MÚSICA CATALÃ – Joan Salvat-Papasseit – por Josep A. Vidal

…i a la verge més jove li vindrà llet al pit

                                       “Res no és mesquí” (Joan Salvat-Papasseit)

 

 

Joan Salvat i Papasseit, que va néixer a Barcelona el 16 de maig del 1894, va morir de tuberculosi l’agost del 1924, apenes traspassada l’edat de 30 anys. Una vida tan malauradament breu, no li impedí, però, de produir una obra poètica amb prous mèrits per ocupar un lloc prominent en la lírica europea del seu temps, el primer terç del segle XX, que fou a Europa un temps d’extraordinària creativitat artística i que donà poetes igualment extraordinaris.

 

Salvat va néixer en una família obrera a la Barceloneta, el barri mariner de Barcelona, habitat per pescadors, treballadors portuaris i de les drassanes i treballadors industrials. El seu pare, fogoner d’un vaixell, va morir d’accident quan Salvat tenia a penes 7 anys. Un breu període d’escolaritat a l’Asilo Naval, una escola per a orfes, li va permetre aprendre “de lletra”, és a dir, llegir i escriure, i no gaire cosa més. Va haver de treballar des de molt jove, i no va ser l’escola la que el va menar pel camí de la literatura sinó la vida, és a dir, l’atzar d’haver iniciat un període –també breu i frustrat– de formació com a tallista a Llotja, una escola d’oficis artesans i artístics, i d’haver coincidit, per la via dels ideals anarquistes i socialistes compartits, amb companys tocats per la dèria dels llibres i la cultura com a eines de redreçament social –amb l’interès posat en el proletariat– que el menaren a freqüentar alguna de les tertúlies literàries i polítiques en què participaven. I la passió lectora de Salvat trobà camp obert en l’Ateneu Enciclopèdic Popular, institució de la qual arribà a ser secretari general i bibliotecari. Els inicis literaris de Salvat alternaren la poesia, els escrits militants i els manifestos artístics i de lluita social. El 1917 començà la publicació d’«Un enemic del poble», que s’autoanomenava “Fulla de subversió espiritual”. L’aventura d’aquesta publicació amb títol d’al·lusions ibsenianes s’extingí el 1919, amb divuit números publicats. “En les cinc parts del món –escriu Salvat en uns “Mots propis” publicats en aquell primer número– hi ha pocs intel·ligents i massa savis“.

 

 

Els articles polítics de Salvat, en castellà, foren recollits i publicats 1’any 1918 en dos reculls titulats «Humo de fábrica» i «Glosas de un socialista». Salvat, però, havia iniciat ja el seu itinerari poètic, ara totalment i per sempre en català, i aquest itinerari va anar guanyant volada a mesura que la malaltia l’obligava a la reclusió i a una vida de convalescent, amb recaigudes freqüents i progressivament més greus. En la poesia de Salvat, però, no hi trobem el neguit de la mort, ni pensaments fúnebres, sinó una permanent adhesió a la vida. Aquest sentiment que domina la seva poesia no explora l’expressió metafísica, sinó que es construeix amb el gaudi de la quotidianitat, de les coses menudes que acompanyen la vida de cada dia, el treball, la llum, el ritme reposat de les hores que és el compàs que mesura el seu vers…

 

També l’amor és, per la mateixa raó, un esclat joiós en la poesia de Salvat-Papasseit.

 

Enlluernat pels nous corrents estètics, per les provatures formals d’Apollinaire, pel fiuturisme militant de Marinetti, Salvat arrela bona part de la seva obra poètica en l’avantguarda. Però, tant quan dibuixa el sentiment poètic en un cal·ligrama, com quan empra amb llibertat total els recursos de la tipografia, els blancs de la pàgina, l’esquelet del vers…, sempre, aconsegueix una extraordinària vibració poètica. En la poesia de Salvat-Papasseit, allò que en molts poetes avantguardistes es risc, provatura, esforç formal, es transforma en expressivitat, seguretat rítmica, fluïdesa i autenticitat lírica.

 

 

La poesia de Salvat-Papasseit és un privilegi i un premi per a qualsevol literatura.^* L’obra de Salvat, però, no va gaudir de la difusió que mereixia ni la història ens va concedir prou temps per incorporar el llegat de la seva poesia, tan extraordinari, al cos viu de la nostra literatura, no sols perquè la descurança dels contemporanis dels bons poetes sol ser tan freqüent com la mala memòria d’aquells que els sobreviuen, sino també perquè Europa va encetar de seguit dues dècades tràgiques que van tallar molts camins i molts itineraris que mai més no es van reprendre. A Catalunya, a més –on, com a Espanya en general, els episodis dramàtics es van anticipar–, la tragèdia europea va anar acompanyada de l’odi a la identitat i de la repressió cultural, lingüística i social i de l’exili. I la voluntat d’extermini no va començar a obrir alguna escletxa per on les noves generacions poguessin retrobar la pròpia història i començar la recuperació fins a la dècada del 1960. Quan això va ser possible, l’extraordinària dimensió poètica de Salvat-Papasseit va tornar a sorgir i captivà amb força les generacions joves, que hi van trobar un accent propi, d’aquells que et construeixen per dins. El retrobament amb Salvat-Papasseit es va fer per mitjà de la veu dels qui el recitaven o el cantaven per tal de difondre’l. La penetració popular dels versos d’aquest poeta enamorat del mar, de la llum, de la vida quotidiana, d’aquest poeta enamorat de l’amor, es produí amb la mateixa naturalitat i amb la mateixa fluïdesa que tenen els seus versos. Talment com la pluja amara la terra assedegada per molts anys de sequera.

 

L’any 1968, quan ja Salvat havia estat descobert per les generacions joves que s’obrien a la proposta musical dels Setze Jutges, Guillermina Motta inclogué alguns dels seus poemes d’amor a l’ LP “Visca l’amor”, un recorregut per la poesia eròtica catalana al llarg del temps al qual va donar precisament el títol d’un poema de Salvat-Papasseit. L’any 1975 fou l’Ovidi Montllor qui, amb l’acompanyament a la guitarra de Toti Soler, enregistrà un disc de llarga durada amb poemes recitats de Salvat-Papasseit, un dels quals, “Tot l’enyor de demà”, que pertany al recull «L’irradiador del port i les gavines», us convido a escoltar:

 

 

Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
—Demà m’aixecaré potser,
i heus aquí el que m’espera:

Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.

I encara aquell vailet qui cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa,
tot corrent.

I el carter,
que si passa i no em deixa cap lletra m’angoixa,
perquè no sé el secret
de les altres que porta.

I també l’aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d’un terrat.

I les dones del barri
matineres,
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols
i a vegades la carn,
i d’un altre cireres vermelles.

I després l’adroguer,
qui treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: —Ja ho té tot?
I les noies somriuen,
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l’esfera que ell volta.

I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous,
i no anirà a l’escola.

I els cavalls assenyats,
i els carreters dormits
sota la vela en punxa,
que dansa en el seguit de les roderes.

I el vi que de tants dies no he begut.

I el pa,
posat a taula.
I l’escudella rossa,
fumejant.

I vosaltres amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.

Tot això bé m’espera,
si m’aixeco,
demà.
Si no em puc aixecar,
mai més,
heus aquí el que m’espera:

—Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
ila Mort.

 

Dos anys més tard, l’any 1977, Joan Manuel Serrat edità “Res no és mesquí”, un disc de llarga durada, que, a més dels poemes musicats per ell mateix, incloïa la versió d’alguns dels treballs fets per altres músics, com ara Martí Llauradó o Rafael Subirachs.

 

“Si jo fos pescador”, del recull «La gesta dels estels», amb música de R. Subirachs, en la veu de Joan Manuel Serrat:

 

Si jo fos pescador pescaria l’aurora,
si jo fos caçador atraparia el sol;
si fos lladre d’amor m’obririen les portes,
si fos bandit millor
que vindria tot sol;

—els carcellers del món no em sabrien mai l’ombra,
si fos lladre i bandit no em sabrien el vol.

Si tingués un vaixell m’enduria les noies,
si volien tornar deixarien llurs cors:

i en faria fanals
per a prendre’n de nous.

 

De tot aquest treball de Joan Manuel Serrat, el poema que assolí una més gran difusió fou el que donava títol al recull, “Res no és mesquí”, obra emblemàtica de la producció de Salvat-Papasseit, que forma part de «L’irradiador del port i les gavines»:

 

Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s’ullprèn
i té delit del bany:
que s’emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l’onada del mar sempre riu,
Primavera d’hivern — Primavera d’estiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l’heu demanada.
I si l’heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
—Avui demà i ahir
s’esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

 

També Lluís Llach va musicar algun poema de Salvat-Papasseit (“La casa que vull” dins el recull de llarga durada “I si canto trist…”):

 

 

La casa que vull,
que la mar la vegi
i uns arbres amb fruit
que me la festegin.

Que hi dugui un camí
lluent de rosada,
no molt lluny dels pins
que la pluja amainen.

Per si em cal repòs
que la lluna hi vingui;
i quan surti el sol
que el bon dia em digui.

Que al temps de l’estiu
niui l’oreneta
al blanc de calç ric
del porxo amb abelles.

Oint la cançó
del pagès que cava;
amb la salabror
de la marinada.

Que es guaiti ciutat
des de la finestra,
i es sentin els clams
de guerra o de festa:
per ser-hi tot prest
si arriba una gesta.

 

Per completar aquesta passejada per l’obra poètica de Salvat, us proposo apropar-nos a la seva poesia amorosa escoltant “La meva amiga com un vaixell blanc” en la veu de Ramon Muntaner:

 

 

Aquella verge vinclada als meus braços

tota es donava però ha fet un gran crit.

-Oh, amat, no temis! – em deia

ajocant-se:

-No hi ha a la terra cap glavi més fi.

Cerca pel món, que no en trobaràs d’altra

que et faci ofrena d’un amor tan pur.

No em deixis, no, que el teu bes m’amanyaga:

¿com ho faria, si era sense tu?-

I ara s’alçava i jo la vestia

i els seus cabells destrenava pel coll.

La carn, flotant al mossec de la vida,

s’enorgullia de la comunió.

-¿Què més voldràs, si el meu cos que et guardava

ara ja és teu, i elevarà el teu cant?-

I amb els peus nus, de puntetes, mirant-me:

-Quan corris món, el meu nom ¿què et dirà?-

A cada mot més la veu endolcia,

i jo era alhora l’heroi i l’esclau:

-No et deixaré

et diré el nom d’amiga.

La meva amiga: com un vaixell blanc.

I encar de nou la prenia en mos braços

-ja era el seu ventre més alt i més fort.

I a cada pit un vermell:

dues brases

com la punxada del llavi i del cor.

 

El lector que hagi volgut acompanyar-nos en aquest itinerari de poemes musicats, potser haurà sentit que val la pena descobrir, si no l’havia descobert abans, el lirisme penetrant i amable de la poesia de Joan Salvat-Papasseit, l’autor d’uns versos que ens parlen de les coses senzilles damunt les quals es construeix la nostra vida més íntima, aquella que estimem al fons del cor i que fa que el fet de viure sigui, malgrat tot, una proposta engrescadora, gràcies al miracle permanentment repetit del gaudi de les coses petites, de l’esperança i de l’afany de plenituds i clarors de cada dia, a desgrat de totes les mancances miserables i totes les tenebres que acompanyen sense remei el nostre itinerari per l’existència. És aquest el missatge del vídeo que acompanya el poema “Res no és mesquí”, que us convido a escoltar novament, ara en la veu de Rosa Zaragoza. Sí, en un món tan inhòspit com el que ens hem fet a mida nostra, i en una naturalesa també hostil, enmig de misèries i injustícies, es repeteix el miracle de la vida de què ens parla el poeta i que resumeixen els versos que clouen aquest poema:

 

Res no és mesquí
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
—Avui demà i ahir
s’esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

 

 

 

     Josep A. Vidal

 

 

(1). L’obra poètica de Joan Salvat-Papasseit inclou, per ordre de publicació, aquests títols:

 

1919:   Poemes en ondes hertzianes

1921:   L’irradiador del port i les gavines

1922:   Les conspiracions

            La gesta dels estels

1923:   La rosa als llavis

1925 (obra pòstuma): Óssa Menor