“Au révoir Barocco”, de Joan Guinjoan, en interpretació de José Menor
Joan Guinjoan, nascut a Riudoms, una petita localitat del Baix Camp tarragoní, l’any 1931, i format com a pianista al Conservatori del Liceu, va començar una intensa carrera com a concertista l’any 1953. Fins al 1960 va oferir més de 200 concerts en auditoris europeus, alhora que ampliava la seva formació musical a l’École Normale de Musique de París i exercia com a crític musical, a més d’altres activitats de supervivència. A partir d’aquell any es consagrà principalment a la composició i a la difusió de la música contemporània més innovadora. L’any 1965 fundà a Barcelona, juntament amb el clarinetista Juli Panyella, el grup de cambra Diabolus in Música, que dirigí fins al 1986 i amb el qual va difondre les composicions més significatives del repertori internacional avantguardista del segle XX, Webern, Stravinsky, Schoenberg entre d’altres, aleshores insòlits o poc habituals en les sales de concert espanyoles, i va donar a conèixer la seva pròpia producció. Guinjoan, a través de la seva activitat musical i dels seus treballs com a crític i musicòleg ha tingut una intervenció cabdal en la difusió de les avantguardes musicals a Catalunya i ha contribuït a la dinamització i enriquiment de la producció musical. L’any 1986 va participar en la fundació del Centre de Documentació i Difusió de la Música Contemporània i el 1991 va publicar l’assaig “El compositor davant el moment actual“.
La seva producció i la seva trajectòria l’han fet mereixedor de nombrosos guardons a Espanya, França i Catalunya principalment; entre aquests els de cavaller de l’Orde de les arts i les lletres (1981), el Premi Nacional de Música (1990), el Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya (1995), i el Tomás Luis de Victoria (2004). És membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (1991), doctor honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili (1999) i Comanador de l’Orde de les Arts i les Lletres del ministeri de cultura francès (2002).
L’any 2011 s’inicià l’edició discogràfica de la seva obra simfònica.
La seva producció més recent inclou la suite per a Orquestra Archipiélago (2003), Verbum, Genoma in música, (2003) per a piano, Concert per clarinet i orquestra (2004); l’òpera Gaudí (2004) i la simfonia Alba-sincrotró (2010).
De l’extensa producció de Guinjoan, us convido a escoltar la composició per a piano “Au révoir Barocco“, en una interpretació antològica del pianista català, sabadellenc, José Menor, que ha estat el primer a enregistrar la integral de piano de Joan Guinjoan i que actuarà el pròxim dilluns 14 de gener al Palau de la Música Catalana (Barcelona) amb un repertori en el qual figuren composicions de Guinjoan i Enric Granados. L’enregistrament que us proposo és del 29 de febrer del 2012, fet a l’Auditorio de la Fundación Juan March (Madrid).
Amb ocasió d’aquest concert, la musicòloga Rosa María Fernández García va escriure per al programa de mà unes notes que descriuen l’obra i la situen en el context de la producció i les aportacions de Guinjoan. N’extrec els fragments següents:
– Au revoir barocco és una obra dedicada a la pianista Rose-Marie Cabestany, que l’estrenà l’any 1982, dos anys després de la seva composición.
– L’obra segueix un esquema formal ternario, habitual en Guinjoan. Malgrat el caràcter definit i contrastant de cadascuna de les tres seccions, hi ha entre elles múltiples connexions.
– L’obra s’inicia amb una sèrie d’anells de caràcter ambiental que donen suport a elements temàtics formats per cèl·lules procedents de material comú, determinats per diferents processos d’interversió. A partir de la introducció, el discurs sonor pren una extensa densitat acústica, enveloppée, que sosté la veu que canta i que condueix oníricament al llenguatge barroc dels preludis i les invencions de Bach […] des d’una perspectiva serial.
– Aquesta secció enllaça amb un fragment molt més lliure i contrapuntístic de naturalesa fugada en el qual apunten petites estructures associades, en cada cas, a un so molt greu o molt agut, amb ritmes diferents, que provoquen una sensació de moviment constant.
– Guinjoan evoca la seva ascendència mediterrània en la secció central, amb una escriptura d’arabescos, harmònics i sons de cristall. Tota aquesta part està dominada per la presència d’un únic motiu, que es repeteix en el registre agut del piano de manera no periòdica.
– L’Agitato final funciona com a recapitulació de continguts, tot condensant elements anteriors en un estil molt proper al puntillisme. Tota aquesta secció s’articula a partir d’una complexa organització formal, amb una seqüència motívica que canvia constantement de ritme i que constitueix una de les estructures més complexes construïdes per Guinjoan.
Josep A. Vidal