Nadales valencianes
El desvergonyiment de la política és, per a la nostra dissort, una evidència força freqüent i, per això mateix, no ens hauria de sorprendre. Però mai no ens hi acabem ni d’acostumar ni de resignar, i alguns polítics tenen una capacitat infinita per sorprendre’ns. El cas del ministre d’educació espanyol es pot considerar paradigmàtic. Només cal veure amb quina tranquil·litat defensa el controvertit esborrany de projecte de reforma educativa, segons el qual, a Catalunya, si uns pares volen que el seu fill rebi els ensenyaments en castellà i no troben cap escola pública que utilitzi el castellà com a llengua vehicular, podran portar el seu fill a una escola privada en castellà i la Generalitat de Catalunya estarà obligada a assumir-ne les despeses. I ho diu sabent que les competències en educació corresponen a la Generalitat i que a Catalunya es practica el sistema d’immersió lingüística en català a totes les escoles, públiques i privades, amb un èxit indiscutible des de fa més de 30 anys. Però el desvergonyiment està en el fet que mentre a Catalunya hi ha hagut en aquest període de temps 12 famílies que han demanat l’escolarització en català, al País Valencià hi ha actualment més de 75.000 famílies que reclamen l’escolarització en català sense que el govern valencià ni el govern de l’Estat –tots dos del PP– facin res per atendre aquesta reclamació. La incoherència i la desproporció fa evident el desvergonyiment paradigmàtic de què us parlo.
La supervivència de la llengua catalana està amenaçada i és atacada des del govern a tots els territoris on governa el PP i, dissortadament, està en una situació crítica també a la Catalunya Nord, on ha rebut un tracte clarament i secularment hostil, com l’occità, el bretó i totes les llengües no oficials. I fins i tot a Andorra, on és llengua oficial, es troba en una situació que no convida a l’optimisme.
El treball que s’ha fet i es fa a Catalunya per la normalització lingüística els molesta, i els molesta sobretot perquè A Catalunya el català ha esdevingut un element d’integració i de cohesió de la societat, malgrat l’allau migratòria i l’enorme diversitat que ha comportat els darrers decennis.
En parlarem amb més deteniment algun dia, però avui, que el que em pertoca és presentar-vos una proposta musical, i vull convidar-vos a sentir algunes nadales tradicionals valencianes, que formen part del disc “Nadal valencià”. La proposta és prou escaient en aquesta època del calendari, però és escaient també per un altre motiu: fins i tot en els moments de depressió i decandiment del català, la llengua ha estat present en la cultura popular, en la parla de la gent, i les cançons tradicionals, de les quals en són part les nadales, han estat una mostra d’aquesta vitalitat i, sobretot, de la naturalitat en l’ús de la llengua pròpia.
En el treball dels diversos intèrprets que van enregistrar aquest disc hi ha una voluntat expressa de reivindicar el català (o valencià) com a llengua pròpia i el dret a utilitzar-lo amb naturalitat en tots els àmbits de la relació social i de la cultura.
La primera nadala la interpreta el grup Al Tall. “Pastorets i pastoretes”:
“L’olla de Nadal” és la segona de les cançons nadalenques valencianes que us convido a escoltar:
“Nadala dels mariners”, interpretada per Fèlix Estop és un curiosa i singular cançó nadalenca:
Paco Muñoz interpreta “Els pastorets”, amb una temàtica molt més convencional que la precedent:
I finalment el grup Urbàlia Rurana interpreta una rondalla típica de les recaptes tradicionals d’aquestes festes, és a dir, una cançó per demanar les estrenes (os presentes) del Nadal:
Josep A. Vidal