CARTA DE BARCELONA – Pedro Sánchez i el “donyadelisme” endèmic espanyol – por JOSEP A. VIDAL

 

 

 

 

La memòria segueix camins imprevisibles. De cop i volta un fet s’associa a un record antiquíssim i el revitalitza amb una força inversemblant. M’ha passat recentment, en escoltar el president del govern espanyol, el socialista Pedro Sánchez, elogiant l’operació contra els migrants que intentaven saltar la tanca de Melilla des del costat marroquí per arribar a territori espanyol. Les imatges de l’assalt són esfereïdores: desenes, potser centenars, de cossos amuntegats, en què es barregen cadàvers i persones ferides, cansades, humiliades, vençudes, indefenses… Després de mesos, fins anys, esperant el moment als boscos de les muntanyes marroquines i atiats per la policia del règim pseudodemocràtic de Mohamed VI, instruïda en la cultura i les pràctiques dels sistemes dictatorials, han assaltat la tanca de Melilla amb la desesperació dels oprimits, dels desposseïts, dels bandejats, i han estat rebuts amb una operació policial conjunta de la policia del Marroc i d’Espanya, els dos països fronterers. Cinc, nou, divuit, vint-i-tres, vint-i-set, quaranta… han estat les xifres successives, no confirmades, de les persones mortes en l’assalt. El Marroc s’apressa ara a enterrar-ne els cossos en fosses comunes, sense identificar-los ni fer-los l’autòpsia, amb una total indiferència per la humanitat de les víctimes que els fa, en tota circumstància, posseïdores de drets.

I malgrat aquest fet injustificable, a desgrat dels morts, surt el presumptuós president espanyol, socialista, progressista, que administra els vots de les esquerres d’aquest país que, tal com no es cansen de repetir, és “una de les democràcies més avançades del món”, i felicita la policia del Marroc, i felicita la policia espanyola, i es felicita ell mateix pel resultat de l’operació amb què Mohamed VI paga la traïció de Sánchez al poble saharauí. I com que les imatges són el testimoni incontestable d’una violació flagrant dels drets humans, d’un abús policial que no admet pal·liatius, aleshores, en lloc de rectificar, diu que la culpa és de les màfies. I es queda tan tranquil. I potser fins i tot podrà dormir a les nits, fer petons als seus fills o als seus néts el dia que en tingui, o reclamar a la història el reconeixement dels seus mèrits com a estadista. El que ha passat al Marroc és una acció criminal, sense pal·liatius, i qui la defensi és responsable del crim comès. Les màfies? Des de quan les màfies són causa i no conseqüència de la desesperació produïda per la manca de condicions de vida, per la manca de futur, per la manca de llibertats, per la misèria endèmica? És que totes aquestes condicions no són anteriors a l’existència de les màfies? Com pot una persona d’esquerres o simplement un ciutadà informat, de qualsevol ideologia, passar per alt l’explotació secular de la riquesa dels països que, espoliats fins ara mateix, viuen avui en condicions miserables, administrats per dictadures complaents amb els interessos del món “civilitzat”, que vol dir blanc, capitalista i amb sistemes democràtics consolidats? Un món civilitzat que no ha dubtat mai, ni abans ni ara mateix, a travessar totes les fronteres que ha calgut per apoderar-se de la riquesa dels altres i sembrar en altres països les llavors de la indigència, de la privació de bens i de drets, i que ara tanca amb pany i forrellat –és a dir, amb formigó, filferrades i forces armades– les pròpies fronteres per defensar-se d’una allau migratòria que ells mateixos han provocat… I és culpa de les màfies!… I les màfies, de qui són culpa?, qui ha creat les condicions perquè progressin?

L’exculpació, però, ha funcionat, com funcionen sempre els arguments exculpatoris encara que no resisteixin la mínima comparació coherent amb la realitat, ni amb el dret, ni amb els valors que, com a demòcrates i com a ciutadans civilitzats, defensem. Ens diuen “la culpa és de les màfies” i ja en tenim prou: aquí no ha passat res.

Us parlava a l’inici d’aquest article de les capricioses associacions de la memòria. Aquest “no passa res” que es deriva de qualsevol argument exculpatori m’ha portat a la memòria una de les obres que el dramaturg Alfonso Paso –en el seu temps, l’Espanya del “desarrollismo” franquista, hauríem hagut de dir “celebèrrim” dramaturg– va escriure i estrenar el 1959: No hay novedad, doña Adela. El personatge protagonista, Enrique, que, empès pel que ell considera un imperdonable incompliment de la fidelitat conjugal, ha fet la maleta i ha abandonat la llar i la convivència amb la seva dona, lloga un apartament de mala mort, la propietària del qual, Doña Adela, s’obstinarà a recompondre la relació de la parella amb un seguit d’arguments exculpatoris que no dubtarà a sostenir, si cal, amb estratagemes, invencions i mentides, per tal de demostrar que, allà on els altres veuen desoris i problemes, en realitat no hi passa absolutament res. “No es una mentira. Es una verdad interpretada de nuevo”, es defensa la singular Doña Adela quan hom intenta desemmascarar la falsedat dels seus arguments.

“Interpretar de nou la veritat” porta implícit el convenciment que la pròpia ideologia està per damunt de les evidències, per damunt de la veritat inicial. Quan la veritat no serveix els propis interessos, quan desmenteix la coherència del sistema o d’allò que convé al poder, cal explicar-la a partir d’una nova interpretació, perquè la ideologia és un bé superior que no es pot posar en perill, perquè està per damunt de la veritat o de qualsevol realitat que somogui els fonaments de l’ordre. “Por haber nacido así –‘per haver nascut a Espanya’, vol dir Doña Adela- es usted noble, generoso, español. Y sabe que en estas lágrimas hay una fuerza moral terrible.1 Somos la reserva espiritual del mundo. […] Los problemas no están más que en su mente, y para alejarlos…, pues no hay más que no pensar en ellos.”

L’actitud de Pedro Sánchez, així com la del seu govern inclosos els socis d’Unidas Podemos que hi participen en coalició, encaixa perfectament en el paradigma del “doñadelismo”, un concepte que em sembla que descriu un dels mals endèmics d’una España que, després de 40 anys de franquisme i 40 anys de postfranquisme, o gràcies a aquests dos períodes, en lloc de sortir-ne consolidada com a democràcia sobre la base de la veritat i els drets humans, ha transitat des del “no passaran” dels revolucionaris republicans fins al “no passa res” dels demòcrates “progressistes” d’aquesta Espanya monàrquica i “plenament democràtica” del moment actual. Una Espanya en la qual la monarquia trafica, s’enriqueix il·lícitament, defrauda a Hisenda; els partits de govern es financen fraudulentament i fan córrer torrents de diner negre; la fiscalia i les altes instàncies judicials conspiren contra opcions polítiques legítimes i contra les persones que les defensen; el ministre de l’interior pot utilitzar el càrrec per abatre els rivals polítics i condicionar els resultats electorals; líders polítics urdeixen maniobres i estratagemes amb policies sense moral al servei de les clavegueres de l’Estat; les forces de seguretat manipulen informes, improvisen o inventen causes contra ciutadans, polítics, advocats, periodistes, representants de la societat civil, a molts dels quals se’ls intervenen els telèfons i se’ls espien les converses i la vida privada… Una Espanya en la qual, malgrat això, la ministra responsable del CESID (Centro Superior de Información de la Defensa) ho justifica en sessió parlamentària preguntant-se retòricament: ¿Qué tiene que hacer un estado cuando se vulnera la Constitución?

Enrique, l’arquitecte despitat amb la dona en la comèdia d’Alfonso Paso, desemmascara –també artificiosament– el “doñadelismo”: “Sí, Doña Adela/Sancho Panza, no pasa nada, pero estamos hechos cisco. Y a fuerza de decir que no pasa nada, y arreglándolo todo por encima como sus goteras, acabaremos convirtiéndonos en otra cosa… Un poco de tiempo, Doña Adela, y acabaremos produciendo risa. Es usted la culpable, usted que se pasa la vida ocultando lo que está mal y mintiendo. Admiro su talento, Doña Adela, su silencio, sus mentiras y sus amables amenazas”.

El desemmascarament és retòric i, pel que fa a la tesi de Paso, insostenible, perquè les “goteras”, considerades com a metàfora dels problemes, s’utilitza com a genèric i no hi ha res que ens aproximi una definició de quins són els problemes. El que Paso podia considerar “problemes del país” eren, per als opositors al règim i els progressistes de l’Espanya franquista, les vies de sortida, els camins per on fugir de l’obscurantisme, de la foscor de la dictadura. És a dir, i tornant al conflicte dramàtic de les relacions conjugals, entès aquí com a metàfora dels de l’Espanya reserva espiritual del món, el problema per a Paso no és el masclisme, ni la violència contra les dones ni la inviolabilitat de les estructures patriarcals, sinó els arguments i els petits progressos d’un feminisme en aquella època encara incipient i denostat.2

Avui, les veritats incòmodes, com els fets de Melilla –i com l’escandalosa hipocresia europea davant l’allau migratòria a la Mediterrània, per obrir una mica el ventall–, la realitat objectiva, els fets consumats, les evidències, els escàndols, les estafes, els enganys, la corrupció política, econòmica, judicial… tots els mals intolerables retornen a la societat reinterpretats des del poder. Per a tot hi ha, en aquesta Espanya d’avui i també en aquesta Europa que no acaba mai de néixer, una coartada justificativa destinada a salvaguardar idees que no poden trontollar. No són mentides, sinó “veritats reinterpretades” de nou. Pur “donyadelisme”, un mal endèmic en aquesta Espanya en quė els votants opten pel PP o pel PSOE i flirtegen amb l’extrema dreta de VOX o amb l’espectre polític d’Unidas Podemos Aquí no passa res, ni ha passat mai res: una guerra fratricida, un cop d’estat, quaranta anys de feixisme o falangisme, de nacionalcatolicisme i d’obscurantisme, de dictadura i de repressió sagnant, i una transició cap a una democràcia donyadelista, amb alternança de governs de dretes i socialistes… I no ha passat res. Els franquistes reconvertits, els neofalangistes, els caciquistes a l’estil neocapitalista del segle XXI, han aconseguit perpetuar-se, i no passa res. No passa absolutament res. Els més d’esquerres, els més progressistes, en coalició amb el govern, ens diuen que, malgrat fets com el de Melilla, malgrat les morts i la corrupció i la violència i la negació de drets i llibertats, “hi ha coses positives”; que gràcies a la seva participació en el govern “s’aconsegueixen millores”… No és el cinisme d’un relativisme ètic que fins els serviria per governar amb l’extrema dreta; és la manera de fer política des de la “reinterpretació de la veritat”. Pur donyadelisme, persistent, arrelat, impertèrrit davant la realitat que el contradiu, indestructible.

Vull ser positiu, i m’esforço a ser-ho. Però, no puc: així no ens en sortirem.

Josep A. Vidal

 

Notes

1 Doña Adela mira de retornar a la pau conjugal una de les parelles que al llarg de l’obra estan en conflicte permanent. Alfonso Paso, falangista confès i afí a la ultradreta, construeix les relacions de parella dels personatges d’acord amb una estructura patriarcal i masclista. Doña Adela diu, adreçant-se a l’home que acaba d’atonyinar la dona en descobrir que ha agafat un bitllet de 500 pessetes de la seva cartera: “Vamos a ver, ¿qué ha pasado, eh? […] Un disgustillo de nada. Hala, a darse las manos y a seguir juntitos toda la vida, sin olvidarse del yuguito. A ver si el yuguito no va a ser nada. Usted [a la dona], a casita a fregar los platos; y usted [a l’home], a pagar los recibos. Hala, [a ella] pase usted primero, no vaya a hacer otra vez la intención de pegarle. Jesús, ¡que le dan ustedes una importancia a cualquier cosa…!” L’última desavinença d’aquesta mateixa parella és la que dona peu a l’al·legat nacionalista que cito en aquest paràgraf. Ella, la dona que acaba de confessar haver tingut una relació anterior al matrimoni, revelació que ha desfermat novament la ira del marit, plora desconsolada, fet que Doña Adela aprofita per, a la seva manera, restablir l’harmonia conjugal (el “yuguito”):

Doña Adela: ¿Sabe lo que significa ese llanto? Los principios morales. Una inglesa o una francesa no se pondría así por haber tenido un novio por las malas antes del matrimonio.

El marit: Sí señora, pero es que yo no he nacido en Burdeos, sino en San Martín de Valdeiglesias.

Doña Adela: ¡Bonito pueblo!

El marit: ¿O es que me va a echar en cara tener esta sangre, estos instintos o encima haber nacido en este país?

2 Enrique, davant la visita d’un advocat –fingit– que li planteja els termes de la separació, exclama: “Todo por cuenta del marido, claro. Todo por cuenta del marido. ¡Estamos en una sociedad donde la mujer tiene sus derechos! Todo por cuenta del marido, ¡hasta el entierro!”. En una escena inicial de l’obra, aquest mateix personatge recompensa amb un havà el marit que ha apallissat la dona.

Leave a Reply