CARTA DE BARCELONA – Hi ha dies… – por JOSEP A. VIDAL

 

 

Hi ha dies que són tèrbols com l’aigua d’un bassal quan la pluja hi aboca terra de torrentada.

Hi ha dies que són tènues com una gasa, que se’t desfan als dits com filagarses de boira inaprehensibles… Com una teranyina.

Hi ha dies que tant se val què facis, que tant se val què diguis…; se t’emporten on volen.

Hi ha dies que són mar, que són pèlag profund. Navegues sense rumb, i tant se val què vols. No hi compta cap moment, tant se val si són hores o tan sols un instant. Estàs fora del temps i contemples el temps com una estesa sense horitzó, immensa davant teu, i t’hi perds, i t’hi ofegues d’immensitat. Contemples les engrunes del teu temps, tan petit, tan miserable… I veus la immensitat –inabastable…, inabastable…, inabastable…, inabastable…–, la magnitud de tot el que no has fet, del que mai no has estat, del que a desgrat de tu s’ha consumat.

Hi ha dies que són tèrbols com la grisor confusa que preludia l’alba, com la foscor petita que va escampant la tarda i que s’acreix i esborra les formes i els volums, els rostres, les mirades, els topalls coneguts.

Hi ha dies melangiosos que s’enganxen a l’ànima com una pell viscosa, i no te’n pots desfer.

Hi ha dies que són buits de tanta melangia, de tants records com guardes. I et mires les mans buides, i t’escoltes la veu sense resposta, i sents ben compassada la fressa dels teus passos que el silenci acompanya. I et retornen els ecos de tantes veus, de tants passos caminant amb els teus, el record i l’escalf de tantes mans, del regal generós de tants somriures, del bes de tants esguards, del recer ja perdut de tantes abraçades… I t’ofega el silenci, la fredor de l’absència… I et mires les mans buides… Cada record et retorna una absència.

Hi ha dies com el vesc, com el quitrà, com pega, que et calafaten l’ànima, i et deixen anar l’àncora i et tiren a la mar sense rem ni timó, sense cap vela… I vas a la deriva per les ones del record, fins a l’indret exacte del naufragi que encara no coneixes…

Hi ha dies que són restes del temps, derelictes que suren en aigües insensibles… Una nau esventrada en la platja imprecisa on la llançà la mar. Cremat pel sol, glaçat en les nits fredes de l’hivern, l’esquelet inservible es podreix lentament en una sorra inhòspita que ha oblidat fins el bes de les ones.

Hi ha dies que t’ofeguen com un núvol de pols.

I som petits, i fràgils…

 

Josep A. Vidal

Deixe uma Resposta

Preencha os seus detalhes abaixo ou clique num ícone para iniciar sessão:

Logótipo da WordPress.com

Está a comentar usando a sua conta WordPress.com Terminar Sessão /  Alterar )

Google+ photo

Está a comentar usando a sua conta Google+ Terminar Sessão /  Alterar )

Imagem do Twitter

Está a comentar usando a sua conta Twitter Terminar Sessão /  Alterar )

Facebook photo

Está a comentar usando a sua conta Facebook Terminar Sessão /  Alterar )

Connecting to %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

%d bloggers like this: