serà, a Catalunya, una jornada intensa. Una més. I ens en caldran encara moltes altres.

Josep A. Vidal

* Seguint la tàctica d’elaboració d’un discurs que els permeti el joc brut habitual, des dels mitjans, els sectors d’influència i els partits polítics del bloc nacionalista espanyol (autoanomenat “constitucionalista”, malgrat que es salten la Constitució com volen), s’insisteix a dir que Carles Puigdemont és un fugitiu de la justícia. Val a dir que tant el President Puigdemont com els Consellers que l’acompanyen en l’exili, no tenien cap causa oberta ni cap reclamació judicial quan van viatjar a Brussel·les, i que, un cop cursada la requisitòria judicial, van comparèixer davant la justícia belga. Per tant, si es van lliurar a la justícia, no són fugitius, llevat que Espanya no reconegui la justícia belga o s’autoexclogui del dret internacional. Paradoxalment, el President i els Consellers es poden moure lliurement per la Unió Europea, amb l’exclusió d’Espanya, de manera que també en això Espanya vol ser l’excepció i exhibeix desvergonyida la seva manca de coherència amb els procediments, els principis, els paràmetres i els valors a què s’ajusta el dret internacional.

Deixe uma Resposta

Preencha os seus detalhes abaixo ou clique num ícone para iniciar sessão:

Logótipo da WordPress.com

Está a comentar usando a sua conta WordPress.com Terminar Sessão /  Alterar )

Google+ photo

Está a comentar usando a sua conta Google+ Terminar Sessão /  Alterar )

Imagem do Twitter

Está a comentar usando a sua conta Twitter Terminar Sessão /  Alterar )

Facebook photo

Está a comentar usando a sua conta Facebook Terminar Sessão /  Alterar )

w

Connecting to %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

%d bloggers like this: