Què se’n farà de la IA (o de la AI, si sou més de la manera anglosaxona) si hi confiem tant, que un bon dia se’ns exhaureix la IN (o la NI, per la mateixa raó adduïda)1 a conseqüència de no fer-la servir (o d’algun daltabaix de dimensions planetàries, que tot pot ser)?
Perdoneu-me la gosadia, perquè no sóc cap entès en IA i, per tant, parlo del que no conec. Ho faig, però, des del sentit comú, que és aquella facultat que ens autoritza a parlar de tot confiant que, com se sol dir, “si l’encerto, l’endevino”. Si es produís aquest exhauriment de la IN, cosa que, tot i improbable, us demano que accepteu com a hipòtesi per no esguerrar-me l’argumentació abans de formular-la, la IA no duraria gaire més del que dura l’eco després que s’ha estroncat la font del so que n’és l’origen.
Noteu, si us ve de gust, que els nostres avantpassats més remots, aquells que es van adonar per primera vegada que la paret de la muntanya els retornava el crit o la paraula que ells havien emès, van aplicar l’esforç de la seva intel·ligència a distingir entre la veu i l’eco i van donar valors conceptuals i referencials diferents a l’una i a l’altre. I fins van inventar divinitats i mites per explicar el fenomen del rebot sonor i situar-lo en el context de la seva explicació transcendent del món.2 Aquella bona gent de l’antigor, salvatges com eren3, no es guiaven –com ens passa avui– per interessos comercials i, en l’esforç de conceptualització, s’atenien escrupolosament a la finalitat diferenciadora. Si fos per ells, això que avui anomenem de manera grandiloqüent “intel·ligència artificial” hauria tingut un nom més modest i menys enganyador. A nosaltres, en canvi, ens pot la vanitat, i ens agrada pensar que som capaços de crear “éssers” (artificials, biònics o fins i tot biològics) intel·ligents.4 La nostra IA és més un eslògan que no pas un concepte; per poder mirar-la cara a cara i sense por, l’hauríem de reduir a la seva dimensió objectiva, una dimensió que jo, ignorant dels envitricolls de la tecnologia, no seria capaç de tancar en una definició de validesa universal, però que, des del sentit comú, m’apareix –i em cenyeixo només a les seves aplicacions literàries– com un software, és a dir, una sèrie més o menys complexa d’algorismes que, treballant sobre una base de dades de dimensions comptablement infinites, produeixen frases o textos inèdits (si més no fins a un cert punt, que és susceptible de perfeccionament), intel·ligibles (també fins a un cert punt que és també perfeccionable) i amb aparença (fins a un cert punt perfectible) de coherència i de veracitat, i funcionalment adequats (també fins a un cert punt) en situacions determinades. Potser d’aquest invent, en lloc d’anomenar-lo IA, n’hauríem de dir “generador textual”? No ho sé, però crec que, per saber de què estem parlant, ens seria beneficiós un nom menys ampul·lós que l’actual. Potser és veritat que el nom no fa la cosa, però com més ajustat sigui el nom a la realitat més idòniament contribueix al coneixement objectiu d’allò que designa.5
Aquesta crida a l’objectivitat potser ens ajudaria a veure com a “previsible” el resultat produït per la màquina, és a dir, com una conseqüència esperada o possible a partir dels algorismes operatius. I ens estalviaria de fer el “tanoca” sorprenent-nos d’allò que no té res ni de prodigiós ni de sorprenent, de la mateixa manera que no ens sorprèn que una màquina ens doni el resultat d’una resta o d’un seguit d’operacions complexes després d’aplicar els algorismes operatius amb què treballa. Pot un giny o un software d’IA escriure un sonet? Doncs, sí, si li hem proporcionat els elements per fer-ho. És això un prodigi del desenvolupament tecnològic? Jo diria que sí, perquè em sembla realment admirable i molt útil; no en tinc cap dubte.6 Però, podem dir que és “sorprenent”, l’escriptura d’un sonet per la màquina? Jo diria que no; també sense cap dubte; el que em sorprendria seria que la “màquina” (i ja veieu que utilitzo el mot de manera poc afinada) a la qual hem ensenyat a “escriure sonets”, quan li demanem que ens n’escrigui un, ens serveixi una xocolata amb xurros.
Perdoneu-me això que pot semblar una sortida de to, però el que em molesta d’això de la IA aplicada a la literatura de qualsevol tipus –comercial, administrativa, periodística, narrativa, poètica o assagística– és “la sorpresa” que sol provocar, l’estupefacció admirativa, aquella expressió d’ulls ben oberts i boca badada dels babaus que contemplen el “miracle”… ¿Que no ens han ensenyat ja abans les arts plàstiques, amb dècades d’anticipació, que un aspersor de gotes de color amb funcionament més o menys dirigit o més o menys aleatori pot produir una imatge pictòrica? Parlo a posta d’imatge pictòrica, no pas d’art, de la mateixa manera que parlar de sonet no és parlar de poesia en la dimensió artisticoliterària.7 A diferència del que passa amb una operació aritmètica, en què l’exactitud del resultat permet valorar la precisió i l’adequació dels algorismes amb què treballa la màquina, quan penetrem en altres camps, com és el de la creació artística, lingüístico-literària o poètica…, no tenim la capacitat de “mesurar” objectivament aquella qualitat artística, que és, com la bellesa en general, una atribució subjectiva individual o col·lectiva. Que una “imatge pictòrica” sigui una obra d’art significa que, a part les seves característiques formals, hi ha una “atribució” de valor i això no depèn de la imatge en si mateixa, sinó dels ulls que la miren, ja siguin els de l’autor o els del receptor, ja sigui una persona, un grup social o una cultura. És clar que els “ecos” poètics que generin determinats algorismes no estan exempts de la possibilitat d’atribució de valor (valors estètics, valors emotius, valors de veracitat…), però aquests seran sempre valors d’atribució, que no descriuen o expliquen “aquella producció textual” sinó que descriuen o expliquen la capacitat valorativa i l’escala de valors d’aquells que hi projecten o atribueixen el valor.
En el millor dels casos, enfrontar-nos als productes textuals de la IA ens hauria d’ajudar a ser més crítics, més precisos en les nostres valoracions, més acurats en les atribucions de veracitat, més perspicaços en l’argumentació, més subtils en les emocions, més minuciosos en l’apreciació d’allò específicament humà, més sensibles a la veu original que provoca l’eco que no a l’eco en si mateix.
Avui, en un món com el nostre, tan propens a provocar irresponsablement desastres de dimensions còsmiques i tan ple de calamitats perfectament localitzables i definibles (guerres, fams, destrucció del medi, explotació, supremacisme, elitisme, privilegis, usurpació, violació de drets i apropiació privada de recursos comuns…), és obligat preguntar-se si realment això que anomenem “intel·ligència artificial” i que podem descriure amb un nom menys pretenciós constitueix una amenaça significativa per a l’ordre social, el benestar i l’equilibri humans. Personalment, crec que no. En canvi, allò que em sembla realment perillós, i que ens hauria d’esgarrifar, és el fet que aquest desenvolupament tecnològic que tant ens admira no vagi acompanyat, o millor encara “precedit”, del desenvolupament humà, fet sobre bases fermes, de drets i deures compartits democràticament, d’igualtat fraterna entre pobles i cultures, de protecció del medi i dels recursos naturals com a bé patrimonial comú que ningú pot atribuir-se en exclusiva… El que m’espanta és la quantitat d’injustícia, de capacitat destructiva, d’intrasigència, d’alienació i d’ignorància, de control esclavista, de defensa dels privilegis, de violència de voluntat de domini amb què, sent objectius, hauríem de descriure aquest món nostre, que, malgrat tantes aportacions intel·ligents plenes de bona voluntat i de possibilitats de desenvolupament, camina pel pedregar de l’egoisme i de l’estupidesa. Potser per això, instal·lats en la lògica perversa d’un sistema que ens empeny a l’autodestrucció, ens espantem i fem escarafalls davant dels progressos de la intel·ligència, ni que sigui artificial. En bona llei, no ens hauria d’espantar mai la intel·ligència, ni tampoc aquests seus ecos que hem convingut a anomenar “intel·ligència artificial”. Allò que ens ha d’espantar i contra el que ens hem de prevenir intel·ligentment i oportuna, és la malvestat, l’estupidesa humana, un enemic davant el qual estem massa indefensos i contra el qual –jo hi vull confiar– el progrés científic i tecnològic, entre el qual hi ha això que anomenem IA, ens ha de fer més forts, més ferms, més convençuts.
Josep A. Vidal
NOTES (algunes d’INNECESSÀRIES, o potser no)
1 IA / AI: Intel·ligència artificial / Artificial Intelligence; IN / NI: Intel·ligència Natural / Natural Intelligence.
2 La mitologia clàssica, amb la història d’Eco, una nimfa silvestre, ens proposa i anticipa –com passa ambs tants temes dels que constitueixen el llegat cultural dels nostres avantpassats– un marc de referència força escaient per a les reflexions que estem compartint un munt de segles després. Eco, enamorada de la pròpia veu, entretenia amb les paraules més belles el lleure d’Hera, germana i esposa de Zeus, mentre el déu de la llum, del cel i del llamp, i alhora aimador libidinós incorregible, festejava altres nimfes. La ira d’Hera en descobrir la maniobra de distracció va privar Eco de la iniciativa de parlar. Des d’aleshores només podia repetir l’acabament de les frases que pronunciaven els altres. Perduda la veu i condemnada a retornar inevitablement l’expressió d’algú altre; incapaç, per tant, de manifestar els sentiments, especialment l’amor que sentia pel bell Narcís, es va anar recloent en si mateixa fins a quedar apartada de tota relació humana, amb la veu captiva i, per això mateix, privada d’identitat.
3 Probablement, de salvatges no en tenien més que el sentit primari de “viure en estat de natura”, però l’aplicació de l’adjectiu en un sentit més extens és una concessió a la nostra vanitat egòlatra de persones “civilitzades”. De segur, de salvatges, en el sentit més pejoratiu, en tenien molt menys que nosaltres, o potser és que nosaltres hem anat sofisticant els instruments destructius i, conseqüentment, la magnitud de les nostres salvatjades.
4 De fet, d’ençà que l’espècie humana va produir la idea de la divinitat com a explicació cosmogònica, va començar, al mateix temps, l’esforç de la civilització per fagocitar l’espai dels déus. Els déus són, en definitiva –i torno a demanar disculpes per la gosadia de parlar des de la ignorància, abans tecnològica i ara teològica–, una conceptualització de les aspiracions humanes. (Simplement per complicitat en l’afecció per la literatura, remeto el lector a l’obra de Mary Shelley i el seu Frankenstein, que ens torna al mite de Prometeu.)
5 Això, equivocat o no, ho vaig aprendre del meu pare, que, essent jo infant, m’havia explicat més d’una vegada una anècdota en forma de diàleg, que ell, bon rapsoda, reproduïa amb un histrionisme interpretatiu molt escaient. El diàleg es produïa en una situació d’allistament:
«EL CAPORAL: (autoritari, des de l’escriptori) A ver, el siguiente… Nombre.
»EL RECLUTA: (un jove amb aires de superioritat i ganes d’impressionar) Señor Don Juan Pérez de Montalbán.
»EL CAPORAL: (mirant-se’l, amb la ploma a la mà) El “señor”, tú te lo has puesto; “Montalbán”, tú no lo eres; y yo, que te quito el “don”, y te quedas con “Juan Pérez” (ho escriu)… El siguiente.»
6 N’accepto la utilitat, però no necessàriament en el camp de la creació poètica. Si la finalitat fos produir poemes, ja podeu estar segurs que ningú invertiria ni un cèntim d’euro en el desenvolupament d’aquesta invenció. La poesia no és rendible i no merita cap inversió econòmica en aquesta mena d’investigacions ni d’altres que, com les editorials, serien més idònies; prou que ho saben els qui s’hi dediquen. (Passo per alt, però, el negoci que esporàdicament han fet alguns gurús de la nova poesia en xarxa, perquè aquesta dinàmica inflacionària de l’extravagància requeriria una anàlisi més ben documentada i contrastada.) Tornem-hi: si la poesia no és rendible, per què s’investiga la possibilitat que la màquina faci poemes? Doncs, per la mateixa raó que han aconseguit que una màquina jugui a escacs o que han desenvolupat tecnologies lúdiques que disfressen de manera capriciosa el rostre dels usuaris: perquè el desenvolupament d’aplicacions aparentment inútils obliga a la resolució de reptes, facilita la recollida massiva de dades i permet el perfeccionament d’algorismes que tindran aplicació en altres àmbits, aquests sí enormement rendibles en l’àmbit econòmic i de control social. Quant als poemes, el repte consisteix a accedir a nivells de llenguatge que entren directament en la figuració, la simbolització i el món subjectiu, difícilment objectivables, i forcen els límits dels progressos que s’han fet fins ara en el desenvolupament de tecnologies de la traducció i del tractament de les estructures lingüístiques.
7 En un programa de ràdio (RAC1) i en coincidència amb la celebració a Barcelona del Mobile World Congress 2023, el conductor, el periodista Jordi Basté, va introduir la lectura d’un sonet elaborat per un software d’IA i dedicat a una de les habituals de la tertúlia, la periodista Mònica Terribas. El sonet, si no ho vaig entendre malament, va ser produït per iniciativa d’un altre dels habituals, Pablo Iglesias, ex vicepresident del Govern de Pedro Sánchez. El resultat, que va provocar una certa sorpresa admirativa entre els concurrents, era en si mateix “previsible” –també amb una “correcció previsible” – i, des del punt de vista de qualitat literària i a parer meu, infumable (val a dir, però, que no gaire més que alguns “poemes” que hem arribat a veure en lletra impresa). Arran d’aquesta anècdota, que vaig contemplar amb un cert “divertimento”, vaig escriure aquesta “resposta” poètica, que ara, amb perdó dels lectors, m’atreveixo a compartir:
S’admirava un vell poeta
de veure com feia versos
ben rimats i amb pauta mètrica
un software d’intel·ligència
artificial, i deia,
consternat i pensarós,
a la màquina poeta:
“Tens el pap atapeït
de models i frases fetes;
si t’omplen el païdor
de menges heterogènies,
no et costarà d’inventar
la poesia vomitera.”
I així que ho va dir, el poeta
se’n desdigué, car sabia
que aquell invent ja existia
de feia temps. “Al teu vers
–hi afegí tot rellegint
el sonet fet per la màquina–
no hi manquen llum ni energia,
dues virtuts que fan bona
la poesia… Però,
si ens quedàvem sense llum,
com ens sol passar als poetes,
el meu vers farà un silenci
mentre que el teu farà un pet…
Potser sí que finalment
els versos seran com llufes…”
I de seguit va pensar:
“Què se’n farà dels lectors,
si no sabem distingir
què és un vers i què una llufa?”
(Josep A. Vidal)