CARTA DE BARCELONA – Espanya… Hi ha feina per a estona – por JOSEP A. VIDAL

 

La inoperància política dels governs espanyols de caire nacionalista, és a dir tots els que hi ha hagut fins ara i probablement els que els succeiran, assoleix la seva màxima expressió en la manera com s’enfronten a l’independentisme català, perquè és un repte que depassa la seva capacitat i el seu valor. I això continuarà sent així mentre Espanya no es desfaci del llast ideològic heretat del seu passat colonialista i del despotisme d’unes monarquies més ignorants que illustrades. Espanya, la del segle XIX com la del primer terç del XX, en què els únics períodes d’un progrés fragilíssim els tenim en els breus episodis d’exili monàrquic, és a dir, el període constitucionalista en absència de Carles IV i Ferran VII; l’efímer ideari federalista de la més efímera encara Primera República, i el període republicà a cavall del primer i el segon terç del segle XX. Se’m pot objectar que també els períodes dictatorials, i especialment el franquisme, s’hi han donat en períodes d’exili o d’evanescència dels monarques de torn, però hem de tenir en compte que la finalitat de les dictadures a Espanya ha estat sempre el restabliment monàrquic en la figura d’un rei titella que garantís els privilegis dels poderosos, que assumís l’ideari del nacionalcatolicisme i que no tingués més ambicions que la de gaudir dels oropells cortesans i de la inviolabilitat necessària per anar tirant endavant les seves corrupteles, amb l’únic requisit d’exhibir aquell tarannà desimbolt, amb el punt imprescindible d’aquella barreja de fatxenderia provocadora i autocomplaent que ha quallat en un cert estereotip madrileny, tan ben caricaturitzat avui per la presidenta de la Comunitat d’aquella comunitat.

Per a la política espanyola actual l’empresonament dels líders polítics catalans condemnats sense fonament jurídic a penes totalment desmesurades i injustificables; els centenars de causes obertes contra independentistes, població civil i càrrecs públics; els polítics i activistes exiliats, són causa de descrèdit per a la ja per si mateixa feble democràcia espanyola. El fet és incòmode per moltes raons, perquè desautoritza la veu dels dirigents polítics espanyols i perquè manté una sospita ferma sobre l’autenticitat democràtica de l’Estat i els impedeix homologar-se al conjunt de les democràcies més consolidades del seu entorn. Per això el govern de Pedro Sánchez, còmplice per atorgament i condescendència de l’arbitrarietat jurídica amb què ha culminat la guerra bruta contra l’independentisme català, ha acceptat que es posés sobre la taula la proposta d’indults per als polítics catalans empresonats. Amb aquest gest, ignora les peticions d’amnistia, que seria l’única alternativa políticament correcta, i s’atorga el poder de la clemència, que és, en definitiva, prerogativa dels poderosos i humiliació dels oprimits. La maniobra, que en certa manera serviria per rentar la cara de la democràcia espanyola davant la UE i el món, ha provocat, quan encara no ha passat de la declaració d’intencions, la reacció irada de l’espanyolisme desaforat del Partido Popular, Ciudadanos, Vox i fins de sectors poderosos del partit socialista. Els liders del nacionalisme espanyol s’han apressat a llançar anatemes i a cridar els “españoles de bien” a la mobilització, una vegada més, contra les aspiracions catalanes. Recollida de signatures contra uns indults que encara no s’han produït ni se sap com seran, crides a manifestar-se i convocatòria de megaconcentracions a l’espanyolíssima plaça de Colón de la capital espanyola el proper dia 13 de juny.

Segons proclamen les veus forassenyades del nacionalisme espanyol, no es pot parlar d’indult amb qui no ha fet acte de contrició ni de penediment. Els polítics catalans empresonats o exiliats, i els processats o els qui estan al punt de mira de la fiscalia han proclamat sempre que no tenen res de què penedir-se, que s’han mogut sempre en la legalitat malgrat estar-hi en contra, i que no els reca el que van fer, llevat d’allò que els va impedir d’aconseguir l’objectiu que pretenien, i que, amb l’aprenentatge dels propis errors i de les conductes i actituds polítiques de l’Estat espanyol i del context internacional, ho tornaran a fer, i cada cop amb més fermesa.

Els tribunals espanyols s’han erigit en braç togat patriòtic i no han dubtat a prevaricar, a acceptar informes sense cap evidència de versemblança, actuacions de força desmesurades contra la població civil i contra l’exercici de drets humans fonamentals, a tolerar la guerra bruta policial i política, la corrupció de la corona amb l’anuència dels partits espanyols de govern, i fins la contravenció dels principis constitucionals que pretenen defensar. Ni els corruptes, ni els prevaricadors, ni els falsaris, ni els falsos testimonis, ni els venjatius, ni els violents, ni els destructors dels drets i de les llibertats no han de fer acte de contrició, ni tan sols d’atrició, ni han de penedir-se de res, ni han de fer propòsit d’esmena, ni han de fer penitència –requisits que demana el Catecisme de l’Església catòlica per a rebre el sagrament del perdó–. Ningú no els demanarà comptes per falsejar els fets, per inventar, per fer informes falsos, per malversar milers de milions d’euros en la persecució i en la guerra bruta, per premiar els violents i els miserables, pel simple fet que s’embolcallen en la bandera d’Espanya i en la defensa de la unitat pàtria. La unitat de la pàtria per damunt de tot. Per Espanya, tot s’hi val, fins i tot allò que és illegal. “Todo por la patria”, diu l’eslògan a l’entrada de les casernes de la Guardia Civil, i, com han dit i aclarit i repetit molts membres de les forces armades i de la política espanyolista radical, todo és “todo”.

D’aquest nyap monumental, d’aquesta estafa sense palliatius que ha estat la transició espanyola i la democràcia del postfranquisme, n’ha sortit una societat espanyola desorientada, insegura davant els principis i les raons democràtiques, atemorida permanentment davant la gestualitat del poder, timorata en la defensa dels seus drets, pusillànime en la defensa dels valors republicans que en altre temps defensà amb coratge i pels quals pagà fins i tot amb la vida de milers d’espanyols. L’Espanya republicana és avui transigent amb la monarquia, com si fossin sistemes compatibles; l’Espanya democràtica és avui transigent amb l’autoritarisme dels poders judicial i policial; en l’Espanya laica fins els ateus s’agenollen davant les amenaces i els anatemes de la Conferencia Episcopal o del rector del poble; l’Espanya culta es sotmet a la petulància dels ignorants i accepta el silenci i les claudicacions que els imposen els qui els paga “el marbre”; l’Espanya progressista i europeista o universalista, o simplement regeneracionista, es refugia en el reducte dels valors del conservadurisme més arnat… I els qui es consideren al marge d’aquestes tipificacions, callen, callen, callen…, insegurs en les seves conviccions quan senten a dir que trontolla Espanya o es desintegra.

Rubalcaba va dir que, davant l’independentisme català, Espanya pagaria el preu que calgués fins i tot en detriment de l’Estat de dret. I Espanya ho ha fet, però, la factura no serà fàcil d’amortitzar, perquè no ha estat només l’Estat de dret el que se n’ha anat en orris, sinó els valors i les dinàmiques més progressistes de la societat espanyola. Per recuperar la qualitat democràtica perduda, per reconstruir l’Estat de dret sacrificat en benefici d’una Espanya irreal i anacrònica, caldrà el rearmament moral de la societat espanyola i l’assumpció majoritària dels valors republicans, de la defensa dels drets humans i del compromís polític contra la corrupció, la demagògia, la prevaricació i els oportunismes.

Tindran feina.

Josep A. Vidal

Leave a Reply