MÚSICA CATALÃ – Raimon. Itinerari poètic en la festivitat de Sant Jordi i el dia del llibre – por Josep A. Vidal

Quatre Barres

 

 

Raimon. Itinerari poètic en la festivitat de Sant Jordi i el dia del llibre

 

     por Josep Anton Vidal

 

 

Catalunya celebra avui una de les diades més sentides del seu calendari festiu. La festivitat de Sant Jordi, en la qual coincideixen el dia del llibre i la festa de la rosa. El llibre esdevé protagonista evident i omnipresent de la diada. I això sol és ja un fet molt remarcable en els temps que corren.

 

Enguany, el pregó de la festa a la ciutat de Barcelona ha estat encomanat a Raimon, el cantant valencià, nascut a Xàtiva l’any 1940, que passats els 70 anys conserva una veu atractiva i ferma, ben timbrada, i, dalt de l’escenari, aquella presència enèrgica i aquella capacitat de captivar i emocionar el públic que ha sabut mantenir al llarg de la seva extensa carrera.

 

“Hi ha llibres que et canvien la vida“, ha dit Raimon, i ha fet memòria de la seva trobada amb els grans poetes de la literatura catalana. En primer lloc, Salvador Espriu, de la poesia del qual va saber extreure’n sonoritats exquisides. Després, els grans clàssics del segle XV, el Segle d’Or de la nostra literatura: Ausiàs Marc, Anselm Turmeda, Roís de Corella, Jordi de Sant Jordi, Joan Timoneda, Jaume Roig.

 

Raimon ha sabut sempre interpretar i mantenir el compromís amb la llengua i la cultura catalana sense estridències ni fissures. “Hem viscut per salvar-vos els mots“, diu Salvador Espriu en el poema Inici de càntic en el temple, que va cantar Raimon. Són paraules pensades en la llarga postguerra i la fèrria dictadura que patí el nostre país. Estava en joc la nostra supervivència com a poble (com ho està una altra vegada avui, en un context històric diferent, però amb els mateixos enemics al davant). Per això, la diada de Sant Jordi, amb la festa del llibre inclosa, té un fort component de catalanitat i vindicatiu.

 

Permeteu-me, doncs, que amb aquest mateix esperit us convidi avui a aproximar-nos, acompanyats per les cançons de Raimon, als versos d’alguns dels grans poetes en llengua catalana.

 

Escoltem en primer lloc El meu poble i jo, un poema de Salvador Espriu. “Bevíem a glops / aspres vins de burla / el meu poble i jo…”

 

 

EL MEU POBLE I JO

 

Bevíem a glops

aspres vins de burla

el meu poble i jo.

Escoltàvem forts

arguments del sabre

el meu poble i jo.

Una tal lliçó

hem hagut d’entendre

el meu poble i jo.

La mateixa sort

ens uní per sempre:

el meu poble i jo.

Senyor, servidor?

Som indestriables

el meu poble i jo.

Tenim la raó

contra bords i lladres

el meu poble i jo.

Salvàvem els mots

de la nostra llengua

el meu poble i jo.

A baixar graons

de dol apreníem

el meu poble i jo.

Davallats al pou,

esguardem enlaire

el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos

en encesa espera,

el meu poble i jo.

 

El primer acostament de la música de Raimon a la poesia d’Espriu fou el poema “Cançó de la plenitud del matí“, que forma part del recull “Cançons de la roda del temps“. Us proposo d’escoltar-la:

 

 

CANÇÓ DE LA PLENITUD DEL MATÍ

 

Llum de retorn de barca:
la solitud guanyada.
A l’or caminat del dia,
llum de retorn de barca.

 

Sóc. I en un lleu, benigne
hàlit de vida d’aire,
per mar i somnis duia
la solitud guanyada.

 

Per tancar aquest apropament a la poesia d’Espriu, us proposo d’escoltar “He mirat aquesta terra“. El suport del vídeo fa un recorregut pels paisatges de les diferents comarques del nostre país:

 

 

 

HE MIRAT AQUESTA TERRA

 

Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

 

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s’enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

 

Mentre bleixa l’aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

 

Quan la pluja porta l’olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

 

Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d’estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

 

Mentre m’envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

 

Quan l’estiu ajaça per tot l’adormit
camp l’ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

 

Mentre comprenien savis dits de cec
com l’hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

 

Quan la desbocada força dels cavalls
de l’aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

 

L’any 1970 Raimon va enregistrar “Veles e vents“, un poema d’Ausiàs Marc, primer en un disc senzill i després en un LP que incloïa altres poemes de poetes clàssics. Us proposo d’escoltar-ne una interpretació recent, del febrer del 2011:

 

 

VELES E VENTS

 

Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d’ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.

Amor de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me’n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.

Io tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lat:
mas jo no creu que mon voler sobrat
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler,
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car nós vivint, no creu se pusca fer:

aprés ma mort, d’amar perdau poder,
e sia tost en ira convertit.
E, jo forçat d’aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.

Amor, de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me’n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
A joc de daus vos acompararé.

 

Un dels grans poetes del segle XV fou Joan Roís de Corella. La seva “Balada de la garsa i l’esmerla”, un plant amorós, té una traducció excel·lent en la música de Raimon:

 

 

BALADA DE LA GARSA I L’ESMERLA

 

Ab los peus verds, los ulls e celles negres,
penatge blanc, he vista una garsa,
sola, sens par, de les altres esparsa,
que del mirar mos ulls resten alegres;
i, al seu costat, estava una esmerla,
ab un tal gest, les plomes i lo llustre,
que no és al món poeta tan il.lustre,
que pogués dir les llaors de tal perla;
i, ab dolça veu, per art ben acordada,
cant e tenor, cantaven tal balada:

“Del mal que pas no puc guarir
si no em mirau
ab los ulls tal que puga dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir.

Si muir per vós, llavors creureu
l’amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort
d’aquell que ara no voleu;

que el mal que pas no em pot jaquir
si no girau
los vostres ulls, que em vullen dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir”.

 

Joan Timoneda és un poeta del segle XVI, també valencià, com Roís de Corella i Ausiàs Marc. En la seva obra, amb diversitat de registres, destaca la poesia amatòria. Raimon va musicar “Bella, de vós som namorós“, un poema amorós amb un toc desenfadat i picardiós:

 

 

Per acabar aquest itinerari raimonià per la poesia en llengua catalana us proposo un tema de força actualitat tot i ser obra d’un poeta nascut al segle XIV i de biografia singular: el mallorquí Anselm Turmeda. Fou frare franciscà i acabà la seva vida a Tunis (1425), on fou conegut amb el nom d’Abd Allāh ibn ‘Abd Allāh al-Targūman al-Mayūrqī, nom que adoptà després de la seva conversió a l’islam. Us proposo d’escoltar “L’elogi dels diners“, musicat per Raimon el 1969 i publicat en l’àlbum “Per destruir aquell qui l’ha desert“:

 

 

ELOGI DELS DINERS

 

Diners de tort fan veritat,
e de jutge fan advocat;
savi fan tornar l’hom orat,
pus que d’ells haja.
Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l’home infernal
e fan-lo sant celestial,
segons que els usa.
Diners fan bregues e remors,
e vituperis e honors,
e fan cantar preïcadors:
Beati quorum.
Diners alegren los infants
e fan cantar los capellans
e los frares carmelitans
a les grans festes.
Diners, magres fan tornar gords,
e tornen lledesmes los bords.
Si diràs “jas” a hòmens sords,
tantost se giren.
Diners tornen los malalts sans;
moros, jueus e crestians,
lleixant a Déu e tots los sants,
diners adoren.
Diners fan vui al món lo joc,
e fan honor a molt badoc;
a qui diu “no” fan-li dir “hoc”.
Vejats miracle!
Diners, doncs, vulles aplegar.
Si els pots haver no els lleixs anar;
si molts n’hauràs poràs tornar
papa de Roma.