CARTA DE BARCELONA – Hi ha res més greu per a la democràcia que “saltar-se la llei”? – por JOSEP A. VIDAL

 

 

Diguem-ho d’entrada i clarament. Sí, hi ha una cosa pitjor que “saltar-se” o transgredir la llei: pervertir-la. Saltar-se la llei és una opció transgressora, que té conseqüències més o menys greus, segons el cas i les circumstàncies, però que no té cap efecte sobre la llei, sinó sobre el transgressor i en els fets implicats en la transgressió. En canvi, la perversió de la llei té efectes sobre la legalitat. Malgrat la transgressió, la llei resta intacta, però en la perversió, la llei resta pervertida, corrumpuda, i el perjudici o la pena recau en aquest cas no sobre el transgressor, sinó sobre el conjunt de la ciutadania i alhora damunt cadascun dels ciutadans, que veuen disminuïts els seus drets, limitades les seves llibertats i menystingudes les garanties democràtiques.

A l’Estat espanyol, en relació amb la realitat política catalana, s’hi ha imposat el relat pervers del Govern amb el beneplàcit de les forces que configuren l’arc parlamentari espanyol i, especialment, amb la complicitat “culpable” dels mitjans de comunicació, supeditats a interessos oligàrquics que han subjugat el periodisme i l’han reduït a l’estat miserable en què es troba en aquest moment en moltes de les principals capçaleres i mitjans de comunicació.

Quan els fets viscuts esdevenen història –ja sigui llunyana, pròxima o immediata– queden subordinats a les lleis de la narrativa. La vida, en un grau major o menor, esdevé literatura, és a dir resta supeditada a un “argumentari”. L’estructura narrativa reorganitza la realitat i la jerarquitza, estableix nexos i vinculacions entre fets i crea contextos de versemblança per tal de fer-la comunicativa. En aquesta construcció del relat històric, quan és el periodisme, o  la política, o la Història qui la fa, l’esforç de fidelitat i d’objectivitat és imprescindible. No hi existeix l’objectivitat al cent per cent, però l’exigència d’aquest requisit hi ha de ser total i absoluta.

L’Estat espanyol i particularment el govern del PP han construït el relat amb una manca de vergonya, de dignitat i d’escrúpols que fa feredat. El relat no ha desvirtuat els fets, els ha pervertit; no ha desdibuixat les persones, les ha envilit; no ha desmuntat els arguments, els ha substituït; no ha identificat les víctimes i els botxins, sinó que els ha intercanviat els papers… Fets inventats, falsedats a dojo, incriminacions i delictes burdament prefabricats en els soterranis o les clavegueres de l’Estat, un inframon del poder que ara s’exhibeix sense vergonya en la vida política espanyola gràcies a l’aquiescència –si més no aparent fins ara– de la major part de la població, a la complicitat de les forces polítiques, a la connivència del poder judicial, al suport de les oligarquies i dels poders fàctics, i la desprotecció ideològica de les organitzacions civils i dels ciutadans en general.

Les forces d’esquerra, les persones i els partits tradicionalment compromesos en la construcció d’una Espanya democràtica capaç de redreçar-se des de l’ermot a què va ser reduït el país per la dictadura franquista, s’han empantanat en el laberint de les mentides i de les fal·làcies. Sorpreses de si mateixes, desconcertades pel propi desconcert, divagant en el mar de la incoherència, han assumit les premisses i els arguments justificatius que ha difòs el mateix govern espanyol, en mans del Partido Popular, i aquesta excrecència neofranquista i demagògica que se li va menjant l’espai polític gràcies a les misèries esperpèntiques d’algun còmic caduc, dels nostàlgics del vell règim, de la inoculació del neofalangisme, de la bona fe de la “bona gent” inoculada de nacionalcatolicisme i d’un patrioterisme castrador que els redueix a un estat servil i vacu en benefici dels qui mai han defensat i mai defensaran els interessos de les classes populars ni els valors de la ciutadania.

Els que abans deien que a Espanya, “en absència de violència”, es pot parlar de tot, ara demanen 35 anys de presó per a aquells que han intentat per tots els mitjans al seu abast posar damunt la taula del debat polític les raons dels catalans, que consideren, tot i defensant alternatives diferents, que l’autonomisme no és ja el paradigma de les solucions sinó la font dels problemes. Ara ja no és “la violència” el que impedeix parlar de tot; sinó, el “saltar-se la llei”, perquè –diuen– hi ha coses que la llei no permet i que, per tant, queden fora del debat polític. Ho diuen el PP i Ciutadans i ho fan seu els socialistes, mentre els comunistes i els alternatius no gosen entrar prou decididament en el debat polític i reclamen un moment inèdit i edènic per a la refundació política de la democràcia espanyola: aparqueu el debat, semblen dir, per tal que “nosaltres” puguem presentar la nostra proposta “fundacional”.

Les piruetes del socialisme espanyol i del socialisme català, que ha esdevingut un trist acòlit regional del PSOE –cosa evident per molt que ho neguin i gesticulin– els porta a convertir la reprovació de la “transgressió de la legalitat” en el pal de paller de la seva argumentació a favor de la intervenció de la Generalitat pel poder espanyol, de l’atac a les institucions catalanes, i de l’empresonament dels polítics honestos que han compartit amb ells l’acció parlamentària i, n’estic segur, l’amistat. “Saltar-se la llei té conseqüències”, diuen, i amb això es consideren prou justificats per callar davant l’atropellament i la perversió de la llei i la justícia que estàn consumant i imposant el govern espanyol i els tribunals amb la finalitat declarada i manifesta d’escapçar –decapitar, diuen ells parlant “en castizo”– l’independentisme i el sobiranisme catalans i, si pot ser, de passada, destruir tot allò de valor social i identitari que la societat catalana ha anat construint per si mateixa, malgrat tots els obstacles, des de la tenebror de la dictadura fins avui. Socialistes i comunistes obliden que el seu currículum seria avui anodí si n’esborréssim la llista de revolucions, victorioses o frustrades, i de lluites contra la legalitat que exhibeixen com a credencial d’ençà del seu naixement. S’entesten a ignorar que no sempre la conseqüència de saltar-se una llei és la comissió d’un delicte i la condemna consegüent; que, de vegades, saltar-se la llei és el pas necessari per derrotar la llei i canviar-la. Prefereixen ignorar que els qui a Catalunya –fins i tot companys seus de militància– han reivindicat la celebració d’un referèndum per totes les vies possibles –i sempre extremament pacífiques– s’han trobat com aquells que, tancats en una habitació de la qual volen sortir, veuen com els qui administren i els neguen les claus calen foc a totes les portes i no els deixen cap més alternativa que intentar escapar del foc saltant per la finestra. I encara diuen amb cinisme que: evidentment, si pretenen saltar per la finestra, el fet ha de tenir conseqüències. No entenen que a l’extrem de la convicció, assajats tots els camins, hi pugui haver un acte d’insubmissió; ells, que van néixer de la revolució, de la insubmissió radical i absoluta, han esdevingut, pel que fa a l’expressió sobirana dels catalans, apòstols i instigadors inquisitorials de la claudicació.

I mentre demanen responsabilitats als qui, “saltant-se la llei” (cosa que caldria demostrar amb claredat), van alterar un determinat procediment parlamentari (6 setembre 2017), callen miserablement, culpablement, davant la “perversió” de la llei consumada dia rere dia. D’aquell delicte, si es demostra que ho fou i arriba a judici, se’n derivarà alguna responsabilitat per a persones concretes i per fets concrets i potser alguna sanció administrativa o menor; però de la perversió, de la corrupció de la llei que s’està consumant de manera fefaent dia a dia, i així ho expressen juristes, constitucionalistes i instàncies acadèmiques autoritzades, se’n deriva la desintegració del sistema democràtic espanyol. I callen. I el seu és un silenci culpable.

En aquest moment tots els demòcrates de pedra picada, si n’hi ha, que ocupen els escons del Parlament espanyol haurien d’estar denunciant amb tots els mitjans al seu abast, amb la vaga de fam si calgués –i ho dic com a metàfora de radicalitat– la perversió de la justícia, no ja per solidaritat amb l’expressió i la voluntat democràtiques dels catalans, sinó per evitar la desintegració democràtica, la pèrdua de llibertats i garanties jurídiques i, en definitiva, el col·lapse de l’estat de dret a Espanya.

No ho fan, però, i potser no ho faran de moment. Tant de bo, quan ho facin, hi siguin a temps. Ara, però, es consideren obligats al silenci o com a molt a una gesticulació inconseqüent per una raó moral de rang superior: el patriotisme. Però, si el patriotisme és o ha de ser realment un valor de futur, no es podrà preservar de cap manera que no sigui mitjançant la defensa de la radicalitat democràtica, de l’honestedat del relat històric –ja sigui immediat o a més llarg termini–, de les llibertats (de pensament i opinió, d’expressió, de reunió…), de la separació de poders, de l’honestedat contra la corrupció, i dels valors del respecte democràtic a la singularitat i a la diferència, entre d’altres.

El que està en joc, i ho he dit altres vegades, no és la realització del somni eixelebrat de dos milions i mig de catalans embogits i arrauxats, que volen coses tan forassenyades com la capacitat sobirana de decisió política i de gestió de la república; ni és tampoc l’encaix de Catalunya en Espanya. El que està en joc és la democràcia i, també, l’encaix d’Espanya en el conjunt dels Estats de sòlides conviccions democràtiques del seu entorn. El que està en joc és la construcció d’un espai europeu democràtic de llibertats i de trobada. I tot alhora.

Josep A. Vidal

One comment

  1. Florencia vidal

    Amb aquesta carta de Barcelona, no calen més comentaris. Ja ho diu tot: la gran vergonya que està passant el País per culpa d’aquests opressors. Gràcies.

    Gostar

Deixe uma Resposta

Preencha os seus detalhes abaixo ou clique num ícone para iniciar sessão:

Logótipo da WordPress.com

Está a comentar usando a sua conta WordPress.com Terminar Sessão /  Alterar )

Google+ photo

Está a comentar usando a sua conta Google+ Terminar Sessão /  Alterar )

Imagem do Twitter

Está a comentar usando a sua conta Twitter Terminar Sessão /  Alterar )

Facebook photo

Está a comentar usando a sua conta Facebook Terminar Sessão /  Alterar )

w

Connecting to %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

%d bloggers like this: