José Luis Martín (“JL Martín”) és dibuixant i humorista, o humorista i dibuixant, o potser totes dues coses alhora, en una amalgama indestriable en la qual la jerarquia de l’una o l’altra d’aquestes dues qualitats no és fàcil d’establir per als qui han seguit la seva trajectòria professional/vocacional en les pàgines de les diferents publicacions que, d’ençà del 1976 –quan tot just encetàvem aquell invent que vam anomenar la Transició–, han acollit les seves historietes gràfiques, vinyetes i tires còmiques. La primera, en ordre cronològic, va ser El Papus; però en ordre jeràrquic el lloc capdavanter correspondria a El jueves, la revista que sale los viernes, de la qual fou fundador i propietari, perquè s’hi ha dedicat plenament al llarg de tota la seva carrera professional fins al punt de fer-ne el que en podríem dir un projecte de vida. En segueixen d’altres: El Periódico de Cataluña, on va començar a publicar les historietes de Quico el progre, que, amb més de tres mil tires dibuixades, ha esdevingut un dels personatges més representatius de la seva producció en noble competència amb El Dios, el sorprenent personatge que havia començat a publicar abans en les pàgines d’El jueves. Després d’aquesta llarga trajectòria i deslliurat ja de la responsabilitat de fer rutllar el setmanari, que finalment havia quedat sota la tutela del Grup Editorial RBA, col·labora habitualment en La Vanguardia. Tornem, però, a allò de la jerarquia entre els dos components del binomi dibuixant / humorista. A parer meu, la prevalença correspon a la condició de dibuixant, perquè crec que va arribar a l’humor amb les eines del dibuix molt ben greixades, tot i que probablement no hauria estat dibuixant (o ninotaire, per emprar un mot nostrat que, sigui o no escaient, m’agrada força) sense l’estímul, el delit natural de l’humor. La intel·ligència del dibuix, adquirida i desenvolupada amb l’ímpetu d’una vocació natural, el portà a la intel·ligència de l’humor. Permeteu-me que introdueixi aquí una puntualització que fa al cas per l’hostilitat sòlidament argumentada de José Luis Martín a aquella categoria que alguns han convingut a definir, amb més presumpció que encert, “humor intel·ligent”. El cas és que jo em resisteixo a incloure en la categoria de l’humor tot allò que només és risible per se, sense la concurrència de la intel·ligència. Les “coses que fan riure” són simplement això: coses que fan riure, no els calen ni referents a la realitat o a un context, ni intenció, ni, en el nivell més primari, una complicitat emotiva, com sí li calen a l’humor; en tenen prou amb l’atzar. No obstant això,no podem obviar que l’humor que s’autodefineix com a intel·ligent s’ha apoderat d’un espai que vol ser exclusiu. El cert, però –ep!, a parer meu, que no hi entenc–, sol estar mancat de la frescor i l’espontaneïtat de les coses risibles, i es perd sovint en els laberints de l’exhibicionisme, la fatuïtat i la pedanteria. Per tant, per molt que se’n consideri, s’apropia impròpiament de la categoria d’humor, una categoria que no escau a la sofisticació conceptual en què es complau allò presumptuós. Penso que l’humor és complicitat i, per tant, integració: és democràtic, contrastat i crític; mentre que, al contrari, la sofisticació i la presumpció s’emmirallen elles mateixes, són de naturalesa acrítica, elitistes i autocomplaents i, per tant, excloents… Faig punt i a part perquè no vull fer-me passar per entès en la matèria. Les meves opinions sobre l’humor són, com en la majoria de ciutadans pedestres, només per a ús particular. Penso el que penso, però no en soc cap entès. Vull dir, però, que, sense haver seguit assíduament la carrera de José Luis Martín, n’he fet sempre apreci, sobretot d’allò que he freqüentat més, que són les historietes d’El dios, i de Quico el progre, i, si hagués de destacar-ne allò que més m’ha agradat, diria que és la tendresa amb què el creador mira els seus personatges. No em puc estar d’afegir, per justificar-me, que entenc l’humor com una manera de mirar, i la tendresa com a empatia, com una aproximació que, sense estalviar-se el retret, la crítica, l’agullonada punyent, es decanta sempre cap a la indulgència i la commiseració. El Dios i el Quico de JL Martín m’apareixen com a éssers en les vicissituds dels quals m’hi reconec, i hi reconec com a propi el seu sovint fracassat esforç de ser un mateix més enllà de les constriccions dels estereotips, el desig sovint frustrat d’escapar dels condicionants, la incapacitat per aprendre a viure en la contradicció i el neguit de fer-se a la mida d’un entorn que no està fet a la mida seva. En la “mirada” de JL Martín, quan he tingut ocasió d’apropar-me a alguna de les històries dels seus personatges, hi he trobat un equilibri entre distància i empatia que em sembla característic, i que em recorda la mirada expectant, encuriosida, també distant i alhora disposada a reaccionar, a donar resposta, del José Luis Martín que vaig conèixer d’infant –l’infant era ell; jo li porto uns quants anys, no gaires, d’avantatge–. I dit això, potser ha arribat el moment de dir que amb en JL Martín vam ser companys d’escola, uns companys, si voleu, atípics: ell era un vailet de dotze anys que tot just entrava a l’adolescència i feia els seus estudis de batxillerat, i jo era un jove que escapava de la seva adolescència per encetar la seva carrera com a professor, amb els vint anys a penes estrenats. Tots dos, cadascun en el seu paper, miràvem al futur, i a tots dos ens semblava, tot i el neguit d’allò inesperat, força previsible. Jo em dedicava a l’ensenyament amb el delit de fer-ho vocacionalment tota la vida, i de fer-ho bé; ell volia ser dibuixant, i no recordo ningú que en aquells anys dubtés d’aquesta seva vocació. Amb dotze anys havia superat ja la fase de còpia dels dibuixos de la factoria Disney1 i n’utilitzava els personatges amb una llibertat i una creativitat pròpies, tot adaptant-los a situacions diverses i situant-los en contextos inèdits. D’aquelles caricatures molt condicionades pels models disneians, va passar de seguida cap a la construcció de personatges en què, sense abdicar de l’origen, anaven configurant-se trets singulars que denotaven la formació d’un estil personal.
Amb catorze anys, va deixar l’escola per continuar els estudis en un altre centre de manera que pogués compaginar estudi i treball, crec que com a grum, en un banc, en el qual, seguint un dels tòpics de l’època, tindria oportunitats de créixer professionalment i d’aconseguir una bona ocupació per a tota la vida… I el dibuix?
Els qui hagin estat professors o, per dir-ho com a mi m’agrada, mestres d’escola coneixen prou bé aquell moment de desassossec en què l’alumne que has vist créixer i sobre el qual s’han generat inevitablement determinades expectatives arriba a l’últim curs i abandona l’escola. El veus marxar amb el sentiment que, probablement, en la majoria dels casos, no en tornaràs a saber mai més res, i, per descomptat, no sabràs mai el grau d’acompliment de les expectatives ni el valor que en la seva trajectòria vital tindrà allò que has procurat d’inculcar-los, un munt de valors elevats, coneixements imprescindibles i coses essencials. Sovint, en els casos en què hi ha un retrobament al cap dels anys, els educadors descobrim que allò que han guardat, si més no conscientment, de tu, si és que n’han guardat alguna cosa, és una anècdota, una frase a l’atzar, un fet trivial… que ni tan sols recordes. Quan el retrobament es produeix al cap de molts anys, el desassossec esdevé una sensació de vertigen, un neguit gairebé existencial, sobretot si enllaces la imatge d’aquell adolescent que deixava l’escola amb la de l’adult, ja jubilat i carregat de nets, amb qui et retrobes, tot intentant de reconèixer en ell alguna cosa de l’infant que has guardat a la memòria. Neguits de banda, és un moment privilegiat: l’infant que volia ser això i allò acarat amb l’home o la dona que ha estat no saps què i que es retroba novament, ara a les portes de la vellesa, amb la incertesa com a expectativa. Entre les dues imatges, la vida gairebé sencera com un buit ignorat. Un triple salt mortal sense xarxa.
Amb en José Luis Martín ens vam retrobar no fa gaire. Tot i que en coneixia mínimament la trajectòria per la seva notorietat pública, no em vaig poder estalviar la sensació de salt en el buit. En aquest cas, però, en José Luis va parar la xarxa en forma del llibre que havia publicat recentment i que em va regalar: DesMEMORIAS de una revista satírica”, por JL Martín, padre fundador de EL JUEVES.2 Així que vaig poder, em vaig abocar a la lectura i el buit es va anar omplint d’una manera inesperadament plaent. Inesperada no pas perquè no confiés en la capacitat literària de l’autor, sinó perquè, ocupat en moltes coses, no he estat mai seguidor d’El Jueves ni consumidor habitual de publicacions que no fossin estrictament necessàries als meus interessos principals i més peremptoris, i a priori em pensava que em trobaria amb un munt de referents estranys o directament mancat de referents. I és cert, si més no pel que fa a dibuixants i personatges de la seva creació, sobre els quals tinc un coneixement escàs; però, tot llegint el llibre, m’he trobat abduït per la peripècia d’aquesta revista d’una longevitat excepcional, per la qual transita tota la història del postfranquisme –si tal categoria existeix– o de la transició, fins avui. En aquest sentit, JL Martín aconsegueix construir amb amenitat i una tria molt encertada dels moments essencials un fris sociològic, un cronograma suficient i una radiografia anímica en la qual s’emmarca no solament la història d’El Jueves, sinó la nostra peripècia col·lectiva dels darrers cinquanta anys, al llarg dels quals, a més, la seva trajectòria professional i la meva han transitat, amb notables diferències, per camins que s’encreuen d’una manera també sorprenent. Ell, l’adolescent amb vocació de dibuixant, i jo, el jove amb vocació docent, hem anat a petar al terreny editorial; ell sense deixar el dibuix, jo sense deixar la vocació didàctica, i tots dos hem viscut el daltabaix del canvi editorial des d’uns orígens clarament artesans i humanistes fins a aquest capgirament tecnològic de la realitat intangible i impersonal. La transformació del món editorial, no només per la tecnologia sinó també per la sociologia, ha estat tan profunda, tan radical i tan accelerada que els qui l’hem viscuda hem experimentat una sensació similar a la d’aquelles escenes de les pel·lícules d’acció –poseu-hi Indiana Jones o qualsevol film catastrofista– en què els personatges, a punt de descobrir el reducte on s’amaga el tresor que han buscat, han de fugir corrents d’una gran bola de foc que els ve al darrere i que engoleix o redueix a miques o a la inutilitat tot allò que havia estat objecte dels seus afanys.
JL Martín té l’habilitat d’emprar una tècnica narrativa aparentment propera al llenguatge col·loquial, i fins i tot s’adreça a l’hipotètic lector com a interlocutor, i ho fa a més mitjançant una estructura similar a les historietes gràfiques: una seqüència de capítols d’extensió variable, però generalment curts i de bon llegir, molt atents a l’anècdota, i molt constants en una manera de mirar la realitat que estableix lligams de complicitat amb el lector, que s’enllacen entre si de manera cronològica, però no estrictament. Hi ha salts en el temps, anticipació i tornades enrere, i sempre allò tan humà, tan veritable, d’estar preparats per a una vida que no acaba de ser mai tal com l’havíem pensada, i alhora indefensos davant l’imprevisible i obligats a inventar sortides i camins. La història d’El Jueves –una història obstinada, tenaç, tossuda– acaba finalment a RBA, en l’òrbita de Planeta, com aquells rius que indefectiblement van a parar a la mar. I amb això, s’ha acabat la poètica –digueu-ne l’èpica, la lírica i la dramàtica– d’El Jueves. I no és gens estrany, perquè RBA és, o ha estat, que ara ja n’he abandonat el seguiment, una màquina amb la potència devastadora i indiferent d’una tuneladora. Res no l’aparta del camí traçat, i allò que s’hi interposa salta pels aires.3 L’episodi en què la direcció del grup editorial censura la portada d’El Jueves dedicada a l’abdicació del rei Joan Carles, el 2 de juny de 2014, i el traspàs de la corona (que en el dibuix de Manel Fontdevila es representava realment deteriorada i regalimant de brutícia) va abocar El Jueves a una crisi profunda i a la renúncia d’una part important de l’equip de col·laboradors, que van considerar inacceptable la censura. La frustració va generar enuig i desànim,4 i va ser un punt d’inflexió en l’evolució de la revista que va anar quedant supeditada a la direcció de RBA.
La lectura d’aquestes DesMemorias de una revista satírica m’ha despertat el record i la vanitat (absurda, com totes les vanitats, però vanitat al capdavall –i no me’n feu retret: tenim tan poques possibilitats d’exercir aquest sentiment!–) d’haver conegut i tractat personalment tres grans de la il·lustració humorística. De JL Martin ja n’he parlat fins aquí. Un altre, el més gran, fou en Ricard Opisso,5 l’inigualable Opisso. Observador atent de la realitat, ens va llegar amb els seus dibuixos una de les més crítiques i alhora compassives cròniques de la vida quotidiana de la primera meitat del segle XX. Els seus dibuixos bigarrats, atapeïts d’anècdotes i de personatges, tenien una riquesa i una complexitat narrativa admirable i sempre resolta de manera exemplar. Em vaig passar llargues estones resseguint les peripècies i fins les petites tragèdies quotidianes dels seus personatges anònims que atapeïen les seves cròniques gràfiques, des del senyor que empaitava el gos que al seu torn empaitava el gat, fins als vailets que feien alguna barrabassada, o la senyora tocada i posada que esgrimeix un paraigua, o la dida que exhibeix el menut que alleta, o els sacrificats usuaris del tramvia fent equilibris per aguantar-s’hi de les maners més inversemblants… Un mestre entre els mestres.
I encara un altre dels grans, també gran entre els grans: Josep Coll,6 que publicava en el TBO unes historietes de dibuix essencialista, de línies ben definides, sense estridències, en espais oberts i sovint desemparats. Les seves històries de nàufrags, o els exploradors perduts al desert enmig de la desolació d’un paisatge de dunes. Abans de començar a publicar els seus dibuixos va treballar com a paleta, i al cap dels anys, tot i ser un dibuixant d’anomenada, va tornar a la construcció per poder-se guanyar la vida de manera suficient. Amb tot, va retornar al dibuix. Va tenir una fi dissortada. Sempre he conservat la convicció que els paisatges desolats i l’absurditat gairebé surrealista dels dibuixos de Coll eren la metàfora precisa de la desolació que vivíem, una desolació de la qual, els de la meva generació, procedim; una desolació que probablement ajuda a explicar els orígens de la gent que va fer possible la llarga trajectòria i el caràcter d’El Jueves.
Josep A. Vidal
Notes:
-
La còpia de dibuixos era una activitat freqüent en aquells anys, en què les possibilitats de lleure en l’àmbit domèstic, sense televisió, fins i tot sense ràdio, eren escasses, i els tebeos, és a dir, les revistes infantils d’historietes dibuixades, proporcionaven als artistes vagarosos models de tota mena. Els infants de la meva generació, que no és ben bé la d’en José Luis Martín (nascut el 1953; ens portem vuit anys), passàvem forces estones i fins llargues tardes de diumenge, dibuixant, cantant, escrivint i representant obres de teatre, llegint tebeos i novel·les o construint algun artefacte, com ara una ràdio de galena o una disfressa o… La meva germana gran, per exemple, s’hi passava moltes hores, perquè era molt de dibuixar; jo també dibuixava, però era més de llegir i d’escriure i no he reprès l’activitat del dibuix fins a temps recents, quan, ja jubilat i com a descans de l’escriptura i la lectura, m’agrada dedicar alguna estona a copiar retrats de personatges famosos, sobretot escriptors. A diferència de la meva germana, però, soc un dibuixant nefast i el resultat dels meus esforços queda invisible als ulls de tothom tancat en un calaix amb pany i clau. Ella, sí, es passava moltes hores copiant els dibuixos de Maria Pasqual, una il·lustradora precoç, que, encara adolescent, va començar a il·lustrar històries sentimentals, de princeses i fades, per a Ameller Editor i, al cap de poc, per a l’editorial Toray. Maria Pasqual es recreava en els detalls i de manera molt particular en els vestits, i la meva germana els reproduïa i els pintava a una tinta amb una traça, una precisió i una vocació que, si fos ara, hauria merescut l’oportunitat de rebre la formació adequada per, tal vegada, dedicar-s’hi professionalment. No va ser així, eren temps difícils, amb pocs recursos econòmics i en què certs camins es consideraven barrats als qui estàvem destinats a deixar els estudis així que arribéssim a l’edat de treballar, i molt més en el cas de les noies. Deixeu-me afegir una anècdota personal a propòsit de la Maria Pasqual, amb qui, molts anys més tard, vaig tenir una relació professional, en la dècada de traspàs del segle XX al XXI. Era una persona encantadora, una professional metòdica, rigorosa, absolutament responsable, bondadosa, amable, que, com a dibuixant, es va mantenir sempre fidel al seu estil. Jo treballava aleshores com a cap d’edició d’una empresa editorial amb forta implantació als països hispanoamericans, que havia publicat obres il·lustrades per Maria Pasqual, contes tradicionals i una Bíblia per a infants. L’èxit havia estat molt gran i persistent durant molts anys, de manera que el seu nom es considerava en aquell mercat garantia d’acceptació i bones vendes. Per això, a instàncies dels responsables de vendes de diferents països, el consell editorial ens va encarregar de fer un llibre d’educació sexual per a infants il·lustrat per Maria Pasqual. Quan li vaig explicar el projecte va estar receptiva, però així que, en reunions successives, vam anar concretant les característiques i els requeriments gràfics, es va anar fent enrere fins que em va dir que no es veia amb cor de fer-ho, que només de pensar-hi es quedava bloquejada. Però el consell editorial considerava el seu nom com un imperatiu inqüestionable, de manera que vam haver d’inventar com compaginar l’ordre del consell i la negativa de la Maria Pasqual. Així, se’m va acudir de ficar un llibre dins d’un altre llibre. Ho aclareixo: crear una història familiar en què uns nens i nenes molt tocats i posats a la manera de Maria Pasqual viuen el procés d’arribada d’un germanet, i als quals els pares els regalen un llibre d’educació sexual que ells van llegint alhora que es va produint la història familiar. Així en el llibre, que il·lustrava Maria Pasqual, els seus personatges llegien un llibre, les pàgines del qual s’anaven mostrant com un dibuix dins del dibuix i una lectura dins de la lectura, i en què les il·lustracions van ser encarregades al bon ofici d’una altra il·lustradora cordial, encantadora, molt creativa, la Mercè Arànega. El projecte va funcionar i es va desenvolupar en un clima de col·laboració i d’entesa immaculat.
-
JL Martín: Desmemorias de una revista satírica, Libros Cúpula, Editorial Planeta, S.A. Barcelona, 2023.
-
RBA (grup editorial fundat l’any 1991; és designat amb l’acrònim dels cognoms dels fundadors, Rodrigo, Balcells i Altarriba) ha estat, però, taula de salvació per a editors desesperats, en aquelles situacions en què, per interès propi, l’editor accepta condicions de treball draconianes per il·lògiques, com ara dates de venciment pràcticament caducades i que fan impossible complir els inexcusables requisits de qualitat i de control del producte. També per a mi ha estat un recurs necessari en un parell d’ocasions: l’any 1992, quan vaig deixar l’escola i em vaig buscar la vida com a editor, i l’any 2006, quan vaig deixar el grup editorial en què treballava i, incapaç de concedir-me uns mesos d’atur, vaig acceptar una feina de transició fins que em vaig incorporar a una editorial de llibre de text. En aquestes DesMemòries de JL Martín, el diàleg entre aquest i Juan Manuel Rodrigo sobre els pressupostos i les previsions de vendes, que, per absurd, podria emparentar-se amb el dels matrimonis protagonistes de La cantant calva de Ionesco, reprodueix amb una eficàcia narrativa encomiable la distància entre dues mentalitats editorials de difícil o impossible conciliació:
–De cara al año que viene, tendríais que presentar vuestras previsiones –me dijo [Juan Manuel Rodrigo] con amabilidad.
–¿Qué previsiones?
–Las previsiones de ventas.
Yo [JL Martín] era consciente de que estaba quedando como un mentecato.
–¿Previsiones? Yo no he hecho nunca previsiones de nada.
–Hombre, bien tendréis que hacerlas para elaborar los presupuestos… –Juan Manuel no perdía la paciencia.
–Que yo sepa, no hacemos presupuestos.
–¿No hacéis presupuestos? –Ahora estaba sorprendido.
–No. ¿Para qué sirven?
–A ver, José Luis, vosotros ¿cuánto pensáis vender el año que viene?
–¿Y cómo voy a saberlo? –La pregunta me parecía marciana–. Todo lo que podamos.
–¿Todo lo que podáis?
–Claro, nosotros hacemos cada semana la revista lo mejor que sabemos y el lector la compra o no, según le guste más o menos, ¿no? Eso no se puede prever.
Juan Manuel me explicó que debía presentar nuestras previsiones, las que fueran.
–¿Y si no se cumplen? –pregunté preocupado.
Y entonces él me explicó que las previsiones se hacen, sí, pero si no se cumplen, se cambian, lo que me resultó aún más confuso: entonces, ¿para qué perder el tiempo haciéndolas? (pàg. 487-488)
-
No em costa gaire de comprendre la frustració dels redactors d’El Jueves. Per a una revista d’humor amb una llarga acreditació en la sàtira política, el tema de l’abdicació del rei amb aquella fórmula del me’n vaig però no, i el traspàs de la corona eren temes per sucar-hi pa. A part que, com explica JL Martín, es veien obligats a tractar-los per fidelitat i compromís amb els seus lectors. Si fins i tot jo, que no soc humorista ni tinc compromisos amb ningú més enllà de mi mateix em vaig sentir obligat a dir-hi la meva! Sempre havia volgut creure que amb Joan Carles s’acabaria la monarquia a Espanya, que el futur havia de ser republicà, i m’esforçava a creure que Felip mai no seria rei. En el fons no hi confiava, però m’enganyava amb aquell convenciment que, un cop consumat el traspàs de poder, s’estroncava definitivament. L’emprenyada que vaig agafar i que em vaig haver d’empassar tot solet va ser de campionat. Fins i tot vaig dedicar al tema un poema irat, al qual vaig posar per títol Cianosi amb cadenes pesants. Aleshores jo, que ja estava jubilat de les obligacions laborals, però no ho estava del tot del pagament de l’última hipoteca amb què m’havia compromès, treballava en la traducció a l’espanyol d’obres mèdiques de l’editorial d’uns importants laboratoris americans, i aquell poema irat es va farcir de termes mèdics i de paraules esdrúixules al servei del cruximent de dents amb què vaig entomar la notícia. No crec que tregui mai del calaix on reposa aquell poema, que acabava així: Tripanosoma artrític: torna el tron endogàmic / a la raó de tots. Deixa corona i ceptre, / i la tribu necròlatra que adora turpituds. / I estella la poltrona on sinistres acòlits / –vils albatros estràbics– amb trobes ditiràmbiques / festegen l’arbitrari albir d’un dictador. Estava realment emprenyat.
-
La casualitat va voler que en Ricard Opisso visqués davant per davant de casa meva, al carrer Provença, entre passeig de Sant Joant i carrer Bailèn, a la banda de mar. Jo el veia passejar molt sovint, acompanyat de la seva senyora, molt circumspectes, ell magre, amb les faccions marcades; ella, dreta, molt ben pentinada. De vegades, les nits d’estiu, seguint el ritual que practicàvem molts veïns del carrer en havent sopat, i això vol dir cap a les nou o quarts de deu, els veia fer la passejada fins a la font de la Caputxeta, al passeig de Sant Joan. Un dia, pels volts del 1956, vaig veure anunciat en un petit aparador, crec que al carrer Siracusa, prop del punt on arrenca el carrer Gran de Gràcia, un concurs que organitzava, si no m’erro, l’editorial Montaner i Simón. El concurs consistia a encertar a quin quadre famós de la pintura universal corresponia un petit detall representat en un requadre. La làmina tenia 12 requadres i el fet d’encertar-los tots et donava accés a la participació en la rifa d’una col·lecció de llibres dels patrocinadors. Vaig córrer a apuntar-m’hi i em vaig posar a la feina de localitzar els quadres als quals corresponien els fragments. Els meus recursos bibliogràfics eren aleshores poc més que nuls, de manera que vaig recórrer a en Ricard Opisso. Informat del meu interès per algun veí benvolent, em va citar en el seu domicili. Hi vaig anar a l’hora convinguda i em va fer passar al salonet –així ho recordo, i deu de ser així si no m’enganya la memòria–, i vam anar destriant un per un els enigmes amb l’ajuda de les il·lustracions d’uns volums de tapes fosques que, posteriorment, he suposat que eren els de la història de l’art de l’Institut Gallach. Poc podia imaginar jo aleshores que anys a venir em tocaria crear i dirigir l’edició d’algunes de les col·leccions que es publicaven amb el segell de l’Institut Gallach. El cas és que vam completar les dotze vinyetes i que el meu interès per l’art va fer aquell dia un salt qualitatiu extraordinari. Quant al concurs, res de res, com tots els concursos: una enganyifa. Vaig presentar la làmina amb les dades corresponents i vaig anar moltes vegades a preguntar quan se sabria el resultat. Res de res.
-
En la primera meitat dels anys cinquanta del segle passat, el Bar Quiroga, al costat de casa meva, era el lloc de trobada habitual d’una colla de joves, amb edats entre els vint i poc més. Un d’aquests habituals era Josep Coll, de qui aviat vaig saber que era l’autor d’algunes historietes que veia dibuixades al TBO. Jo, un vailet que encara no havia fet els vuit anys, freqüentava aquell local, cosa impensable avui dia, com ho feien tots els marrecs del barri. No hi anàvem a prendre res; com a molt, si els pares ens ho facilitaven, hi podíem comprar un xiclet d’aquells primerencs, que eren com una bola de sucre acolorida al centre de la qual hi havia una goma de mastegar d’escassa consistència. Encara no havien arribat, que jo recordi, els primers xiclets que requerien una masticació persistent i més esforçada. La primera marca que en recordo, però de segur que en devia haver d’altres, són els Bazooka. També hi podíem comprar de vegades una bossa de patates rosses, allò que ara en diuen xips. Les venien en unes bosses de paper parafinat de colors diversos, verdes, vermelles, blaves, grogues…, que als bars tenien tancades en uns grans pots de vidre amb tapa del mateix material. Les bosses no anaven precintades, sinó simplement tancades manualment amb el procediment d’enroscar l’embocadura de la bossa pels dos costats, de manera que s’hi formaven a banda i banda una mena d’orelles punxegudes amb forma de tirabuixó. No tenia res d’estrany que la canalla entréssim lliurement als bars del barri; tothom ens coneixia i hi imperava una mena de sentiment corporatiu, una mica tribal, en què tothom se sentia responsable de nosaltres. Així que, si no fèiem més xivarri que la clientela, ens hi podíem estar mirant com els clients jugaven al billar o, més endavant, quan en va arribar la moda, al futbolí. Quan els clients es cansaven de jugar, fins i tot ens pagaven, als nanos, alguna partida. Com que jo vivia a la porteria de l’edifici, el vestíbul del qual es comunicava amb el bar, era un dels més assidus i probablement, amb les meves germanes, el més ben tolerat per la colla de joves de què us he parlat, entre els quals hi havia en Coll, un home ben pentinat malgrat unes entrades prematures, amb els cabells engominats amb fijapelo, com en dèiem llavors de la gomina, nas aguileny i prominent i un bigoti a la moda que li donava una mica l’aire del Jorge Negrete. Érem, d’alguna manera, les joguines de la colla, ens feien broma i, de tant en tant, ens compraven una bossa de patates. Un dia que no puc recordar de cap manera, en Josep Coll em va convidar a tastar una beguda nova, que no va trigar a fer furor: la Coca-cola. En recordo el moment, però no tinc memòria de la impressió que em produí, tot i que guardo aquella experiència associada al gust del Ceregumil, un xarop vitaminat, reconstituent, de gust mel·lós, que em van donar a la clínica al cap d’un temps, quan em van operar d’apendicitis. El descobriment de la Coca-cola el vaig fer, per tant, a instàncies i per invitació de Josep Coll. Eren els temps del pla Marshall, però sobretot de l’estrena del film de Berlanga que el parodiava. Per a l’estrena de Bienvenido Mr Marshall els productors o els distribuïdors, no sé pas qui, van fer una campanya publicitària a base de reproduccions de bitllets de dolar amb l’anunci de la pel·lícula. Havíem superat ja el període penitent del Congrés Eucarístic que havia capitalitzat la vida de la ciutat, i en un solar del passeig de Sant Joan, entre Rosselló i Provença, al costat Besòs, havien construït una, aleshores espectacular, Bolera Americana a l’aire lliure i amb algunes zones, com els cubicles on s’ubicaven les bitlles, protegides amb un sostre de palla, com aquells parasols que vèiem en les pel·lícules americanes que ens feien descobrir com un paradís de somni les platges de Copacabana.