Si ens conformem amb la definició objectiva, la Generalitat de Catalunya és la institució o el sistema en què s’organitza l’autogovern de Catalunya. La definició, però, ni abasta ni integra totes les percepcions del que és el Govern de Catalunya. Des d’una perspectiva funcionarial estricta, és un òrgan administratiu que ocupa un espai propi en l’organigrama de la gestió de l’Estat espanyol, amb funcions, obligacions, capacitats i dependències específiques que es regeixen per reglaments de caràcter general i de caràcter particular, però en tot cas en el marc constitucional espanyol. Per a molts ciutadans, amb tantes matisacions com exigeix la complexitat de l’espectre polític català, la Generalitat és la manera pròpia com s’articula el govern d’una Catalunya que aspira a esdevenir un estat independent, amb plenitud de poders i en situació d’igualtat amb els altres estats de la Unió Europea i del món. Per a alguns encara, la Generalitat és, pel caràcter singular que li confereix el fet de ser reconeguda institucionalment com a “nacionalitat” –que no com a “nació”–,1 una anomalia a corregir, i el sistema de correcció consisteix a fer extensiu a tots els territoris de l’Estat qualsevol actuació política i legislativa basada en la singularitat. És a dir, anul·lació dels efectes particulars mitjançant l’aplicació general. L’Espanya de les autonomies fou un invent per evitar la formulació d’un estat federal i alhora per crear un sistema de compensació de les singularitats en el qual la particularitat catalana (o la basca, o qualsevol altra) pogués ser sempre denunciada com a greuge en virtut d’un pretès principi d’igualtat territorial.
En els governs precedents de l’actual, des què es consumà la cacicada judicial contra l’Estatut de Catalunya, aquella en què el Partido Popular encapçalà arreu de l’Estat la recollida de signatures en contra de la llei catalana,2 la Generalitat va assumir la reivindicació de la singularitat i, progressivament, un cert –i impossible– compromís amb la constitució d’una república catalana independent.3 El govern actual, en canvi, presidit pel socialista Salvador Illa,4 que ha consumat la supeditació del socialisme català (PSC) als interessos del socialisme espanyol (PSOE), entén la Generalitat de Catalunya com un òrgan de l’administració de l’Estat. No accepta que hi hagi, en la gestió de la Generalitat, un vessant polític amb interessos diferents dels de l’Estat espanyol: allò que és bo per a l’Estat és bo per a Catalunya, i viceversa. De fet, defuig conscientment i amb una energia impròpia del càrrec, tots els matisos polítics que podrien enfrontar-lo amb l’Estat o que podrien ser interpretats com a enfrontament entre territoris. “Prosperitat compartida” és l’argument de convicció que ha mirat d’escampar per les diferents comunitats autònomes de l’Estat, acompanyat dels d’estabilitat institucional i seguretat jurídica. Amb aquest bagatge ideològic ha predicat a Madrid, en un acte institucional celebrat el passat més de març, que ni Madrid ni els espanyols d’enlloc “no han de tenir por de Catalunya”, fent tabula rasa dels motius més que justificats de Catalunya per témer les decisions –tant les que tenen empara legal com les que no, tant les polítiques, com les econòmiques, com les legislatives, com les que afecten al patrimoni, com les de qualsevol caràcter i procedència– que es prenen a Madrid. En la terra de meravelles on el president Illa comparteix les peripècies –i potser el desconcert i l’absurditat– del món il·lusori de l’Alícia de Carroll, tot, fins allò més absurd i forassenyat, és possible: “No tinguin por de Catalunya –ha dit Illa–. Massa vegades m’enduc la impressió que és així. Catalunya no té por de Madrid. No tinguin por de Catalunya, som garantia de lleialtat”5 –lleialtat de Catalunya a Madrid, és clar, no pas de Madrid a Catalunya, cosa sobre la qual el president de la Generalitat no té capacitat de compromís.
Mentrestant, a Catalunya creix i es fa fonda la sensació no ja de derrota, sinó d’escarni. Mentre amb penes i treballs es manté viu al Parlament Europeu el debat sobre el reconeixement del català com a llengua oficial, als territoris de parla catalana la llengua retrocedeix dia a dia no només en l’ús sinó en l’estatus legal, atacada per VOX i el PP, també per bona part del socialisme militant, que actua sovint contra els interessos estratègics del partit, pels governs autonòmics que la tenen com a pròpia…, i mal defensada pel PSOE i per les forces d’esquerra o fins i tot per les forces nacionalistes que l’haurien de defensar amb més contundència. Tard o d’hora, per una via o una altra, a canvi de galindaines, foteses i quincalla diversa, sempre ajupim el cap, i ens avenim com qui accepta una situació transitòria malgrat l’evidència que esdevé cap cop més irreversible, més definitiva. Se’ns rifen amb el pressupost, ens maltracten amb les infraestructures, se’ns emporten el patrimoni històric a punta de toga o a punta d’intervenció armada…,6 fan el que volen amb la llei d’amnistia, inventen fal·làcies i interpretacions jurídiques per tal de convertir en delicte allò que fa quatre dies no consideraven rellevant… Se’ns rifen quan volen i com volen perquè saben que tenen el poder i la força per fer-ho.
El president Illa i els mandataris del govern espanyol parlen a boca plena d’una Catalunya “pacificada”, i potser no s’adonen de la càrrega d’humiliació que hi ha en la seva pretesa “pacificació”. No tenen cap argument de pes per convertir el cansament i la decepció, la frustració del catalanisme independentista, la impotència a l’hora de defensar-se de la força abusiva, del poder desmesurat i descontrolat, de la prevaricació i de les clavagueres i les maniobres i males arts de tanta gent, de la desinformació o de la informació tendenciosa dels mitjans servils del interessos que els paguen… De tota aquesta brutícia, de tota aquesta falsedat, mai, però mai de mai, no en sortirà cap pacificació. El resultat pot ser el sotmetiment, la claudicació, el silenci dels vençuts; però mai la pacificació. I en el silenci dels vençuts s’hi cova el convenciment i la vindicació. Hi ha dos pilars principals que aguanten la voluntat d’independència dels catalans: la voluntat, per necessitat de supervivència, d’autogestionar-nos amb l’únic instrument capaç de fer-ho, un Estat propi; i la incapacitat d’Espanya per sortir del fangar que genera el seu patriotisme malaltís, aquell que, alimentat tants i tants anys per interessos oligàrquics, amb tàctiques caciquils, defensen avui no solament les majories parlamentàries de dretes i bona part de les esquerres, sinó també, i amb el fervor inconscient del fanàtic, una gran part dels votants espanyols.
La Catalunya “pacificada” només existeix com a presumpció d’aquells que se’n consideren els pacificadors. El president Illa pot oferir el bon ofici d’un administrador lleial als seus superiors jeràrquics o als qui li garanteixen el vot; i pot fer-ho eficaçment –al capdavall és per a això que li paguem el sou–, però no pot imposar la “pacificació” a base d’afirmar-la, sense afrontar i resoldre el conflicte polític de fons: la voluntat i el dret de Catalunya a determinar-se com a nació. Potser és el moment adient per recordar que els pacificadors són sempre els vencedors i que els pacificats sempre són els vençuts. Presentar-se com a pacificador és exercir de vencedor, i no es pot exercir de vencedor sense fer sentir als vençuts la seva condició de derrotats. Com més parlen de pacificació més atien la prepotència dels uns i el sentiment de derrota dels altres, i, en definitiva, l’escissió social i la radicalitat, alhora que amaguen, sota la capa de la “lleialtat administrativa”, la deslleialtat política amb Catalunya. La “bassa d’oli” que volen Illa i el seu govern, i en què es complauen el socialisme espanyol i el seu entorn és, per tant, un simple ajornament. Més tard o més d’hora el problema ara soterrat trencarà la crosta de silenci de la pacificació i reapareixerà allà mateix on el volien enterrat, més viu i més escarmentat. Més desconfiat. Més savi.
Josep A. Vidal
Notes:
-
El concepte de “nacionalitat” no imprimeix caràcter. Els catalans, allà on se’ns demani quina és la nostra nacionalitat, hem d’identificar-nos com a “espanyols”. És a dir, constitucionalment Catalunya és una nacionalitat, però no existeix la nacionalitat catalana. És l’embolica que fa fort que van establir els pares de la Constitució espanyola des d’aquell front convuls dels primers moments del que s’esperava que fos, per a uns, la transició democràtica, i, per a d’altres, la perpetuació de l’ideari patriòtic de la dictadura (allò del lema una, grande y libre); és a dir, amb la pretensió il·lusòria de conciliar dues ideologies antagòniques: democràcia i franquisme. D’aquí, la solució salomònica: afirmar que Catalunya és una nacionalitat fou la manera de negar a Catalunya el reconeixement com a nació. Li van atribuir una paraula buida de significat i contingut per evitar l’atribució d’un concepte significatiu i ple d’implicacions i contingut polític.
-
La campanya va existir realment i va atiar de manera irresponsabie l’anticatalanisme arreu de l’Estat. Una anècdota personal: uns amics andalusos, que havien residit durant un període llarg a Barcelona, on es van casar i van tenir els primers fills, van haver de tornar, per raons laborals, a la seva terra. Hi vam mantenir l’amistat, i la mantenim encara avui, passats molts anys. Hem fet perdurar l’afecte, però en aquell moment, un dia que els vam telefonar per felicitar-los amb motiu d’una efemèride familiar, després de gairebé una hora de conversa, els vam reiterar una vegada més el nostre desig que ens fessin una visita a Barcelona. “Nos gustaría mucho –ens van dir–, pero… hay demasiados catalanes.”
-
El resultat d’aquell esforç d’explicació i de voluntat d’entesa democràtica per assolir, per mitjans pacífics, la convocatòria d’un referèndum de determinació en condicions pactades amb l’Estat fou l’enviament de tropes (Guardia Civil) i policia a Catalunya, l’activació de les clavegueres de l’Estat i l’organització d’una guerra bruta i una campanya insidiosa per desprestigiar i perseguir com a delinqüents persones significades del moment independentista, l’aplicació desmesurada de la força contra la població civil, la repressió del dret de manifestació, i la limitació de les llibertats, a més, finalment, l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, regulat ad hoc per a Catalunya, que comportà la dissolució del Parlament i la presa del control del govern de Catalunya per l’Estat espanyol. Fou el començament d’una persecució judicial miserable contra persones, institucions i drets que no ha cessat des d’aleshores.
-
Salvador Illa va veure, en l’aplicació del 155 i la consegüent intervenció de la Generalitat, una via legítima per a la “pacificació” de Catalunya.
-
Les citacions les trec de la crònica política de David Portabella publicada en El punt / Avui del 21-03-3025.
-
Aprofitant la intervenció de la Generalitat de Catalunya pel govern espanyol emparada en l’article 155, i en un clima de repressió inconciliable amb un Estat de dret, els interventors del govern autonòmic van aprofitar aquella situació per desmantellar el Museu Diocesà de Lleida, enduent-se’n, amb intervenció de la Guardia Civil, les obres que s’hi guardaven procedents del monestir de Sixena i resolent així, amb oportunisme i a la brava, el llarg litigi entre la comunitat aragonesa i la comunitat catalana per la propietat i conservació d’aquest patrimoni monacal. Actualment, la reclamació del govern aragonès perquè siguin retornades a Sixena les pintures murals de la sala capitular del monestir, que es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya, ha estat avalada pels tribunals i, si no hi ha canvis, acatada pel President de la Generalitat, malgrat el risc que el trasllat comportarà per a la conservació d’unes obres molt fragilitzades pel temps i pel foc, atès que el monestir va ser incendiat l’any 1936 i fou precisament arran d’aquell fet que les pintures foren arrencades del seu emplaçament, restaurades a Barcelona i reinstal·lades al MNAC.