CARTA DE BARCELONA – “Puc dir: ella és jo, jo soc ella”. Memòria de noia, d’Annie Ernaux – por JOSEP A. VIDAL

Au fond il n’y a que deux sortes de littérature, celle que représente et celle qui cherche, aucune ne vaut plus que l’autre, sauf pour celui qui choisit de s’adonner à l’une plutôt qu’à l’autre. 1

Ernaux, Annie: Memoire de fille. Éditions Gallimard, 2016

El Nobel de literatura ha premiat enguany l’obra narrativa d’Annie Ernaux. Les ressenyes i cròniques periodístiques n’han fet l’esment oportú i han remarcat el caràcter autoreferencial de la seva obra, que en general no s’han estat de considerar autobiogràfica o memorialista. Crec, però, que malgrat que és cert que l’autora ha construït la seva obra narrativa a partir de la pròpia biografia, els seus textos no s’allunyen gens del que són els paràmetres de la ficció literària, en la mateixa mesura que la ficció literària roman sempre lligada, amb més o menys evidència, a la vida i a la realitat.

Tinc per cert que la vida personal com la vida de qualsevol col·lectiu només existeix com a literatura. L’existència humana, en qualsevol dimensió, és per naturalesa literària; altrament, seria incomunicable. En la mesura que és contemplada, ni que sigui fragmentàriament, la vida és relat, narració, una construcció en la qual uns fets esdevenen causa i conseqüència d’uns altres, i tots plegats constitueixen un tot jerarquitzat en funció d’una perspectiva, d’un pol d’atracció o un eix vertebrador.

La singularitat narrativa d’Annie Ernaux consisteix precisament a evitar la concatenació jeràrquica de la narració. El relat biogràfic, en tant que resultat d’una reconstrucció que integra moments seleccionats i ordenats, és sempre una ficció, el resultat de projectar envers el passat una imatge de futur, de manera que allò triat de la vida passada s’orienta com un camp magnètic envers l’atracció del futur, o bé a la inversa, allò que s’esdevindrà s’intueix, s’anuncia en els fets anteriors. Ernaux esporga amb una cura extrema tot allò que el devenir de la pròpia biografia ha carregat sobre els fets viscuts, sobre els diferents estadis de la seva trajectòria existencial. Quan a Memòria de noia retorna a l’estiu del 58 per reviure uns fets que han persistit en la seva memòria i que mai han deixat de formar part del seu present conscient, davant “la foto de carnet en blanc i negre enganxada a l’interior de la llibreta escolar del pensionat Saint-Michel d’Yvetot, curs de batxillerat, Secció Clàssica C”2 es pregunta: Est-ce qu’elle est moi, cette fille? Suis-je elle?3 I a continuació enumera quines haurien de ser les evidències per afirmar la identitat entre totes dues, entre l’ella i el jo, dues persones separades per un interval temporal de 50 anys plens de coses que ella ignora i precedits o acompanyats per vivències que el jo no recorda o en tot cas no les recorda com es van produir, incontaminades pel que ha vingut després, i de fets que ella ignorava del seu context d’espai i temps i que jo ha après i conegut a posteriori. (Bien entendu il faudrait que je ne sache rien de l’avenir, de cet été 58. Il faudrait que je sois d’un seul coup amnésique de l’histoire de ma vie et de celle du monde.4) Així doncs conclou: “La noia de la foto no soc jo, però tampoc és una ficció. No hi ha ningú al món sobre qui jo disposi d’uns coneixements tan estesos, tan inesgotables […] No hi ha ningú altre, doncs, que saturi tant, per dir-ho així, la meva memòria. I no tinc cap altra memòria que la seva per representar-me el món dels anys cinquanta […], per veure la gent i les coses en la certificació de la seva realitat primera. La noia de la foto és una desconeguda que m’ha llegat la seva memòria.”5

El neguit existencial, d’autoexplicació de la pròpia existència, deriva inevitablement en un conflicte literari, perquè l’existència és, ja ho he dit, essencialment literatura: Dans ces conditions, dois-je fondre la fille de 58 et la femme de 2014 en un « je » ? Ou, ce qui me parait, non pas le plus juste –évaluation subjective– mais le plus aventureux, dissocier la première de la seconde par l’emploi de « elle » et de « je », pour aller le plus loin possible dans l’exposition des faits et des actes. Et le plus cruellement possible, à la manière, de ceux qu’on entend derrière une porte parler de soi en dissant « elle » et à ce moment-là on a l’impression de mourir.6

La vida humana, com la vida en general quan la contemplem des de la perspectiva humana, és necessàriament literatura o no és res. La realitat, qualsevulla que sigui, és només en la literatura, és a dir, en la confluència amb la paraula. Allò que no es diu, que no té una formulació verbal, no existeix humanament, socialment, culturalment, més enllà de la natura en si mateixa, és a dir, la natura exempta de mediació, fora de l’abast de qualsevol mirada, lliure de qualsevol voluntat indagatòria, de qualsevol inquisició. Je me demande ce que ça signifie qu’une femme se repasse des scènes vieilles de plus de cinquante ans auxquelles sa mémoire ne peut ajouter quoi que ce soit de nouveau. Quelle croyance, sinon celle que la mémoire est une forme de connaissance ? Et quel désir – qui dépasse celui de comprendre – dans cet acharnement à trouver, parmi les milliers de noms, de verbes et d’adjectifs, ceux qui donneront la certitude – l’illusion – d’avoir atteint le plus haut degré de réalité ? Sinon l’espérance qu’il y a au moins une goutte de similitude entre cette fille, Annie D. [la noia del 58], et n’importe qui d’autre.7

L’exploració a què es lliura Annie Ernaux en Mémoire de fille, semblantment a com ho fa en les altres obres de la seva producció, fa present un temps passat i ho fa en la dimensió individual i col·lectiva alhora, de manera que posa dempeus, mitjançant l’exploració de fotos, textos (diari personal, correspondència), música, films, lectures i escriptors, i personatges i fets diversos, el personatge i el seu context. Les années (2008) constitueix, a parer força general de la crítica literària, el cim de la seva exploració narrativa.8

Independentment de la història narrada, dels esdeveniments concrets, l’obra narrativa d’Annie Ernaux ens convida a reflexionar sobre les relacions entre vida i literatura, entre realitat i ficció, entre memòria i veritat:

Déjà le souvenir de ce que j’ai écrit s’efface –llegim en la conclusió de Mémoire de fille–. Je ne sais pas ce qu’est ce texte. Même ce que je poursuivais en écrivant le livre s’est dissous. J’ai retrouvé dans mes papiers une sorte de note d’intention: Explorer le gouffre entre l’effarante réalité de ce qui arrive, au moment où ça arrive et l’étrange irrealité que revêt, des années après, ce qui est arrivé.9

Josep A. Vidal

Notes:

  1. En el fons només hi ha dos tipus de literatura, la que representa i la que busca, cap no val més que l’altra, menys per a aquell que escull lliurar-se a una més aviat que a l’altra. (“Memòria de noia”, traducció de Valèria Gaillard per a Angle Editorial, 2020. Pàg. 101.)
  2. Op. ct. pàg. 17.
  3. Aquesta noia, soc jo? Jo soc ella? ( Op. ct., pàg. 18)
  4. Per descomptat, no hauria de saber res del futur, d’aquell estiu del 58. De cop, hauria d’estar amnèsica de la història de la meva vida i de la del món. (Op. ct., pàg. 18)
  5. Op. ct., pàg. 18-20
  6. En aquestes circumstàncies, ¿he de fondre la noia del 58 i la dona del 2014 en un «jo»? O, el que em sembla, potser no el més just –avaluació subjectiva– però sí el més arriscat, dissociar la primera de la segona mitjançant l’ús de l’«ella» i del «jo», per anar al més lluny possible en l’exposició dels fets i dels actes. I tan cruelment com sigui possible, a la manera d’aquells que sentim parlar de nosaltres darrere d’una porta dient «ella» o «ell», i en aquell moment tenim la impressió de morir. (Op. ct., pàg. 20-21)
  7. Em pregunto qué significa que una dona repassi escenes de fa més de cinquanta anys a les quals la seva memòria no pot afegir res de res. ¿Quina creença, sinó que la memòria és una forma de coneixement? ¿I quin desig –que supera el de comprendre– rau en aquest acarnissament per trobar, entre els milers de noms, verbs i adjectius, aquells que donaran la certesa –la il·lusió– d’haver assolit el nivell més elevat de realitat, sinó l’esperança que almenys existeixi una gota de similitud entre aquesta noia, l’Annie D., i qualsevol altra? (Op. ct., pàg. 91)
  8. En una entrevista publicada a “Le Telegramme” el 3 de maig de 2008 arran de la publicació de Les Années, responent a la pregunta “Com heu treballat per donar forma al vostre llibre?”, Annie Ernaux respon: “La recerca de l’escriptura es manifesta al llibre mateix, una llarga recerca. Jo no volia fer alguna cosa simplement personal, breu, una autobiografia o unes memòries; era absolutament una necessitat de reconstituir, “reconstruir” el món al voltant de la noia, la jove, la dona madura, d’aquests “jo” que jo ja no era ni tornaria a ser, una necessitat de subjectar les diferents èpoques d’ahir fins avui. Fou pensant en els àpats festius, en la confusió de veus dels comensals com va néixer la certesa d’una mena de “veu” col·lectiva i, més endavant, la introducció de fotos personals descrites (però no mostrades) m’ha permès evocar de manera discontínua i mitjançant l’”ella”, la meva pròpia existència. ( https://www.letelegramme.fr/ig/dossiers/prix-des-lecteurs/annie-ernaux-les-annees-03-05-2009-275493.php)
  9. El record del que he escrit s’esborra. No sé què és aquest text. Fins i tot el que buscava escrivint el llibre s’ha dissolt. He trobat entre els meus papers una mena de declaració d’intencions: Explorar l’esvoranc entre la realitat esbalaïdora del que passa, en el moment en què passa, i l’estranya irrealitat que revesteix, anys després, el que ha passat. (Op. ct., pàg. 156)

Leave a Reply