(La primera part d’aquest text es va publicar el 18-12-2023)
2. El Boulevard Péripherique i la Fondation Vuitton
Mentre circulem ja per le Periph’, em pregunto sobre el valor d’utilitat i, en una dimensió, ètica, sobre el nivell de veritat que ens ofereix la superfície de les coses i sobre la necessitat d’anar més enllà, d’aprofundir-hi per tal de descobrir-ne les etapes successives tot cercant-ne els fonaments, fins allà on arribin les certeses i, encara més enllà, fins allà on s’aturen el coneixement i la història, fins que l’única manera d’avançar siguin –de manera inequívoca, sense engany– les vies hipotètica i especulativa. Voltats d’imatges, de representacions de la realitat, tendim a una interpretació bidimensional, totalitàriament sincrònica, d’allò que ens envolta. Tanmateix, cap realitat contemplada superficialment, ni tan sols la seva representació, no ens pot donar la magnitud del seu sentit ni de la seva veracitat. Ens cal considerar-la des d’una perspectiva pluridimensional, en una dimensió volumètrica. Quantes capes, quants nivells de profunditat o d’alçària hi podem descobrir? I encara més, quin diàleg s’estableix entre aquests diferents nivells i quina capacitat tenim de reproduir aquest diàleg, quines són les claus per interpretar-lo? Contemplar les representacions de la realitat com un misteri a descobrir, com un repte que ens incita a penetrar-hi i a extreure’n la veritat que amaguen, em sembla la dimensió més valuosa de la història, aquest treball d’implicar-nos en una visió volumètrica del coneixement, tot evitant el miratge d’una realitat sense gruix i la simplicitat de les percepcions planes, de les emocions, de les conceptualitzacions exclusivistes i absolutes a què ens convida o ens empeny el poder, que ha estat i és, malgrat ens requi, el factor més determinant en els processos civilitzadors. La superficialitat, la manca de gruix i de fondària de la realitat és l’estratègia més eficaç dels qui ens volen capturats, induïts, dirigits, reprimits, assimilats, dominats, sotmesos pel poder; obligats, esperonats, empesos tant sí com no pels camins traçats, reals o ideals, que convenen al poder; abduïts, domesticats, civilitzats –no exclusivament, però sí fortament– pel poder.
Integrats a la corrua de vehicles que segueixen el Boulevard Péripherique, la nostra conversa se centra en la brutalitat implacable amb què es produeixen les accions militars contra població civil a la Franja de Gaza i la improbable consecució d’un alto-el-foc a curt termini. Bombardejats i massacrats, expulsats de la terra, obligats a abandonar-ho tot, desposseïts del passat, sense futur, milers de palestins són empesos cap al sud; després, més al sud encara, probablement fins que l’última esperança que els resti sigui el Sinaí, aquella destinació que no han volgut mai; fins a la perversió última del seu desig, quan la destinació imposada esdevingui la seva única salvació, fins que puguin veure-la com la terra de promissió. Des de sempre, els camins de salvació i l’esperança són la cara amable de la moneda de l’exili, dels obligats a seguir camins perdedors, dels desnonats de la vida, dels condemnats a una existència frustrada; són la il·lusió creada pels qui s’atorguen ells mateixos la potestat de decidir l’itinerari existencial dels altres, dels bandejats.
Em contemplo en aquest espai atapeït de vehicles que m’apareixen com caixes metàl·liques que contenen existències anònimes, incògnites, estranyes i, malgrat tot, potser iguals tots ells, tots nosaltres, en allò essencial. Tots plegats integrem un conjunt d’individualitats incapaç de constituir un plural, aquest nosaltres que no aconsegueix de ser més que un miratge. Emmarcats pels rectangles vidrats de les finestrelles hi ha rostres hieràtics, figures fragmentades, expressions incompletes que ens permeten inventar emocions, o que ens suggereixen o evoquen situacions que hem viscut i que projectem en els altres per alimentar la il·lusió d’una vida, d’un temps, d’un espai compartits. I tanmateix, solitud, distància, espais ignorats en una realitat fragmentada i generalitzada a partir de la breu percepció d’un esclat fugaç, i el buit, petit o gran però sempre present, entre els diferents vehicles que atapeeixen la ruta, potser també entre els diferents individus que comparteixen l’interior de cada vehicle…
Al Bois de Boulogne, l’edifici de la Fondation Louis Vuitton, obra genuïna de Jean Nouvel, és una fantasia, un deliri de corbes i volums ondats que s’encreuen en la perspectiva i que s’ajunten en la vocació aèria de les formes blanques i translúcides en competència visual i d’alçada amb les capçades dels arbres. Com les ales d’un cigne, com l’aparició entre les bromes d’un Parsifal salvífic, o com les veles inflades d’un veler exòtic, extravagant en aquest entorn de formes i existències boscoses. La seva impotència marinera imposa a l’edifici la condició de símbol, obert a les singladures de les idees, per a la interpel·lació de l’art i de l’estètica, per als diàlegs multidireccionals de la cultura. A l’interior d’aquesta mena de bombolla etèria i polimòrfica, els espais i els volums es multipliquen gràcies a la disposició dels materials que conformen una rica i suggeridora multiplicitat d’espais físics i de buits. La transparència i la fusió harmònica de la llum interior i la claror natural forcen el diàleg entre la natura i l’artificiositat arquitectònica; el diàleg, d’entesa o disharmònic, de la natura amb les construccions conceptuals de la cultura i de la civilització. Aquest espai interior, però, ens és estrany; ens desorienta la seva diversitat d’estímuls, de propostes d’invasió, d’espais i volums que demanen significat i sentit. De primer, l’espai se’ns torna hostil en la seva complexitat. Hi caminem desorientats, seguim camins perdedors, agafem ascensors equivocats enmig de la munió de visitants que caminen d’aquí d’allà amb propòsits diversos tot i que hàgim estat convocats amb un mateix objectiu.
Progressivament, la disposició dels espais ens disciplina i ens hi sotmetem, ens domestica. La nostra dispersió mental s’adequa a l’espai i, com el Teseu mític, ens incorporem al laberint amb la confiança posada en aquest fil d’Ariadna contemporani -rètols, plànols, indicadors d’itinerari…- que ens salvarà dels camins perdedors. No obstant, el fil salvador forma part del relat mític i és, en gran manera, una alegoria de l’esperança més que no pas la certesa del camí de sortida. En la realitat, l’existència humana deambula per camins inconeguts sense cap garantia de seguretat. Els sòlids referents de què ens han proveït al llarg dels segles les successives concrecions civilitzadores han perdut gruix i consistència en aquest món nostre de transparències, volums canviables, referents aeris i líquids, i límits imprecisos.
(seguirà 1-1-2024)
Josep A. Vidal