“Je porte une histoire qui roule sans cesse en moi
et que manque, pour atteindre sa fin, de trois choses:
une voix, une personne vivante en moi et une langue.” 1
L’any 1962, després de vuit anys de revolta contra la dominació francesa, Algèria aconseguia la independència gràcies a l’oportunitat política que oferia la recent constitució de la Cinquena República francesa (1958) i la determinació política del General De Gaulle de posar fi al conflicte malgrat l’oposició interna en el si de la societat francesa, que, tot just acabada la guerra mundial, havia hagut de fer cara a la insurrecció i la pèrdua subsegüent d’Indo-xina, i a desgrat de les accions armades de l’OES (Organització de l’Exèrcit Secret), de caràcter ultranacionalista, que pretenia perpetuar la dominació francesa a Algèria. La renúncia francesa a la sobirania del país nordafricà va ser formalitzada en la Declaració General de les Dues Delegacions, signat a Évien-les-bains el 18 de març del 62, amb efectes immediats quant a la finalització del conflicte armat i a la declaració d’independència algeriana, signada per les delegacions francesa i del Front d’Alliberament Nacional (FLN) que havia liderat la formació d’un govern provisional a Algèria.
Amb la independència començà un procés de construcció nacional en què van prevaldre l’organització constitucional en un règim de partit únic, la reforma agrària, la nacionalització dels recursos econòmics i, especialment i ben aviat, l’explotació dels hidrocarburs. L’hegemonia del FLN es va anar esquerdant al final de la dècada del vuitanta, sobretot per la influència creixent del FIS (Front Islàmic de Salvació), que va arrelar especialment en els medis intel•lectuals i universitaris. Davant una previsible victòria d’aquest grup extremista, que havia obtingut prop d’un cinquanta per cent dels vots en la primera volta de les eleccions legislatives del 91, es va anul·lar el procés electoral, amb la cooperació de l’exèrcit, i el FIS va ser il·legalitzat i dissolt. Però, el procés d’islamització enfront dels valors occidentalistes i afrancesats, i, per tant, impius, havia obert ja camí a la pretensió de constituir un Estat islàmic regit estrictament per la xaria o llei islàmica. Els intents de reconduir la pressió islàmica des de l’interior del sistema van fer tard i en molts casos, com passà amb la instauració de l’anomenat Codi de Família, l’any 1984, que restringia les llibertats de les dones i les constrenyia a un comportament més condicionat pels rigors de l’Islam, no van aconseguir l’objectiu principal, ans al contrari, van fer evidents les inseguretats i les fisures de l’aparent monolitisme del FLN i dels aconseguiments de les primeres dècades d’independència. La inestabilitat social, les migracions internes, que concentraven la població en els nuclis urbans en detriment de la demografia del món rural van derivar en l’esclat del descontentament que provocà revoltes i aldarulls poc dirigits i mal estructurats, però extremament sanguinaris (octubre 1988, Revolta d’Alger), que els islamofeixistes van capitalitzar en benefici dels seus objectius, i, amb això, el govern i tota l’estructura del FLN van trontollar. Fou en aquest context, al cap de pocs mesos de la revolta d’Alger, que s’havia fundat el FIS, que, malgrat que el vent de la protesta bufava al seu favor, no va trigar a escindir-se, ja il•legalitzat, en funció de la radicalitat dels seus postulats quant als mitjans per aconseguir la constitució de l’Estat Islàmic: el GIA (Grup Islàmic Armat, 1992), que pretenia netejar el país dels infidels mitjançant la violència terrorista; i l’EIS (Exèrcit Islàmic de Salvació, 1993), que fou el braç armat del FIS i que incorporà a les seves cèl·lules molts dels grupúsculs que s’anaren escindint del GIA. L’intent del FLN de maniobrar des del poder per controlar el radicalisme islàmic va fracassar, i la suspensió electoral del 91, amb la il·legalització del FIS, va permetre que les actuacions dels innombrables grupúsculs radicals fossin tan sanguinàries com impredictibles. El país va viure una època terriblement cruel durant la dècada del noranta. El terrorisme islàmic, davant la impotència de les autoritats i sovint amb la condescendència de l’exèrcit, va massacrar la població, els uns per afrancesats, els altres per la tebior de la seva convicció islàmica, molts perquè eren al lloc de la massacre, en tot cas perquè el terror havia de ser el fonament del nou ordre. Les massacres de Rais i de Bentalha, l’agost i el setembre del 1997, foren dos dels nombrosos episodis, sagnants fins a l’extrem, d’aquella llarga guerra civil que obrí una profunda ferida en el poble algerià: centenars de persones de totes les edats, homes i dones, infants i ancians, van ser morts sistemàticament pels escamots terroristes proveïts d’armes de foc, ganivets, destrals i explosius; centenars de persones foren degollades, cremades, amputades o esquarterades; infants calcinats en forns de cuina, o esclafats a cops contra les parets… Dones violades abans de ser assassinades o segrestades… La icona d’aquelles massacres, i de totes les altres que es produïren al llarg de la dècada, fou l’anomenada “Madonna de Bentalha”, una fotografia d’Hocine Zaourar que ens mostra l’expressió tràgica en el rostre d’una dona a la porta d’un hospital, mentre una altra dona intenta consolar-la per la mort de la seva família.
Aquesta dècada tràgica, que la historiografia o el periodisme han anomenat la Dècada Negra, és el marc referencial de la novel·la Houris amb què l’autor algerià Kamel Daoud ha obtingut el premi Goncourt del 2024. Daoud construeix una narració corprenedora, amb una profunda càrrega emocional i testimonial, mitjançant el relat interior d’Aube, una jove algeriana que “morí” degollada el 31 de desembre del 1999, i “nasqué” (amb una cicatriu d’orella a orella, el “seu somriure”, i les cordes vocals seccionades) l’endemà de la massacre. Privada de la veu exterior, cultiva la veu interior en què es repeteix una vegada i una altra el que passà en aquest interval que va de la mort a la vida i que ella anomena l’Endroit mort, l’Indret mort, amb una resistència obstinada contra l’oblit imposat. Aquesta veu interior s’adreça a la filla que comença a viure en el seu ventre i a la qual vol explicar l’angoixa, el sofriment que li produeix la idea de lliurar-la a la vida en un món en què, com a dona, li serà negat el dret a l’existència en llibertat; el sofriment que li produeix la certesa que la vida és impossible en un “indret mort”: “Je me remémore pour te prouver, t’expliquer, te faire comprendre que si je te tue, c’est que tu ne peux pas grandir dans un ventre mort. Tout ce que je te raconte [la massacre del 31 de desembre del 99] se trouve dans mes entrailles : cet hiver, la nuit, les arbres dépouillés, et le doute et les cadavres des chiens ou le cheval perdu de ma mère”.2
La guerra de liberació o d’independència va generar un relat èpic per totes dues bandes, tant a França com a Algèria. La primera havia de dissimular amb un escreix de “glòria” i de “grandeur” el gran nombre de pèrdues humanes, econòmiques i socials a causa del conflicte, i el nou país havia de construir la seva autoimatge en el conjunt de les nacions després de segles de sotmetiment, a França des de començaments del XIX (1830) i, prèviament, a l’Imperi Otomà des del segle XVI, en què resta més o menys confosa o indiscriminada en la Barbaria. Èpica per un costat i per l’altre.
“Là, c’est la placette près du consulat marocain. Tu vois le monument aux morts de la guerre contre la France? […] Le monument aux morts est une grosse dalle verticale, couverte de faïence colorée, comme l’intérieur d’un hammam. Un poème à la gloire des martyres de la guerre de libération court sur sa surface à la manière du lierre. Regarde l’herbe morte tout autour : le soir, les buveurs viennent ici. C’est un peu sale, mais ça redevient propre lors des commémorations et des fêtes nationales. On y célèbre les morts de l’unique guerre reconnue, celle qui a eu lieu entre 1954 et 1962. C’est tout ce que j’ai retenu des cours d’histoire à l’école. Je crois même que celui-là, c’est un monument des Français qui célébraient leur guerre, mais les Algériens se le sont appropié et l’ont rhabillé avec leurs propres morts. […] Des monuments comme celui-ci, on en croise partout en Algérie à cause de la guerre contre la France. Et je ne compte pas les leçons à l’école, les noms des héros sur les plaques de rues, et les vétérans qui inspectent nos yeux d’écoliers ; ici, tu ne peux pas échapper au souvenir de la guerre de libération de l’Algérie.”3
En canvi, la guerra civil, les massacres continuades de la “dècada de plom”, quina mena d’èpica podia generar? Estava destinada al silenci, a l’oblit, a la no-història: “Et si nous exigions un monument, nous, les survivants de la guerre civile des années 1990 ? À quoi ressemblerait-il ? Peut-être à une canule en marbre blanc dans une gorge en ciment, reversée vers le ciel d’Oran. Ou peut-être aurait-il l’architecture épurée d’une tombe vide, creusée dans un bloc de marbre rectangulaire. Un silo que seuls la pluie, les feuilles mortes et le vent combleraient de temps à autre. Oui ! Un carré creusé au milieu de la placette du Front de mer. Pas mal comme idée ! Ou pourquoi ne pas imaginer un grand four de marbre opaque avec des nouveau-nés rangés dedans ? Des cadavres d’enfants enfouis dans sa bouche sombre. Car oui, mon ange, les Émirs, les Princes, excellaient à brûler les enfants durant cette guerre dont personne ne peut jurer des faits aujourd’hui. Les brigades ont brûlé des nouveau-nés dans des fours de cuisine, ils ont éventré des femmes et découpé des têtes pour les poser au seuil des maisons, et égorgé des fillettes pour le plaisir de Dieu.”4
El record de la crueltat que ensangonà Algèria en aquella altra guerra exempta de grandesa, impossible per a l’èpica, era incompatible amb la imatge del país que se situa amb caràcter propi en el conjunt de les nacions. Aquells fets no ocuparien mai un espai destacat en els llibres d’història, per molt que se’n fes algun dia lloança de la ideologia que els inspirà. Estaven condemnats a l’oblit, havien de ser esborrats no només de les pàgines de la història sinó fins i tot de la memòria de la gent. No podien tenir veu, no podien tenir una vida que en fos testimoni, no podien ser associats a cap evidència, no tenien dret a la veritat, ni tan sols al dubte. No podien existir. L’any 2005, l’aleshores president, Abdelaziz Bouteflika, convocà la població a un referèndum per aprovar l’anomenada “Carta per a la pau i la reconciliació nacional”. Calia passar pàgina de la guerra civil, i de pressa. Els intents precedents d’esborrar la violència que havia massacrat el poble algerià havien estat insuficients: la llei de Rahma o llei de clemència, primer; l’acord sorprenent entre l’exèrcit algerià i l’Exèrcit Islàmic de Salvació, per la concòrdia civil… L’amnistia va permetre el retorn dels terroristes, que es declararen massivament exempts de culpa en els delictes de sang, atès que, segons declaraven, només havien prestat serveis d’intendència, bàsicament “cuiners”. Calia oblidar. I, per mitjà d’aquesta renúncia obligada a la memòria, les víctimes que persistien en la memòria, que no volien renunciar a allò viscut, que no volien oblidar, esdevenien els protagonistes de l’odi, els perpetuadors de la venjança, els incapaços per al perdó, els qui sembraven la discòrdia, l’enfrontament, la divisió… “Je me souviens ainsi de cet jour du ‘pardon’ : un vide glacial et le silence renfrongé de ma mère. Partout sur le trajet, on voyait des affiches qui nous appelaient à voter pour la ‘Réconciliation’, pour mettre fin à la ‘haine’ et ne plus verser le sang des Algériens.”5
La Guerra oficial, la de l’èpica, tenia data d’inici i d’acabament. La guerra civil, no: venia no se sap d’on i acabava ves a saber on…, això, és clar, si hagués existit. Perquè l’oblit forçat comportà la negació de la memòria: allò que deien els qui en foren supervivents i testimonis no havia existit. El dubte, fins i tot en la pròpia existència, era el preu de l’oblit. I l’oblit era el preu que calia pagar per construir la història oficial. “L’oubli, c’est la miséricorde de Dieu, mais c’est aussi l’injustice des hommes. Tu dois peut-être t’y soumettre toi aussi, ma soeur. C’est mieux pour toi et pour tes enfants.”6
La lectura d’Houris és un regal que no deixarà indiferent cap lector, excel·lent en la narració, de gran volada lírica, terrible en la mirada de tantes vides destrossades, condemnades a l’oblit per pagar el preu de la grandesa èpica de la història, una història que els silencia, que apaga les veus, els records, els testimonis fins a l’anihilació de la pròpia veritat.
“C’est là que c’est arrivé, la seule histoire de ma vie qui n’a pas encore de fin. La vraie histoire, ma fille. C’est mon histoire authentique et personne ne veut plus l’entendre aujourd’hui.”7
Però, a més de la seva excel·lència literària, Houris ens regala una molt oportuna reflexió sobre la història i la memòria, en un moment en què, també entre nosaltres, prevalen la simplificació, la manipulació i la mentida que s’alcen com un mur, com un monument sarcàstic d’exaltació del dubte, contra la memòria. Potser amb l’esperança, dels oportunistes de l’odi, que l’oblit i la història que se n’aprofita, els permetin continuar, per molts anys, tallant el bacallà i remenant les cireres.
Josep A. Vidal
Notes:
- Daoud, Kamel: Houris, Éditions Gallimard, 2024. pàg. 108. Aquesta obra, per la qual el seu autor ha estat guardonat amb el premi Goncourt 2024, no té encara traducció al català ni al portuguès. Sí, en canvi, al castellà, publicada per Editorial Cabaret Voltaire, S.L. (març, 2025) en una traducció de Lydia Vázquez Jiménez, que fa un treball amatent a transmetre la riquesa de matisos de la prosa narrativa de gran volada lírica, emotiva, de l’original. (No em puc estar, però, de fer-li retret de la introducció d’un innecessari i inventat “los y las estudiantes” per traduir “les élèves”, un recurs o una concessió extravagant que no té presència en cap altre cas en la traducció i totalment estrany a l’estil de l’original). El text de la citació diu, en la traducció castellana esmentada: “Llevo una historia que sigue rondándome y a la que le faltan tres cosas para llegar a su fin: una voz, una persona viva en mí y una lengua.”
- Op. ct., pàg. 140. En l’edició castellana esmentada (Daoud, Kamel. Huríes, p. 128. Cabaret Voltaire. Edició de Kindle): “Estoy rememorando todo esto para demostrarte, para explicarte, para hacerte entender que, si te mato, es porque no puedes crecer en un vientre muerto. Todo lo que te cuento está en mis entrañas: aquel invierno, la noche, los árboles desnudos y la duda y los cadáveres de perro o el caballo perdido de mi madre.”
- Op. ct.: pàg. 114-115. En l’edició castellana esmentada (Daoud, Kamel. Huríes, p. 102. Cabaret Voltaire. Edició de Kindle): “Esta es la pequeña plaza cerca del consulado marroquí. ¿Ves el monumento a los muertos de la guerra contra Francia? El monumento conmemorativo es una gran losa vertical, cubierta de azulejos de colores, como el interior de un hammam. Un poema a la gloria de los mártires de la guerra de liberación recorre su superficie como la hiedra. Mira la hierba muerta alrededor: por la noche, los bebedores vienen aquí. Está un poco sucio, pero lo limpian para las celebraciones y las fiestas nacionales. Recordamos a los muertos de la única guerra reconocida, la que tuvo lugar entre 1954 y 1962. […] Incluso creo que este monumento fue construido por los franceses para celebrar su guerra, pero los argelinos lo hicieron suyo y lo revistieron con sus propios muertos. […] A causa de la guerra contra Francia, hay monumentos como este por toda Argelia. Por no hablar de las lecciones en la escuela, de los nombres de los héroes en las placas de las calles y de los veteranos que examinan nuestros ojos de escolares; aquí no puedes escapar al recuerdo de la guerra de liberación argelina.”
- Op. ct.: pàg. 115. En l’edició castellana esmentada (Daoud, Kamel. Huríes, p. 103. Cabaret Voltaire. Edició de Kindle): “¿Y si nosotros, los supervivientes de la guerra civil de los años noventa, exigiéramos un monumento? ¿Cómo sería…? Tal vez una cánula de mármol blanco en una garganta de cemento, inclinada hacia el cielo de Orán. O tal vez tendría la arquitectura sobria de una tumba vacía, tallada en un bloque rectangular de mármol. Un silo que solo la lluvia, las hojas muertas y el viento llenarían de vez en cuando. Sí, un cuadrado excavado en medio de la placita del paseo marítimo. No es mala idea. ¿O por qué no imaginar un gran horno de mármol opaco con bebés recién nacidos en su interior? Cadáveres de niños enterrados en su oscura boca. Porque sí, ángel mío, los emires, los príncipes sobresalieron en la quema de niños durante aquella guerra cuyos hechos hoy nadie puede certificar. Las brigadas quemaban a recién nacidos en hornos de cocina, destripaban a mujeres, cortaban cabezas para ponerlas en los umbrales de las casas y degollaban a niñas para complacer a Dios.”
- Op. ct.: pàg. 123. En l’edició castellana esmentada (Daoud, Kamel. Huríes, p. 111. Cabaret Voltaire. Edició de Kindle): “Así recuerdo aquel día del «perdón»: un vacío glacial y el silencio ceñudo de mi madre. A lo largo de todo el trayecto veíamos carteles que llamaban a votar por la «Reconciliación», a acabar con el «odio» y dejar de derramar la sangre de los argelinos.”
- Op. Ct.: pàg. 332. En l’edició castellana esmentada (Daoud, Kamel. Huríes, p. 309. Cabaret Voltaire. Edició de Kindle): “El olvido es la misericordia de Dios, pero también es la injusticia de los hombres. Tal vez deberías someterte a él también, hermana. Es mejor para ti y para tus hijos…”
- Op. Ct.: pàg. 208. En l’edició castellana esmentada (Daoud, Kamel. Huríes, p. 193. Cabaret Voltaire. Edició de Kindle): “Fue entonces cuando ocurrió la única historia de mi vida que aún no tiene final. La verdadera historia, hija mía. Es mi historia auténtica y ya nadie quiere oírla.”