Puigdemont té pressa per fer passos pel terreny de l’excepcionalitat però ERC juga ara amb el comodí de la presidència del Parlament i els temps de la Cambra. Davant les urgències de Bruselles, la prioritat dels republicans és reivindicar un escenari de normalitat institucional per protegir no només Oriol Junqueres, que ja ha superat els cent dies empresonat, sinó també la seva secretària general, Marta Rovira, abans que declari devant el Tribunal Suprem el dia 19.
De veritat que no sé que pensar, si no es tracta d’una estratègia. Després d’una setmana de negociacions amb JxCat sense un acord que vinculi la majoria independestista al Parlament, el consell nacional d’ERC va insistir ahir, 10 de febrer que no avalarà cap proposta que no sigui un “acord global, solid i ferm” que permeti recuperar les institucions i posar fi al 155.
Ara s’estudia que el president faci una altra escapada fora de Bélgica. Dos dels països que s’estudien són Eslovènia i Suissa, per tal d’internacionalitzar més el conflicta català.
Per contra, el Ministeri d’Inerior espanyol, ha expediantat i apartat del servei d’escortes el “mosso d’esquadra” (policia catalana) que acompanya Puigdemont a Bruselles, per haver burlat l’escorta oficial del president perquè poguès marxar a Bélgica. (La burla va ser la de cambiar de cotxe el president Puigdemont dins d’un túnel de la carretera el dia que varen anar cap a Bélgica). Simple, ingeniós i creatiu, no?
Catalunya, depén des d’on la miren els diferents països, opina de diferent manera, per exemple a França hi ha incomprensió i temor del contagi de Córsega.
Al Regne Unit hi ha un interés per el desenvolupament dels fets. Diuen que els catalans són un poble romàntic i rebel, dividit, insatisfet de la seva relació amb Espanya, i impotent alhora de cambiar-la, víctimes de tics autoritaris i deficiències democràtiques heredades del franquisme. La falta d’independància del poder judicial a Espanya, la negativa en rodó a un referendum i les detencions de polítics, que qualifiquen d’impropies d’una democràcia europea del segle XXI, fan que la imatge d’Espanya caigui en picat.
A Russia va quedar clar que no hi hauria independència, un element que donaria arguments als territoris rebels a Ucraïna, Georgia o Moldavia que Moscou apadrina.
A Italia l’interés és inagable, però també analitzen una possible independència de Catalunya com una derrota d’Europa, ja que si Europa no és capaç de frenar Catalunya, s’obriria una aixeta d’altres terres que demanaran el mateix. No pot evitar mirar cap a la Llombardia i el Véneto.
A Bélgica hi ha un gran interés a seguir la crisi catalana i suport absolut a Carles Puigdemont per part dels independentistes flamencs, Activen els radars quan el procés apareix a les noticies.
Als EEUU en veure les imatges de les garrotades del 1-O, van lamentar el succeït, però el temps passa i tenen noticies més properes amb les últimes ocurrències de Donald Trump.
De Biafra al Kurdistan, diuen que Catalunya, no té una història complexa i tràgica com la dels Balcans, però els serveix de referent.
