El cel, la terra, el vent assossegat
El cel, la terra, el vent assossegat,
les ones que a la platja s’escometen,
els peixos que en el mar el son refrena,
el nocturnal silenci reposat;
el pescador Aonio que, prostrat
allà on l’aigua pel vent torbada oneja,
en va, plorant, el nom que ama anomena,
que no pot ser ja més que anomenat,
Ones (ell deia) abans que em mati Amor,
torneu amb mi la Nimfa, que tan d’hora
em vau prendre i a mort teniu subjecta.
Ningú respon; del mar, lluny, la remor;
a prop, molt dolçament, l’arbrat es gronxa:
li porta el vent la veu que a l’aire venta.
Luís de Camões
Traducció: Josep A. Vidal
Ai Fortuna cruel! ai trist Destí!
Ai Fortuna cruel! ai trist Destí!
que amb tanta pressa en contra meu mudares!
Amb neguits i desficis em cansares
i ara descanses tu amb els meus neguits.
Em vas forçar a tastar plaers antics,
i amb això allò que ets em demostrares:
en una hora només tots me’ls robares,
i em vas deixar doblat el meu sofrir.
Com més m’estimaria no haver vist
les bondats de l’Amor? Ai bondats dolces!
Qui em deixa sense vós, per què a mi em deixa?
Deixa ja de queixar-te, cor ferit:
Ànima que, caiguda, en mals t’afones,
car si en va vas amar, en va és que et queixes.
Luís de Camões
Traducció: Josep A. Vidal