CARTA DE BARCELONA – Diàleg?… Quin diàleg? – por JOSEP A. VIDAL

 

Fa temps que em neguiteja haver de parlar de la situació política a Catalunya, perquè no em resulta fàcil conduir el discurs cap al terreny de la racionalitat. L’Estat espanyol ha situat el conflicte en unes coordenades tan forassenyades, que és molt complicat parlar-ne de manera raonada. A Espanya, majoritàriament, qualsevol fet, paraula, iniciativa o actuació política, cívica o cultural que sorgeixi de l’independentisme és sotmesa a un relat hiperbòlic que té com a únic propòsit la deslegitimització dels drets dels catalans, el desprestigi de les institucions catalanes i l’anatemització d’una opció política independentista i republicana totalment legítima i ajustada a un règim de llibertats democràtic i coherent amb la legalitat internacional, ratificada, per cert, -però incomplerta- per l’Estat espanyol, sobre drets humans.

És hiperbòlic tot el relat dels fets que s’han produït a Catalunya, i en base a aquesta hipèrbole es demanen penes de més de 200 anys de presó (més de 740, si es fes cas del que demana l’acusació exercida pel partit ultradretà VOX) per als responsables polítics que van mirar d’obtenir un acord amb el govern espanyol i que van emprendre accions per acomplir el programa polític amb el qual havien concorregut legalment a les eleccions i havien obtingut la majoria parlamentària. És hiperbòlic el relat dels fets en què es fonamenta la repressió contra els líders de la societat civil, empresonats preventivament des de fa més de 13 mesos. És hiperbòlic el relat en què es fonamenta la persecució dels responsables i els caps de la policia catalana… És hiperbòlic el relat dels fets en què es fonamenta la persecució d’activistes socials, alcaldes, càrrecs de l’administració, artistes i ciutadans, fins a un total d’encausats i processats que supera el miler, als quals cal afegir-hi els innombrables vigilats o d’alguna manera perseguits. I encara cal comptar-hi els funcionaris que han perdut el lloc de treball per l’aplicació de l’article 155, les empreses investigades, les que han estat convidades a traslladar-se fora de Catalunya, i les agressions, i les campanyes d’animadversió i fractura social endegades pel Partit Popular, atiades i capitalitzades per Ciutadans i aprofitades per als seus interessos pels socialistes, que hi han vist l’oportunitat de presentar-se davant la població com a partit de centre, capitalitzant la moderació, la prudència política, el seny, i un llarg etcètera de lloances que no es mereixen els qui van votar l’aplicació del 155, es van arrenglerar amb la política repressiva de l’Estat i han donat aixopluc a la persecució judicial d’una opció política. I els milions invertits en la repressió, en moure forces militars i policials, en correspondre a favors diplomàtics i pagar serveis secrets i clavegueres…, el cost econòmic del despropòsit repressiu ha estat milionari. I per què? Perquè els catalans ens considerem legitimats per decidir per nosaltres mateixos el nostre estatus polític i la manera com ens volem gestionar, comptant en tot cas amb les majories democràtiques adients. Perquè els catalans, persistentment, al llarg fins i tot de segles –d’ençà del XVII, si hem de ser precisos– hem manifestat i reiterat una ferma vocació republicana. I, en definitiva, perquè els fets i les paraules han desemmascarat l’engany, la falsedat, la inconsistència de la transició en el postfranquisme.

He parlat d’un relat i una reacció repressiva hiperbòlics, però això no vol dir que es tracti només d’una hipèrbole; la reacció de l’Estat, de la monarquia en avall, ha estat també una malvestat, una crueltat, un acte de guerra, un atac, una venjança, una injustícia, un ultratge… I, des del punt de vista polític, una irresponsabilitat, una demostració d’estupidesa, d’ignorància absoluta, d’incapacitat i d’inconsistència de les conviccions democràtiques de l’Estat.

A Espanya, amb la transició, es va fer l’exercici d’acontentar el franquisme, clarament enquistat en sectors de poder entre els quals hi havia l’exèrcit, la judicatura, el capital i l’Església, a més de la monarquia, que n’era filla, hereva i deutora, i d’aconseguir una estructura democràtica amb la capacitat, ni que fos molt minsa, de créixer i afermar-se. El cop d’Estat del 81, tot i que es va aconseguir l’aparença que havia fracassat, va escapçar totes les dinàmiques d’aprofundiment democràtic que havia suscitat la transició. A partir d’aquell moment, el desenvolupament constitucional va renunciar a l’agosarament inicial i va encaminar-se per camins que primer van ser de prudència i homologació territorial, després de restriccions i finalment d’involucions. El triomf socialista i els governs de Felipe González, segons s’ha escrit, amb els avals oportuns i la tutela de la CIA, i la igualment oportuna integración en la CEE i en l’OTAN, van acomplir perfectament la funció d’encobriment del triomf del cop del 81, amb la contribució inestimable, és clar, del terrorisme, que, ho volgués o no, acomplia el doble efecte d’encoratjar l’adhesió de la població al constitucionalisme i a la monarquia i de demonitzar totes les reclamacions territorials de qualsevol naturalesa.

Davant el tancament i l’animadversió de l’Estat envers el desenvolupament autonòmic dels territoris nació –aquells que en la constitució s’esmenten amb l’eufemisme “nacionalitats”– les institucions catalanes, i el govern particularment, van integrar com a normal el fet que l’aconseguiment d’allò que preveia l’Estatut de Catalunya consistís a “esgarrapar” o “cedir” competències a canvi de dificultoses negociacions i concessions, i es va normalitzar també el fet que les competències cedides fossin sempre tutelades per l’Estat, mitjançant el control estatal de l’assignació pressupostària corresponent i la duplicitat d’estructures i funcions, de manera que des del primer moment es va propiciar i provocar interessadament el conflicte competencial.

L’autonomia catalana va viure i aparentment va créixer durant alguns anys, en unes condicions, però, en què, com més volia créixer, més augmentava el seu ofec. L’acompliment de noves funcions i l’assumpció de noves responsabilitats en qualsevol dels àmbits del govern anava de bracet amb un finançament cada vegada més escàs, i a l’infrafinançament s’hi havia d’afegir l’incompliment, cada vegada més flagrant, dels compromisos de l’Estat i dels terminis, i consegüentment, es consumava un cicle pervers, en el qual Catalunya era contribuent net de l’Estat i de la UE, i alhora es veia obligada a incrementar progressivament el seu endeutament, amb l’agreujant que necessàriament havia de finançar l’obtenció de crédit a través de l’Estat; és a dir, que es veia obligada a convertir-se en deutora de l’Estat, i obligada al pagament dels interessos corresponents, per tal de cobrir la descoberta pressupostària provocada per l’infrafinançament i l’incompliment dels compromisos de l’Estat. Un Estat en mans d’unes forces polítiques –alternativament PP i PSOE– que havien atiat l’animadversió de la resta de l’Estat contra Catalunya tot presentant les seves reivindicacions com a reclamació de privilegis i insolidaritat manifesta.

I quan Catalunya va dir prou i va demanar una sortida democràtica a una situació d’ofec insostenible, la resposta de l’Estat va ser totalitària per part dels diferents poders, defensiva per part dels altres territoris i insolidària per part de bona part de la ciutadania espanyola.

I per aquest camí hem arribat a aquests paratges d’ara. La voluntat política expressada i ratificada nombroses vegades per la ciutadania catalana és legítima, els camins proposats i reclamats són democràtics, i les accions i manifestacions han estat i són radicalment pacífiques. Per això, per combatre l’independentisme i el republicanisme català cal una operació d’hipèrbole narrativa, amb la força necessària per demonitzar la nostra opció política. Tot es multiplica per mil o per deu mil: la Guàrdia Civil escorcolla el domicili particular  d’una activista social, Tamara Carrasco, i se n’emporta com a proves delictives el seu telèfon mòbil, un pen-drive, un llibre de la CGT, xapes de la CUP, cartells de l’ANC i Òmnium, una careta de Jordi Cuixart i un xiulet groc. Resultat, acusació de terrorisme a l’Audiència Nacional, confinament al seu municipi –fins a l’extrem de negar-li el permís per visitar la seva mare a l’hospital– durant mesos, fins que ara el jutge de l’Audiència no hi veu fonament per a l’acusació de terrorisme i remet l’expedient a la via penal; el confinament, però, continua. És la hipèrbole del mal, de la venjança el que fa que una careta, uns cartells d’associacions cíviques i un xiulet siguin suficients per acusar algú de terrorisme. Igual com en el cas d’Adrià Carrasco, també acusat de terrorisme perquè a casa seva hi van trobar uns cordills que l’oficial responsable de l’escorcoll va qualificar com a “mechas” davant l’astorament i la incompresió de les víctimes; Adrià Carrasco porta mesos a Bèlgica, exiliat, i tot i que l’Audiència Nacional tampoc no ha trobat en el seu cas base per a l’acusació de terrorisme, no pot tornar a Catalunya perquè pesa sobre ell una ordre de cerca i captura.

I davant d’aquesta hipèrbole malèvola hi ha la hipèrbole contrària, la que s’ha fet palesa en el cas, entre d’altres, del magnicida frustrat Manuel Murillo, fill de qui fou alcalde franquista de Rubí, una ciutat de l’àrea metropolitana de Barcelona, que pretenia matar a Pedro Sánchez per haver gosat plantejar l’exhumació de Franco i el trasllat del cadàver fora del Valle de los Caídos. Aquest feixista confès, que va ser homenatjat i condecorat no fa gaire per l’Associació d’Amics de la Guàrdia Civil en un acte al qual van assistir alts comandaments d’aquest cos militar, tenia a casa seva disset armes de tipus divers, des de les de competició fins a armes militars i algunes de manipulades i de fabricació pròpia. Doncs, bé, tot i que ara és a la presó, la fiscalia, la mateixa que va considerar que un xiulet i uns cordills eren suficients per sostenir una acusació de terrorisme contra els dos activistes independentistes, va considerar que l’arsenal del frustrat magnicida, devot franquista, no era suficient per considerar-lo un terrorista.

L’afany i la maldat de la hipèrbole arriba a l’extrem quan Arran, un grup radicalitzat afí a la CUP, llença pots de pintura groga contra la porta de la casa del jutge Pablo Llarena, que ha oficiat la cerimònia jurídica de la repressió política i ideològica contra l’independentisme. En aquest cas, membres dels alts tribunals i de la judicatura consideren que aquest fet és comparable ni més ni menys que a la “nit dels coltells llargs” de l’any 1934, a Alemanya, quan Adolf Hitler va fer assassinar tots els seus oponents polítics i dissidents destacats. La magnitud de la hipèrbole en aquest cas, aplaudida i corejada per mitjans de comunicació i líders polítics, ens dona la mida exacta de la indignitat dels qui la propaguen.

En aquest clima tan “amorosament” cultivat pels líders de Ciudadanos i del PP, que hi veuen un instrument per esgarrapar-se vots els uns als altres i per desgastar el govern de Pedro Sánchez, els socialistes construeixen el seu discurs benvolent de voluntat de diàleg, apropiant-se d’allò que s’ha demanat sempre des de l’independentisme: diàleg amb l’Estat. Els socialistes, però, no volen diàleg per donar als catalans la possibilitat d’autodeterminar-se, sinó per parlar d’un nou estatut…, una altra vegada! Realment pensen que Catalunya és un país mesquí, i si no ho pensen, actuen com si ho fos. Aquesta voluntat de diàleg dels socialistes em porta al cap una escena de Romeu i Julieta que Shakespeare mai no va escriure i que podria haver canviat radicalment la tràgica resolució del drama dels dos enamorats. Aquella escena inexistent en la qual les famílies respectives, els Capulet i els Montagut, ofereixen als dos joves enamorats la possibilitat de seure a parlar sobre les seves pretensions per tal d’evitar que prenguin una decisió “unilateral”, és a dir, sense comptar amb les famílies respectives:

Podem parlar de tot, diuen les dues famílies als dos joves enamorats. Ja veureu que amb diàleg trobarem la solució al problema, però sabeu que no consentirem mai la vostra unió.

I els dos enamorats responen:

Però, nosaltres el que volem és casar-nos. És d’això que hem de parlar.

I els respectius els diuen:

Sí, voleu casar-vos, i és d’això que parlarem.

Si és així…, parlem-ne –diuen alhora els dos joves.

Tu, Romeu, fill meu –diu el cap dels Montagut–, vols casar-te i et casaràs: podràs triar la jove que vulguins entre els membres i els amics de la nostra família…

Tu, Julieta, filla meva –diu el cap dels Capulet–, vols casar-te i et casaràs. Podràs triar el jove que vulguis entre els membres i els amics de la nostra família…

I Romeu, atònit, protesta:

Però jo el que vull és casar-me amb Julieta.

I Julieta, igualment, diu:

Però jo el que vull és casar-me amb Romeu.

I tots dos alhora diuen:

No em casaré amb ningú que no sigui Romeu!

No em casaré amb ningú que no sigui Julieta!

No podeu pretendre dialogar amb posicions tancades. Així no es pot parlar: bé heu de cedir en alguna cosa si voleu diàleg.

I els Montagut diuen:

Si consuméssiu aquest matrimoni, l’ordre i els fonaments de la nostra ciutat s’esquerdarien. El nostre oncle, magistrat de la ciutat, ho ha prohibit expressament. Si desobeïu, sereu perseguits, jutjats i empresonats… Rebreu un càstig exemplar.

I els Capulet diuen:

El nostre oncle, cardenal i membre de la cúria romana, us excomunicarà, sereu proscrits, bandejats, condemnats a l’Infern.

Tots:

Irresponsables!… Sacrílegs!…

Els dos joves:

Tanmateix ens casarem.

No podeu actuar unilateralment. El vostre matrimoni ens afecta a tots i no ens podeu robar el dret a decidir en un afer que ens afecta directament: som molts que hi estem en contra, i els que hi esteu a favor només sou vosaltres dos.

Els dos joves insisteixen:

Però el que volem és casar-nos, i ens casarem. I si no podem parlar d’aquest “nostre” casament, de què cony* voleu que parlem?…

I els parents conclouen:

Així no anem bé. Sou uns intransigents. Us mereixeu el mal que us vindrà. Després no digueu que no estàveu avisats.

Potser és per això que Romeu i Julieta van tirar pel dret i que Shakespeare es va estalviar d’escriure una escena que al capdavall no hauria evitat el final del drama tal com el coneixem.

Josep A. Vidal

* No imputeu l’exabrupte a Romeu, és cosa meva: se m’ha escalfat la ploma.

Deixe uma Resposta

Preencha os seus detalhes abaixo ou clique num ícone para iniciar sessão:

Logótipo da WordPress.com

Está a comentar usando a sua conta WordPress.com Terminar Sessão /  Alterar )

Google+ photo

Está a comentar usando a sua conta Google+ Terminar Sessão /  Alterar )

Imagem do Twitter

Está a comentar usando a sua conta Twitter Terminar Sessão /  Alterar )

Facebook photo

Está a comentar usando a sua conta Facebook Terminar Sessão /  Alterar )

Connecting to %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

%d bloggers like this: