Quatre Barres
A proposta musical de hoje é “Rosó”, uma bela canção de amor. Josep Anton Vidal propõe-nos duas interpretações de Josep Carreras: a da primeira vez que a cantou, em 1984, e a do concerto de homenagem nos seus 50 anos de profissão. É também proposta a versão de Moncho, extraordinário cantor de boleros, Pelo meio abrem-se várias outras possibilidades ao leitor interessado.
“Rosó” o la destil·lació essencial de la cançó d’amor
por Josep A. Vidal
L’any 1922, a l’envistes del Nadal, es va estrenar a Barcelona un sainet líric, a la manera de l’època, titulat “Pel teu amor“, obra de Josep Ribas i Gabriel, un compositor de gènere, que havia treballat sobre un llibret de Miquel Poal, periodista i autor teatral, de producció, també de gènere, abundant però discreta. Ambdós, lletrista i compositor, moriren l’any 1935, encara joves.
“Pel teu amor” va passar sense pena ni glòria per la cartellera teatral, però una de les seves peces musicals, en la veu del tenor català Emili Vendrell, es va incorporar al repertori de la cançó tradicional catalana i ha esdevingut una de les peces més estimades pel públic català, amb aquella transversalitat social que és privilegi només de les obres que aconsegueixen tocar la sensibilitat popular i n’esdevenen expressió genuïna.
Aquella cançó, que tot i ser coneguda amb un nom femení, “Rosó“, ha perpetuat el títol del drama líric d’on va ser extreta, ha assolit projecció fins i tot fora del nostre país. Si inicialment fou Emili Vendrell qui la va popularitzar, ha estat Josep Carreras, en època més recent, qui l’ha passejada pel món i li ha donat projecció internacional.
“Rosó” és una bellíssima cançó d’amor. És, com l’obra d’on va sorgir, una peça de gènere, fins i tot amb els tòpics del gènere. Però, potser pel fet d’haver estat arrencada de l’anècdota que la justificava en l’obra dramàtica, ha esdevingut una exquisida expressió amorosa, la més depurada, que es concentra en un únic sentiment: la necessitat de l’altre.
Res de nou sota el sol. Què té d’extraordinari que una cançó d’amor parli de la necessitat de l’altre? Senzillament, la manera com ho fa, les paraules amb què ho diu, i el fet que, sense cap anècdota ni cap fet que els serveixi de referència, s’adrecen directament al nucli del sentiment, a aquell punt en què la persona es busca perquè vol sentir-se ella, ser ella… I quan es descobreix, es descobreix en l’altre, en la necessitat de ser l’altre, d’existir en l’altre.
És això el que té d’extraordinari aquesta necessitat de l’altre: que, sense ella, no puc ser jo. Fixeu-vos-hi: “amb la llum del teu mirar –diu la cançó– has omplert la meva vida (…); si em volguessis estimar, ma il·lusió fóra complida (…), a tothora et cantaria una cançó pels teus ulls perquè enmig de tants esculls ells fossin la meva guia“.
Dit d’una altra manera: aquell o aquella que estimo m’il·lumina la vida, m’omple, em realitza, acompleix en mi tot allò que vull ser, hi veig a través seu, em guia, m’acompanya…
Amb la llum del teu mirar,
has omplert la meva vida.
Si em volguessis estimar,
ma il·lusió fora complida.
I viuria tan content,
que en mon rostre s’hi veuria
la llum de l’agraïment
i a tothora et cantaria
una cançó pels teus ulls
que jo mateix et faria;
una cançó pels teus ulls
perquè enmig de tants esculls
fossin ells la meva guia.
Rosó, Rosó llum de la meva vida,
Rosó, Rosó, no desfacis ma il·lusió.
Presoner en tots moments
de la teva veu tan clara,
que allunya els mals pensaments
i la bondat sols empara.
Perquè és fresca i és suau
i és un doll de poesia
i s’assembla a n’el cel blau
que al cor ens dóna alegria.
Doncs ja que em tens presoner
un dia i un altre dia,
i jo m’hi trobo tant bé,
Roser la meva Roser,
vulgues fer-me companyia.
Josep Carreras va interpretar en públic per primera vegada aquesta cançó l’any 1984, en un concert a l’aire lliure al pla de la Catedral de Barcelona. L’enregistrament està condicionat per les circumstàncies, però és una interpretació antològica que us convido a escoltar:
Des d’aquell moment, ja fa prop de 30 anys, “Rosó” ha format part del repertori del tenor català, que l’ha portada als escenaris d’arreu del món. En trobareu força enregistraments a la Web amb més qualitat tècnica que el que us he proposat. Si us ve de gust, ja els sabreu trobar; però jo us en vull proposar un altre enregistrament del mateix Carreras, fet també en condicions ambientals poc adequades als requeriments tècnics de qualitat, però idònies per a l’expressió sentimental. I “Rosó” és una obra de plenitud del sentiment. És un enregistrament de l’any 2008. El Liceu va celebrar els 50 anys de carrera musical de Josep Carreras. El concert fou transmès en directe en una gran pantalla instal·lada arran de mar, al barri barceloní de la Barceloneta. En acabar l’actuació al Liceu, Carreras es va traslladar fins a l’escenari on s’havia concentrat el públic per seguir la transmissió, i va obsequiar els assistents amb aquesta interpretació en un moment altament emotiu. I en feu una intepretació molt sentida:
Altres grans veus de la lírica han volgut, en un moment o altre, incorporar aquesta peça al seu repertori. Sovint, en ocasió de les seves actuacions a Catalunya i per agrair al públic català la seva acollida. És a dir, amb la convicció que, gràcies a aquesta cançó, la comunicació amb el públic havia de ser necessàriament plena i fluida. Així, podeu sentir-la, quan us vagui, en la veu del tenor canari Alfredo Kraus (http://www.youtube.com/watch?v=Rg7IBSEoBB8&feature=related) o cantada pel tenor mexicà Rolando Villazón al Liceu de Barcelona –amb un enregistrament fet des del públic i tècnicament deficient– (http://www.youtube.com/watch?v=bVToOIX_svs&feature=related)… També podeu sentir-la interpretada per veus femenines, des de l’antològica i extraordinària Conxita Supervia (http://www.youtube.com/watch?v=ThH8tJTz0Yo) fins a Mariola Cantarero, que en canta una versió en castellà (http://www.youtube.com/watch?v=lM1E3Y6MEQ4).
També se n’han fet versions innovadores, com la cantada per Marina Rosell i Juan Perro (http://www.youtube.com/watch?v=lslT5i21uY0&feature=related), la de Dyango, i d’altres… De totes, però, us en vull recomanar especialment una: la de Moncho, extraordinari cantant de boleros, amb una veu càlida i pròxima, i amb una fluidesa del sentiment que es concentra en la veu, el gest, el ritme… Excel·lent: