En la primera meitat dels cinquanta del segle passat, probablement poc després de la celebració a Barcelona del Congrés Eucarístic Internacional, que va convertir la ciutat en un brandó de devoció expiatòria en aquella fosca Espanya franquista que pervivia com una anomalia en una Europa que feia a penes mitja dècada s’havia desembarassat, a un preu molt alt, del nazisme i del feixisme, es va iniciar un procés d’adaptació estratègica a la nova situació geopolítica. L’Europa democràtica ressorgida de la foscor sanguinària que l’havia tenallat bona part del segon quart del segle s’anava fent indulgent davant la persistència de la dictadura a Espanya, que es consolidava gràcies a la benedicció del Vaticà i al fet de ser cada cop millor tolerada pels Estats Units i les democràcies europees, que, trencada la unitat de les forces aliades amb la fi de la guerra, es cohesionaven, sota el lideratge dels Estats Units i l’efecte aglutinant del pla Marshall, per enfrontar-se a l’amenaça comunista. La cortina de ferro, que jo, aleshores un infant de set anys, imaginava físicament com un mur insalvable, una mena de muralla xinesa que travessava el territori europeu com una paret d’acer immensa que unia terra i cel, era el recordatori persistent d’una Europa amenaçada en la seva seguretat i en les seves llibertats, una amenaça sobre la qual es construïa l’argumentació política de l’aleshores incipient guerra freda. El franquisme esdevenia un règim singular, que emmascarava la seva ideologia feixista, en nom de la qual encara perseguia, torturava i executava els dissidents, i la disfressava amb aquell invent pervers de connivència que ells mateixos van acabar anomenant “democràcia orgànica”. A la fi de la dècada, la visita del president dels Estats Units, Eisenhower, a Espanya i la cordialitat exhibida al costat del dictador fou la culminació d’un procés d’emmascarament d’un règim criminal, antidemocràtic i feixista, que, amb el seu anticomunisme visceral, convenia als interessos polítics dels nord-americans i de les democràcies liberals europees en el marc de la guerra freda, a més de proveir l’estratègia bèllica occidental d’una base territorial de gran valor estratègic per als seus avions de combat i els vaixells de la VI Flota que controlava el Mediterrani.
Potser, amb la perspectiva actual, algú ho pot veure com una bajanada, però el procés d’introducció de l’estil de vida americà i dels valors d’aquella societat americana injustificadament autosatisfeta i ingènuament envanida, va seguir un pla estratègic clarament dissenyat. amb una finalitat precisa. L’ajut americà, després del període desastrós de l’autarquia imposada pel règim en la primera dècada de postguerra, tot i la seva migradesa, devia comportar beneficis a la malmesa economia del règim i als jerarques que se’n van untar les mans, però els beneficis no van arribar a la població sinó tardanament. Berlanga, amb “Bienvenido Mr. Marshall”, en va fer una caricatura mordaç i clarivident, que retratava amb una extraordinària sagacitat càustica –habitual, però, en el director valencià– l’Espanya del moment.
Les classes populars, o, dit altrament, la gent del meu entorn, de dòlars no en vam veure ni un, llevat del bitllet de dòlar amb la publicitat de la pellícula de Berlanga que els distribuïdors van imprimir per a promocionar-la. Però, deixant de banda els diners, hi va haver canvis significatius. Recordo clarament que, a primeries dels cinquanta, vaig mastegar per primera vegada un xiclet i aquest costum remugador es va estendre ràpidament al meu entorn. També fou aleshores que, convidat per un habitual del bar que hi havia al costat de casa meva, un conegut i extraordinari dibuixant d’historietes illustrades, el malaguanyat Josep Coll, em va fer provar per primera vegada la Coca-cola. I també fou aleshores que, en un solar que hi havia al passeig de Sant Joan –el nom oficial imposat pel franquisme era el de Passeig del General Mola– s’hi va installar una “bolera americana” amb 5 o 6 pistes a l’aire lliure i les escasses estructures constructives cobertes amb sostre de branques, a la manera dels parasols de les platges caribenyes de les pellícules americanes.
Fou aleshores que vaig començar a llegir les historietes illustrades –encara no en dèiem “còmics”– de Superman, d’Hopalong Cassidy i d’altres herois o superherois del gènere fantàstic que van anar omplint els quioscs en convivència encara amb les històries setmanals d’”Hazañas Bélicas” i les aventures d’”El capitán Trueno” i, una mica més tard, d’”El Jabato”.
Llevat d’El Jabato, que els pares ens permetien comprar setmanalment per un preu de pocs cèntims, les altres lectures i, epecialment, les dels superherois americans, les vaig fer gràcies a la generositat dels amics que se les podien permetre i, sobretot, del Sr. Julián, el propietari del quiosc de diaris i revistes que hi havia a la cantonada, a penes a 20 metres de casa. Ell ens deixava, quan estava de bones, que era força sovint, llegir aquelles historietes que ens embadalien, amb la condició que li tornessim la revista sense cap senyal que indiqués que havia estat llegida. I no cal dir que hi posàvem una cura extraordinària. Suposo que no hi veia cap perjudici, perquè tenia ben clar que ni jo, ni els altres que participaven de la lectura, érem compradors potencials d’aquelles publicacions el preu de les quals quedava totalment fora del nostre exigu o inexistent pressupost.
Amb la revista a les mans, ens assèiem a l’esglaó d’accés a la pollastreria que hi havia a la cantonada, davant per davant del quiosc, de manera que el Sr. Julián ens podia donar un cop d’ull de tant en tant i supervisar si el nostre capteniment posava en risc la revista. Ens hi passàvem hores, enlluernats amb aquells personatges que salvaven la humanitat o les persones del seu entorn i els estalviaven tots els mals amb una abnegació, un valor i una generositat admirable, tots ells tan i tan americans, tan i tan envejables!
L’esglaó de la pollastreria que ens feia de sala de lectura ens permetia veure l’interior de la botiga, molt petita i sempre atepeïda de mestresses de casa amb els cabassos de la compra que feien conversa mentre esperaven de ser ateses; però el que centrava la nostra atenció, entre lectura i lectura, era la gàbia, a manera d’aparador i visible des del carrer, on tenien els conills i els pollastres. Val a dir que aleshores l’aviram no arribava als punts de venda plastificat com ara, sinó ben viu, i que, quan una clienta demanava un conill o un pollastre, la botiguera procedia a escorxar l’animal davant la clientela amb una destresa rutinària totalment mancada de cerimònies i litúrgies. Sense interrompre la conversa, s’ajupia a la gàbia i en treia el conill elegit per la clienta. El subjectava per les potes del darrere, de manera que l’animal quedava de cap per avall i, amb un cop de maça rere les orelles el deixava a punt per a l’escorxament. Jo, que no he mort mai un conill ni cap altra bèstia, puc descriure perfectament i en ordre tots els passos del ritual. L’espellament, l’esbudellament, el dessagnament i el trossejament; fins i tot crec que, si em trobés en la necessitat de fer-ho, no em caldria consultar cap expert. Si es tractava de pollastres o ànecs, el cas era similar, tot i que el cop de maça era substituít, havent torçat el coll de l’animal d manera adient, pel degollament, i l’espellament per l’operació, més lenta, de plomar el cos ja sense vida i exsangüe de les aus. La sang dels animals es recollia en una mena de flameres, que, en abocar-les, un cop coagulada, oferien als clients una mena de flam de color marró fosc, probablement amb virtuts nutritives que jo em resistia sempre a comprovar.
I així, entre aventura i aventura dels salvífics protectors de la humanitat que em captivaven en les pàgines dels illusoris còmics americans, contemplava la crua realitat de la mà que, sense interrompre la conversa amb els clients, maquinalment, aferrava l’animal de la manera més adient i en un tres i no res executava la cerimònia ritual del cop mortal o del degollament, no pas més benigne.
Potser això em va fer immune als efectes dels missatges salvífics, vinguin d’on vinguin. Podem somiar i fantasiejar i entretenir-nos tant com ens vagui amb un món illusori, però sense oblidar que la maça i el tallant són sempre a punt per assestar a qui calgui -potser a nosaltres mateixos- el cop mortal.
Josep A. Vidal