La companyia teatral La Fura dels Baus, amb una llarguíssima i acreditada trajectòria que l’ha projectat internacionalment amb mèrits indiscutibles, ha fet escala al Teatre Tívoli de Barcelona amb el seu Carmina Burana, un espectacle de l’any 2010 que ha estat vist, al llarg de més d’una dècada de trajectòria, per prop de quatre-cents mil espectadors.
Després d’un tal itinerari, el que jo en pugui dir ara no té cap rellevància: el camí ja està fet i segurament el que se n’havia de dir ja ha estat dit, i fins allò que en el seu moment pogués tenir de novetat ja ha deixat de ser-ho. El decandiment d’allò que de novetat tenen els llenguatges artístics i les idees no comporta, però, cap descrèdit, no té cap sentit pejoratiu. És el camí que segueixen els clàssics. També és el camí que segueixen els falsos miratges que tan sovint es produeixen en els terrenys de l’art i les idees. No és aquest, però, el cas de La Fura, que després d’anys d’experimentació en gèneres teatrals i espais diversos, ha acreditat la singularitat de les seves propostes i l’originalitat de la seva capacitat creativa. Però, aquest Carmina Burana que ha aterrat a l’escenari barceloní del Tívoli, no ha sacrificat la frescor inicial en benefici de l’aurèola i la previsibilitat inevitable dels clàssics, com sí ho ha fet la música de Carl Orff. Tampoc no em semblaria just parlar de miratge o de bluff, atesa la solvència acreditada de La Fura i la maduresa aconseguida per una dramatúrgia, un llenguatge teatral i unes propostes que no han renunciat mai a eixamplar-se i aprofundir-se. El cas, però, és que, a parer meu, com a mer espectador, aquest Carmina Burana és decebedor, sobretot quant a allò que té de teatral, la dramatúrgia i la posada en escena. Deixo de banda la interpretació musical, força digna i meritòria.
Els mals, per tant, són d’origen, i probablement ja deuen haver estat assenyalats per la crítica, cosa que ignoro. L’espai escènic, amb una pantalla d’aparença cilíndrica que presenta al públic la seva cara convexa i damunt la qual es projecten les imatges que es fonen –o haurien de fer-ho– amb la música, delimita un espai interior que es tanca sobre si mateix en el sentit oposat a la mirada i impedeix així al públic abandonar la condició d’espectador; ans al contrari, reforça aquesta divisió de l’espai, de manera que impedeix que s’integri en la proposta. La representació en un escenari a la italiana, amb la barrera infranquejable del prosceni i l’estretor de la boca de la caixa escènica en la qual s’encabeix la maquinària i tot l’espai dramàtic, reforça aquesta barrera que impedeix la implicació emotiva en un espectacle que, tant per la música com per allò que hi vol incorporar el llenguatge dramàtic, serveix allò primari, elemental –el pathos– més que no pas allò conceptual –el logos. Els intents d’atenuar aquesta barrera mitjançant transgressions freqüents, com ara el fet que els actors es moguin de tant en tant entre el públic, o l’ús de llanternes que apunten a l’espectador, els frecs i les olors que provoquen els sentits, o la maquinària escènica en forma de grues que sobrevolen l’espai del prosceni o els esquitxos d’aigua que arriben als espectadors de les primeres files són, tots ells, no només recursos massa obvis sinó sobretot ineficaços. La situació dels cors, masculí i femení, als dos costats de l’escenari de manera que flanquegen la pantalla cilíndrica converteix aquest espai en què es projecten les imatges i on es desenvolupa la major part de l’acció dramàtica en una mena d’altar i l’espectacle en una mena de litúrgia que emmarca i desvirtua allò de transgressió que tenen substancialment els textos, la música i que hauria de tenir, a parer meu, la proposta dramàtica.
Potser el treball actoral hauria pogut compensar el que em va semblar una concepció dramatúrgica equivocada, però també en això l’espectacle fou decebedor, amb una interpretació rudimentària, de gestualitat anodina, de la qual se salvaven alguns moments individuals executats pels cantants, i això perquè, concentrada l’atenció dels espectadors en el cant i la veu, la manca de recursos interpretatius passava més fàcilment desapercebuda. El dèficit actoral feia pensar en una manca de cura en la direcció de l’espectacle que no s’adiu amb el rigor que atribuïm, acreditadament, als treballs de la Companyia. Potser fou també descurança, o manca d’interès, el que portà a no utilitzar el català en la dotzena escassa de frases que, projectades sobre la superfície convexa de la pantalla, situen l’espectador en el context històric i cultural de la poesia goliardesca; i potser també fou descurança i manca d’interès el fet que no es proveís l’espectador d’un programa de mà amb informació bàsica sobre l’espectacle. Potser això hauria contribuït a orientar les expectatives d’un bon nombre d’espectadors, estranyament desorientats i inexperts en les seves reaccions, aplaudint totes les intervencions amb igual entusiasme des del primer moment, quan una veu en off va demanar, com és habitual, que no es fessin servir els telèfons mòbils, i trencant el clímax –ja prou precari– amb barreres interrupcions sonores després de cada seqüència. Val a dir que, quant al públic, l’arribada de grups d’espectadors en autocar i l’entrada a la sala amb paperines enormes de crispetes, copes de cava i altres begudes, com s’ha fet ja habitual als cinemes, no presagiava res de bo.
L’elementalitat de les imatges, amb espais còsmics, astres en moviment, explosions de pirotècnia i efectes diversos que avui no són novetat per a ningú –i que no aporten res més ençà del que va fer ja Disney, fa més de vuitanta anys, amb la seva Fantasia–, va malmetre la disposició de l’espectador a implicar-se emotivament ja des del primer moment de l’espectacle. La part reeixida de l’aportació fílmica arribava passada la primera part, amb imatges que integraven els actors –com ara els llavis, les cascades d’aigua, les plantes atrapamosques o la imatge del director d’orquestra en complicitat oficiant de cara al públic–, quan l’espectador ja s’havia instal·lat en la seva posició “estranya” i frontal davant allò que contemplava. Només esporàdicament va repuntar l’interès amb l’entrada en escena de les grues, o de la peixera o el bany en la tassa d’una font, un moment líric que té un precedent prou suggestiu, i més coherent en si mateix, en el Carmina Burana fílmic (1975) del malaguanyat Jean Pierre Ponnelle. En definitiva, un déjà vu, impropi del que cal esperar del prestigi de La Fura. I és estrany que, savis i experts com són, no considerin que el moment d’aquest Carmina Burana, tal com s’ha presentat a Barcelona i malgrat l’interès que potser va tenir en un primer moment, ja ha passat.
Josep A. Vidal