El desnonament d’una anciana a Madrid –un dels centenars que se’n produeixen cada mes a l’Estat espanyol, però que, per un conjunt de circumstàncies, ha estat sostret de l’anonimat i la impunitat amb què es produeixen molts d’altres, també injustos, repudiables i tràgics– i l’onada de solidaritat que el fet ha desfermat –incrementada per la desmesura dels recursos emprats, amb gran desplegament policial i fins l’ús d’helicòpters–, han provocat una histriònica gesticulació de la classe política amb la mirada posada en la campanya electoral del 2027, i un esclat de la protesta ciutadana que, tot emulant l’episodi ja històric dels indignats el maig del 2011, ha resultat en una acampada urbana, primer a Madrid, a la Puerta del Sol, i després a Barcelona, a la Plaça de Catalunya.
El fracàs dels decrets sobre regulació de l’habitatge presentats a debat parlamentari a correcuita i sense la garantia d’un nombre de vots suficients per aprovar-los, ha precipitat l’anunci de dissolució de les Cortes pel president del govern i la convocatòria d’eleccions per al 29 de novembre. Gairebé alhora, els moviments capdavanters de la revolta proposaven la convocatòria d’una vaga general per l’habitatge i hi posaven data, l’11 de novembre, i, de manera imprevista i immediata a aquests esdeveniments, s’ha produït la defunció de l’anciana desnonada, elegida com a emblema de la revolta, internada en un hospital d’ençà que la tragueren de casa seva.
Tot plegat confirma allò que ja sabem, que amb els mals, quan son reals, no s’hi valen les maniobres d’ocultació ni les falses solucions. Per molt que els vulguem enterrar, sempre reapareixen. Aquest és el desastre més rellevant de la pràctica política actual en tot l’espectre de l’arc parlamentari, tan condicionada pel populisme que, com a primer pas, descriu els problemes de manera capriciosa i els situa en una dimensió irreal, on no existeixen o hi tenen una existència imaginària, desconnectada d’una visió crítica de la realitat i, en el pas o els passos següents, proposa solucions arbitràries, il·lusòries o evasives, i en tot cas, anacròniques, fora del temps i l’espai reals, a problemes mal descrits, mal identificats i en els quals les dades i les incògnites es confonen. Si algú no n’està convençut, d’aquesta irresponsable decantació populista, és que no segueix el debat polític en les formes i els arguments amb què es produeix als diferents parlaments, l’estatal i els autonòmics, de l’Estat espanyol, on sovinteja una mena de guirigall en què tothom parla “d’allò que interessa als ciutadans” –és a dir, allò que convé a l’estratègia electoral i els interessos del grup respectiu– mentre els ciutadans estan cada cop menys interessats en allò que s’hi debat i més preocupats i fins angoixats per un munt de problemes que, a falta de solució, esdevenen endèmics. Així doncs, l’acció parlamentària i bona part de l’energia consumida pels representants de la ciutadania democràticament elegits es dilueix en una mena de política ficció per a babaus o per a ciutadans desenganyats i assedegats d’algun elixir que els revifi la il·lusió, encara que allò que se’ls proposi sigui tan evidentment contrari a la raó democràtica, tan poc respectuós amb els drets i les llibertats i tant incapaç com perniciós com a resposta a les necessitats de desenvolupament social.
Que en els extrems de l’arc ideològic de la política parlamentària hi hagi manifestacions populistes i demagògia no és un fet insòlit que pugui sorprendre ningú. Però, actualment, el populisme, ja sigui per adhesió o per reacció, impregna també les polítiques dubitatives dels sectors ideològics tradicionalment identificats amb el pragmatisme polític, en què s’hi haurien de comptar el centre, si això existeix, i els partits de convicció democràtica de dretes i d’esquerres. I parlo de “convicció democràtica”, que no és una condició que s’adquireix pel simple fet de concórrer a les eleccions, sinó per coherència democràtica en el programa i amb el vot dels ciutadans. La història llunyana i recent ens ofereix prou exemples per acreditar aquesta afirmació.
La convicció democràtica, a més de sincera, ha de ser també prou robusta i prou ferma per vèncer, quan cal, les conveniències conjunturals dels partits polítics i dels seus representants, afeixugats, sobretot com a institucions, per un nombre d’hipoteques difícilment suportable. Les hipoteques dels partits i dels seus membres, tant les patrimonials i les creditícies, com les ideològiques i les derivades de mecenatges diversos, els són una càrrega molt feixuga i m’agradaria que algú més ben documentat que jo ho expliqués amb pèls i senyals; i que expliqués també el que comporta el pes d’aquest farcell d’hipoteques heterogènies en la presa de decisions polítiques. Probablement els ciutadans podríem prendre consciència de quin és el tant per cent que representen els nostres interessos i les nostres necessitats en la dinàmica parlamentària i en les decisions dels diferents poders de l’Estat. És fàcil, tant com ingenu, creure que la política fàctica o el pragmatisme polític s’ajusten –no diré al cent per cent sinó tampoc prioritàriament– a les necessitats dels ciutadans, i em refereixo, és clar, a aquelles necessitats que estan reconegudes com a drets inalienables –com la llibertat, la igualtat d’oportunitats, el dret a l’habitatge, a l’educació, a la sanitat…– per la jurisprudència internacional i pel dret constitucional. Tal vegada així entendríem per què hi ha tanta distància entre “l’esperit” de les lleis i “la redacció” i “l’aplicació” de les lleis que en resulten; distància que, a parer meu, és equivalent a la que separa la democràcia tal com es defineix conceptualment, de la pràctica democràtica tal com es produeix entre nosaltres.
Entrem, doncs, en campanya electoral sense saber qui acabarà pagant-ne els costos reals de les hipoteques contretes, ni amb quins interessos ho farà. I hi prendrem part, perquè cal que ho fem, perquè cap ciutadà no hauria de renunciar mai a la responsabilitat política que contreu amb la participació electoral; però, la participació no ens ha d’impedir de reclamar coherència i claredat democràtiques, i, si volem ser fidels a aquesta exigència, hauríem de saber rebutjar tots els actes electorals que en lloc de clarificar pretenen “enlluernar”, que és una forma extremament populista de manipulació –hereva, per cert, de les maniobres d’aquell caciquisme vuitcentista que es prolongà fins molt avançat el segle XX.
No m’he sentit mai solidari dels actes electorals multitudinaris, amb exhibició de parafernàlia festiva, desfilada de figures aureolades amb pretensions –o fins i tot amb historial acreditat– de lideratge. No m’arrosseguen els discursos abrandats, sinó que em tiren enrere, fan que me’n desentengui, mig avergonyit, mig desconcertat; no m’agraden les grans promeses, no m’entusiasmen els anuncis de victòria i em fan emmudir les proclames, els víctors, els càntics i els himnes… Al llarg dels anys, he participat en manifestacions i actes polítics, és clar, moltes vegades; també n’he desistit en molts casos; però no recordo mai haver cridat un eslògan, cantat un himne, aplaudit un discurs o festejat una presència… i aquesta no és una actitud exclusivament política, sinó de caràcter, de tarannà personal; em passa també en les manifestacions festives i en actes protocolaris o de caràcter molt divers. Però, pel que fa als actes electorals, m’he abstingut de festes, mítings i altres formes litúrgiques o idolàtriques. Sempre he procurat escoltar atentament i críticament, he observat, he llegit, he opinat, he seguit amb interès els debats a través dels mitjans…, i això ha estat tot fins a l’emissió del vot, al qual mai no he renunciat ni penso fer-ho mentre conservi un xic de lucidesa.
Actualment, però, m’adono que el meu vot s’ha anat fent més obedient a la disciplina democràtica, més producte de la voluntat de votar que no pas de l’adhesió a una proposta, i he anat gestant en el meu interior el sentiment que aquella part de l’espectre polític amb què m’he sentit sempre identificat i a la qual he donat el meu vot –i no parlo de partits polítics, perquè no he militat mai en cap partit ni he votat mai per obediència, sinó per programa i percepció de confiança– m’ha anat expulsant fins a deixar-me fora, fins a convertir-me en un observador distant. Una sensació que “m’emprenya”, perquè em deixa sense “vot il·lusionant”. Tinc el convenciment que no votaré mai contra les meves conviccions, que per molt que em senti com exiliat del meu espai d’afinitat, no canviaré de posició, mai. Però, això no m’impedeix de sentir, amb pena, amb una barreja de dolor i rancúnia, que dins del meu espai d’afinitat no hi puc “votar per afinitat” –ja no dic per idoneïtat, adhesió o convicció, sinó ni tan sols per “aproximació” suficient–. Potser és un efecte més de l’edat, que no perdona, però sento, a contracor, que, si res no canvia, hauré de votar, no per il·lusió, sinó per oportunitat estratègica, i que ho hauré de fer com qui llença una moneda enlaire. I esperar que, ni que sigui mínimament, l’estratègia funcioni.
