Josep Anton Vidal traz-nos hoje um texto, em duas partes e a completar na próxima semana, em que trata da habanera, sua relação com a música catalã e das relações catalãs-cubanas.
Al llarg del segle XIX, esperonats per la pèrdua de les colònies espanyoles al continent americà, les Antilles, especialment l’illa de Cuba, van esdevenir un punt neuràlgic del comerç ultramarí de productes colonials com ara el sucre, el tabac, el cotó o el rom.1
Alhora que les classes dirigents cubanes cercaven l’annexió de l’illa als Estats Units per tal d’assegurar el manteniment de l’economia esclavista en el cas que a la metròpoli s’hi imposessin finalment les teories abolicionistes, anava consolidant-se a Cuba la presència de catalans que prenien part en les activitats d’explotació més productives, com el sucre, el cafè, el tabac o el rom –i també el tràfic d’esclaus–, a més d’endegar múltiples iniciatives comercials d’importació de productes metropolitans –tèxtil sobretot– i de venda a la menuda. Així, mentre a Espanya, davant les iniciatives pro annexió vaticinaven a manera de pronòstic fatal que “Cuba será española o será negra“, la població de l’illa, que havia rebut forts contingents de població africana duta com a força de treball esclava i que encara al llarg del segle XIX, en onades successives, va rebre prop de 200.000 persones del mateix origen, solia exclamar “Dios mío, quién fuera blanco aunque fuera catalán“. Aquesta exclamació vindicativa, que expressava l’anhel de llibertat, justícia i millorament social, permet adonar-se de la significació i magnitud de la presència catalana a l’illa. En oposició als qui interpreten la frase com a expressió de l’odi als catalans per la duresa en el maltractament de la població esclava, l’escriptor Paco Candel interpretava que, en boca dels esclaus obligats a treballar durament, la frase significava “tant de bo fos blanc, encara que hagués de treballar tant i tan durament com ho fan els catalans“. Aquesta interpretació més benèvola sembla força plausible, perquè segurament els catalans devien treballar dur i superar forces dificultats per bastir uns imperis comercials que s’han mantingut sòlids al llarg del temps fins al punt que encara avui hi ha, en les grans marques comercials de l’economia cubana, un seguit de cognoms d’inequívoca ascendència catalana, com ara Bacardí, Partagàs, Gener… A més, també fou cubana la fortuna dels grans prohoms (Xifré, Antoni López, Güell…) que, en la Catalunya del XIX, van posar les bases de la gran burgesia que obrí les portes al desenvolupament i al creixement urbà, amb una empenta econòmica suficient per impulsar l’economia i la societat catalanes en el segle XX amb avantatge notable sobre altres territoris.
La interpretació de la frase, però, queda oberta i a l’albir del punt de vista del lector. El que sí és cert és que els vincles entre Cuba i Catalunya han estat sòlids en el terreny comercial, però també i de manera important en els àmbits cultural i social (Marià Cubí, fundador del col·legi Buenavista de l’Havana l’any 18292; Benet Vinyes, jesuïta, director de l’Observatorio Astronómico de l’Havana; Antoni Maria Claret, arquebisbe de Santiago de Cuba, que denuncià els abusos contra els esclaus i l’esclavisme en general…), i en l’àmbit polític (el pare del poeta José Martí, líder de la independència cubana, era valencià i hi hagué també catalans que van destacar en la defensa del moviment independentista, com n’hi hagué que hi van lluitar en contra, com ara els capitans generals Vives, Rocafort i Weyler.
En el terreny musical, la reminiscència més remarcable d’aquesta vinculación és l’havanera, una melodia gronxadissa, posseïda pel ritme basculant de les ones, càlida com les aigües antillanes, nostàlgica i sentimental, que parla de llunyanies i de recordances. Música melancòlica i encomanadissa, que convida a cercar la mà, la mirada, la companyia dels altres. Melodies que semblen nascudes a la coberta d’un vaixell per a ser cantades a les tavernes del port enyorat.
Marina Rossell canta el sentit misteriós de l’havanera en una peça antològica, que interpreta magistralment: “De què parles, havanera“. Us convido a escoltar-la en un enregistrament fet per al canal 33 de la Televisió de Catalunya durant un concert al Gran Teatre del Liceu de Barcelona.3
http://www.dailymotion.com/video/xfe45d_havanera-marina-rossel_creation
L’havanera va aconseguir un fort arrelament arreu del litoral català i valencià, però la seva presència comprèn tot el litoral peninsular. Tot i que els antecedents de l’havanera ens porten fins al segle XVII, a Catalunya s’hi va introduir i popularitzar sobretot durant la segona meitat del XIX. Per la seva procedència, era cantada principalment en castellà, però també es va anar desenvolupant una producció autòctona en català. No obstant, en les cantades d’havaneres que, sobretot a l’estiu i a l’aire lliure, se celebren actualment a moltes localitats catalanes, hi ha una abundant presència de cançons tradicionals en castellà. “La bella Lola“,4 que es canta arreu, o “Allá en La Habana“, que us convido a escoltar en la interpretacióque en va fer, a la manera gaditana, la cantant catalana Sílvia Pérez Cruz l’any 2010 en la Cantada d’Havaneres que se celebra cada any a Calella de Palafrugell, una població marinera i turística de la Costa Brava.
Josep A. Vidal
1: Font de consulta principal per a dades històriques: GEC (Gran Enciclopèdia Catalana, diverses entrades).
2: Marià Cubí fou, en el segle XIX, un intel·lectual posseït per la passió del coneixement que caracteritza la cultura científica del XVIII, i fou alhora un home inquiet, un home d’acció. Seguint els estudis del francès Franz Joseph Gall, es dedicà a la difusió de la frenologia i, seguint les teories del suís Johann Kaspar Lavater, de la fisiognomia. Es va consagrar també a l’estudi de la lingüística, terreny en què mostrà un interès especial per les llengües minoritàries de la península Ibèrica. Publicà i prologà una col·lecció de poemes de l’àrea de parla gallega d’El Bierzo que és considerada una fita capdavantera en el camí cap al Rexurdimento.
3: No puc deixar de recomanar-vos-en una versió de la mateixa Marina Rossell, cantada en castellà amb el malaguanyat poeta i cantant granadí Carlos Cano, enregistrada l’any 2000 –uns mesos abans de la mort de Carlos Cano– com a part del recull “Y rodará el mundo“:
(http://www.youtube.com/watch?v=x0A7niSbki0).
4: Podeu escoltar-la, si us ve de gust, a:
Trabajar duro los catalanes?
Aún tendrán que ir unos albañiles andaluces o extremeños, para terminar La Sagrada Familia.
El significado de la canción está claro y cristalino, la vida del esclavo negro en Cuba era lo suficientemente dura como para no pensar que la del catalán en la isla fuera en alguna manera difícil.
Saludos.