Carta de Barcelona: L’Onze de setembre dels anys 1977, 2010 i 2012. Tres fites en el camí cap a la independència de Catalunya – por Josep A. Vidal

L’Onze de setembre del 1977 hi va haver a Barcelona una manifestació multitudinària, que va concentrar més d’un milió de persones. Eren els primers moments de la Transició, un període recent de la història d’Espanya que, analitzat amb objectivitat per descobrir ens descobreix el sentit real dels pactes polítics –i dels pactes de silenci– que es van signar en aquell moment i les hipoteques polítiques que s’hi van subscriure a compte del canvi. Els catalans hi vam reclamar “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia“, amb la voluntat de refer les bases de la relació del nostre país –i dels Països Catalans– amb l’Estat espanyol. Aquest objectiu semblava aleshores bo i factible, i fins i tot comptava amb un cert suport a la resta de l’Estat, on encara es mantenia viu, en determinats sectors, el caliu d’entesa alimentat pels valors de l’antifranquisme i de la lluita contra la dictadura.

Avui, quan es publica aquesta crònica, encara no es pot fer balanç de la manifestació de l’Onze de Setembre d’enguany, trenta-cinc anys després d’aquell primer esclat de la voluntat dels catalans de recuperar el control de la pròpia història i de sostreure’s a l’amenaça i al greuge permanents que comporta el fet de ser tractats com a terra de conquesta, com a territori vençut.

Entre aquell punt d’origen que fou el 1977 i el punt en què ens trobem ara, hi ha hagut una llarga successió de greuges i d’atacs contra el poble català, que han estat suportats amb un respecte i un estoïcisme excessius, fins al punt que els mateixos que, des de les institucions espanyoles o a peu de carrer, ens han negat el dret  a la llibertat nacional, s’han permès escarnir-nos amb comentaris irònics i amb atacs que han consumat amb una impunitat increïble en un Estat democràtic de dret. La permissivitat amb què l’Estat, els polítics i moltes institucions culturals i acadèmiques han permès que fos agredida acarnissadament la llengua catalana és una de les més estrafolàries incoherències que, per a la seva vergonya, ha consumat i ha consentit la classe política espanyola –amb el beneplàcit, per cert, de la colla habitual i inevitables dels botiflers¹–. Els atacs a la unitat lingüística són una salvatjada del mateix nivell que la destrucció de monuments de valor històric, artístic, arqueològic i cultural que, a altres llocs del món, han consumat colles de fanàtics integristes, ignorants per antonomàsia.

Aquest procés d’animadversió, irresponsablement alimentat per una part notable de la classe política espanyola, que, tant a la dreta com a l’esquerra, ha demostrat ser incapaç de sostreure’s a l’integrisme del nacionalisme espanyol, va condemnar al fracàs el darrer intent de conciliació promogut des de Catalunya amb la redacció, l’any 2006, d’un nou Estatut, que fou “laminat i ribotejat” al Congrés fins a deixar-lo “llis com un paper de fumar” –segons la cínica expressió del fatxenda dirigent socialista Alfonso Guerra, tan procliu a l’exabrupte i a l’insult com a la supèrbia i l’elitisme, més propis d’un “señorito andaluz” que no pas d’algú que, des de les seves arrels obreres i proletàries, des de la seva militància antifranquista i també des de la seva condició d’intel·lectual, hauria d’arborar resoludament la bandera de la llibertat; també la dels pobles–.I per acabar-ho d’adobar el poder judicial, mitjançant un procés, un procediment i una sentència vergonyosos del Tribunal Constitucional, va acabar de destruir, l’any 2010, tota possibilitat d’entesa amb la mutilació fins a la desnaturalització absoluta del nou Estatut. I els catalans vam tornar a sortir al carrer, portant ara com a bandera el lema “Som una nació, nosaltres decidim“.

Avui, amb una conjuntura econòmica impossible, el poble de Catalunya, amb la Generalitat, el seu màxim òrgan de govern, intervinguda de facto i obligada a manllevar un préstec milmilionari d’un Estat central que li és deutor –un Estat que es nega a pagar el deute contret amb Catalunya, que no realitza les obres públiques compromeses a Catalunya, que procura tant com pot l’ofegament econòmic i productiu de Catalunya, que abusa de la solidaritat catalana fins a l’asfíxia i que a sobre escarneix els catalans titllant-los d’insolidaris, irresponsables i ploramiques–…; avui, en aquesta conjuntura i després d’aquest llarg i desafortunat reguitzell d’incomprensions i incompatibilitats, els catalans estem més farts que mai, i som molts més que mai els qui no veiem cap altra sortida que la independència. I tant se’ns en fot del que puguin dir el senyor Rajoy o el senyor Guerra, el senyor Mas –el nostre President– o els líders dels partits polítics catalans de vocació o d’obediència espanyoles, com ara el PP, el PSC o ICV, el senyor Griñán, a Andalusia, la senyora Cospedal a Castella-la Manxa, el senyor Feijoo, a Galícia, o el senyor Monagos, a Extremadura, per esmentar-ne només alguns… I tant se’ns en fot, també, dels qui, emparant-se en la parafernàlia militar i en el record nostàlgic, encara fresc, de temps vergonyants i vius que, malgrat que haurien de ser ja pura arqueologia, comencen a parlar de la necessitat de passar sobre el cadàver d’algú…

Per això, avui Onze de Setembre, diada nacional de Catalunya, el lema que haurà mobilitzat els catalans és “Catalunya, nou estat d’Europa“. A més de la població dels Barcelonins i dels qui es desplacen a la ciutat amb mitjans propis, han estat mobilitzats per l’Assemblea Nacional Catalana –una plataforma cívica sense vinculació partidària– més de 1000 autocars i tres trens; i, a títol personal, hi hauran assistit membres del govern i del Parlament català, i s’hi hauran sumat també personalitats destacades de partits polítics que, com ara el PSC, s’han pronunciat obertament contra la independència…

La realitat, tossuda de mena, és que el poble de Catalunya, els antics i els nouvinguts, ja en té prou. N’està tip. I la manifestació haurà estat multitudinària; però ara, a diferència de les manifestacions del 1977 i del 2010, l’objectiu no haurà estat d’expressar davant Espanya la reivindicació del nostre dret a existir com a poble; no: aquesta vegada la nostra reivindicació s’haurà fet pensant principalment en Europa i davant el món. Per què ara ja ho sabem: a Espanya no hi ha interlocutors per a la causa catalana; i, si s’ha arribat a aquesta evidència no ha estat pas per mèrit dels catalans, sinó, especialment, per l’obcecació persistent i obtusa del nacionalisme espanyol.

Probablement la independència no serà imminent ni a curt termini. Tampoc no crec que sigui fàcil, un camí de roses… Però, des d’aquell 1977 en què vam sortir al carrer a demanar l’autonomia, i sobretot des d’aquell 2010 en què vam reivindicar la nostra condició nacional i el dret a decidir com a poble, fins aquest 2012, el projecte independentista ha penetrat profundament en la societat catalana, i avui som més a prop, molt més a prop del que hi hem estat mai, d’aconseguir que aquest projecte deixi de ser un somni i comenci a avançar en la construcció d’un Estat propi.

I dels passos i dels terminis que ens vindran, ja en parlarem quan toqui.

(1) Nom que es donava als catalans partidaris de Felip V en la Guerra de Successió. D’aleshores ençà, s’aplica als catalans que opten per l’espanyolisme i, de manera general, a tothom que actua contra els interessos del seu país o que el traeix.

          Josep A. Vidal