ESPANHA EXISTE?

dorindo1

ESPANHA, EXISTE?

_____________________________________________________________

ESPANHA, EXISTE?

Para a opinião pública portuguesa, a problemática ligada às questões das nacionalidades submetidas a Madrid, é um assunto menor. A versão oficial – os nacionalismos, são reivindicações de minorias intelectuais – passa como ouro de lei. Mas não é verdade – na Catalunha, por exemplo, o espanholismo é que será defendido por minorias. Gente que põe os negócios acima de todos e quaisquer ideais. O patriotismo da maioria dos catalães, de muitos galegos e bascos, não pode ser posto em causa – pode ter estado abafado, mas está a reaparecer em força. Alguém, para explicar o ressurgimento de nacionalidades que parecem mortas, disse que as nações reprimidas são como os cursos de água que, sacrificados pela especulação imobiliária, têm os seus leitos ocupados por construções – quando há uma cheia, as águas recuperam o seu território e fazem-no provocando, por vezes, dramáticas inundações. Neste caso, a cheia é a crise económica.

“Existe Espanha?”, mais do que pergunta retórica, é uma pergunta provocatória, pois a existência do Estado espanhol não sofre contestação. À luz do Direito Internacional, todos o sabemos – Espanha existe. A resposta que se procura obter é se existe cumprindo a utopia dos reis católicos, correspondendo a uma Hispaniae politicamente unificada ou se cinco séculos depois, se cumpriu ou se um conjunto de nações unidas num mesmo estado e com prevalência da cultura e da língua de uma delas continua a ser um projecto de concretização duvidosa.

Há mais exemplos deste tipo de estados – um Reino Unido da Grã-Bretanha e Irlanda do Norte, hegemonizada pela Inglaterra, uma Alemanha dominada pela Prússia… Outras experiências, como a do império austro-húngaro, da União Soviética liderada pela Rússia ou a de uma Jugoslávia dirigida pela Sérvia, não resistiram muito tempo. A Checoslováquia, que reunia checos e eslovacos, com predomínio da cultura checa. A forma pacífica com a federação foi dissolvida mereceu a designação de «separação, ou divórcio, de veludo». Temos a convicção de que o Estado espanhol tal como hoje se apresenta, sob a forma arcaica de “Reino de Espanha”, tem os dias contados. A Catalunha, a Galiza, o País Basco, mais tarde ou mais cedo, sairão. Oxalá sejam «divórcios de veludo» como aconteceu na Checoslováquia e não separações conflituosas, como a da dissolução da Jugoslávia.

Vamos hoje apresentar vários artigos sobre aspectos deste problema. As posições não serão consensuais, pois é difícil haver consenso em matéria tão complexa. Porém, talvez nos ajudem a ter ideias mais claras.

7 Comments

  1. El plantejament del tema de reflexió excel·leix en claredat i precisió. Aquest bon començament és ple de bons auguris sobre el que ens depararà “A viágem” en aquesta edició especial. Vull, però, fer-hi una matisació que obre un dels aspectes que haurà d’acompanyar les anàlisis i la reflexió. Comparteixo la convicció que “o Estado espanhol tal como hoje se apresenta” no pot perdurar i haurà de redefinir-se. El desencadenant podria ser la segregació d’algun territori, però sobre aquesta possibilitat són molt arriscats els pronòstics. Al marge que es produeixi la separació de Catalunya o d’un altre territori, o que s’arribi a una formulació política que refaci des d’uns altres supòsits l’estructura de l’Estat, l’Espanya actual no ha ha estat capaç de proveir-se d’un model de desenvolupament adequat a la pròpia realitat, no ha creat ni potenciat l’economia productiva, s’ha proveït d’institucions excessives i d’una Administració que fagocita els recursos i la iniciativa, no ha abdicat de principis i valors que obstaculitzen la pretensió d’excel·lència democràtica, no ha establert una base ferma per a la projecció internacional i, a nivell interior, no ha superat sentiments i mals d’origen que provoquen exclusions territorials, privilegis, discriminacions i enfrontaments. I per tant, Espanya haurà de canviar per sobreviure. Però també haurà de canviar per adaptar-se als canvis provocats per la necessària redefinició política de la Unió Europea. El marc polític europeu canviarà, no sé si a curt, mitjà o més llarg termini, i les nacions actuals, els Estats, canviaran; no només Espanya, sinó tots. De fet, el canvi ja fa algunes dècades que s’està produint. Assumir el repte de la modernitat i del futur és una necessitat que cal assumir per raons de supervivència; i com més valentament es faci, com més valentament s’analitzin i es valorin els problemes, i com més gran sigui la capacitat d’anticipar-se al canvi, molt millor. Tant si les fronteres de l’Estat són les que són ara com si són unes altres.

  2. Meu caro Josep, Espanha tem-se modernizado, sem dúvida, mas persiste no imaginário colectivo dos espanhóis – considerando como tal todos os que como tal se consideram – uma ideia de grandeza que não corresponde à realidade. As identidades nacionais são construídas a partir dos mitos que, desde os bancos de escola, se impõem. Há um livro de Stuart Hall – Identidade Cultural na Pós-Modernidade, que explica de forma muito coerente como a memória colectiva de um povo se fabrica. Temos comentado por diversas vezes, como a verdade histórica é grosseiramente ignorada na historiografia oficial espanhola, apresentando Espanha como nação milenar. Todas as histórias nacionais, todas sem excepção, mentem e substituem factos por mitos. Sem mitos que cubram os lapsos e sem lendas que tapem os hiatos documentais, a falta de fontes primárias, não se constrói uma identidade nacional. A História de Portugal está cheia dessas lendas e mitos – e até na moderna historiografia, supostamente imune a essas disfunções, já encontrei, na descrição do período revolucionário que se seguiu a 11 de Março de 1975, inverdades que no futuro vão ser considerados factos. Em todas as historiografias acontece, mas Espanha é uma mentira que começa na própria designação e que se prolonga até aos nossos dias, transformando nações em regiões, idiomas em dialectos… Sabes tudo isto melhor do que eu. Não me parece que Espanha se desfaça por pressão exterior – quem vai atirar a primeira pedra? Espanha é um estado em perigo de implosão.

  3. Hi estic completament d’acord -entenent, però, que on diu “perill d’implosó” vol dir “explosió”, per coherència amb l’afirmació precedent- i és aquesta la tesi que he volgut sostenir en l’article que he preparat per contribuir a la reflexió que se’ns ha proposat des de l’Editorial del blog. Aquests mites, però, també actuen quan, des d’una posició determinada, contemplem la posició contrària, i és fàcil caure en simplificacions. Desconèixer els perfils i les profunditats del contrari, simplificar-lo, trivialitzar-lo i menystenir-ne la capacitat de reacció i de resposta comporta un gran risc de fracàs. Ara, que la societat catalana viu de manera tan intensament conscient l’enfrontament amb Espanya, em preocupa escpecialment la freqüent simplificació del contrari, perquè pot fer-nos perdre de vista la dimensió real del problema i la magnitud i la complexitat de l’esforç que ens hem de demanar personalment i col·lectiva. Tot és possible, però res no serà fàcil; en realitat, serà molt i molt difícil, malgrat que Espanya es trobi en risc d’explosió. Però jo hi veig també, i no només per a Espanya, un risc -que a mi no em sembla pas un perill, sinó el contrari- d’implosió, és a dir per pressió des de fora. Ja ho he escrit altres vegades: crec que el concepte d’estat actual, que correspon essencialment a la manera com es configurà al llarg del segle XIX, i que encara avui celebrem com un triomf, està abocat a una obsolescència, que ja ha començat, i que es produeix per l’acció de forces que actuen de fora endins. Tots els estats moderns tenen cada dia més la sensació i l’evidència que no governen en allò que governaven, que els poders que exercien no els poden exercir de la mateixa manera perquè depenen de referents exteriors… I tots, fins ara, fan l’orni, amaguen el cap sota l’ala i deixen que un nou ordre es vagi configurant a base de fets consumats. Cal pensar l’Estat -tots els estats- de bell nou, i cal pensar-los des de dins i des de fora, des del consens amb les altres nacions vinculades. La dimensió dels problemes i la nova complexitat té un abast superior al de qualsevol Estat particular. Els mites nacionals són bons per a l’autocomplaença, per al sosteniment de la identitat, per ajudar-nos a sentir què som…, però se’ns han fet petits per plantar cara als problemes i les necessitats d’avui.

  4. Caro Josep, isso de preocupar-se pela “simplificação” do contrário está muito bem. Mas da nossa visão atlântica, completamente diferente da vossa mediterrânica, algumas achamos que o melhor que podemos fazer é responder “não” à pergunta. Não somos espanholas, não queremos sê-lo, nunca nos chamaremos assim, como já recomendava Rosalia de Castro no s. XIX. E aguardamos que vós, catalães e catalãs, vos independizeis de uma boa vez. O resto são farrapos de gaita.

    1. Valoro, i molt, la claredat dels posicionaments i el fet que s’expressin amb tanta rotunditat que fins i tot l’argumentació pot semblar una obvietat. Tenen un valor testimonial molt necessari i eficaç.Tant de bo poguéssim o fóssim capaços, els catalans, d’accedir sense dilacions a la independència, perquè el temps juga en contra nostra. Però no podem posar el carro davant dels bous; hem aconseguit que l’adhesió a la idea de la independència sigui força transversal en la societat catalana, però és necessari també que aquesta adhesió esdevingui suficientment una voluntat també transversal, que compti també amb el vot dels milers de gallecs -i ho dic a tall d’exemple- que cada es concentren al Parc Central de Nou Barris, a Barcelona -justament a les portes de casa meva- per celebrar la festa de San Froilán; i que compti també amb el vot dels milers d’andalusos que celebren aquí cada any la Feria de Abril, o els que s’ajunten en la romeria del Rocío… La independència és avui un projecte integrador, on tothom ha de poder sentir-se còmode. Només els contraris a la independència estimulen l’enfrontament i la fractura social a Catalunya.
      El testimonialisme i l’autoafirmació ja no són suficients en aquest moment; volem l’Estat propi, és irrenunciable, però ni els l’intent liderat per Francesc Macià a “Prats de Molló”, ni el de Lluís Companys el “6 d’octubre” són models vàlids per a aquesta ocasió, i ens donen a més lliçons molt clares del que no hem de fer. El nostre camí passa per les majories suficients; tenim -o intuïm que tenim- una majoria social, però la majoria parlamentària ja no és tan clara, i això vol dir que encara hi ha una distància excessiva entre l’adhesió sentimental a la independència i la voluntat i el compromís. Però mai com ara havíem vist de tan a prop la possibilitat i el camí per aconseguir-ho. Ens cal conèixer molt bé amb què ens acarem, perquè Espanya, sigui el que sigui, té les eines coercitives d’un Estat, i les farà servir totes, les legals i les il·legals, les nobles -si n’hi ha- i les mesquines. El nostre futur depèn de la resolució majoritària del poble de Catalunya i del suport internacional; el que som ja ho sabem, però aquest convenciment, que alimenta el sentiment d’identitat i la convicció nacional, no ens portarà la independència. Em penso que no podem prescindir “dos farrapos da gaita”, tot i que, com he dit, el temps va en contra nostra.

  5. Se a maioria parlamentar não é tão clara, então a cousa não depende da “resolució majoritària del poble de Catalunya”. De novo, os políticos andam a fastidiar? Quanto ao suporte internacional, sim, será muito necessário. E isso como vai?
    O São Froilão é uma das maiores festas da Galiza, celebra-se em Lugo, assim que deveis ter uma boa quantidade de lugueses em Barcelona. Ainda que o meu desejo seria que voltassem, que aqui nos fazem muita falta. Contudo, não posso responder por eles e não confio em que todos vão apoiar a vossa independência. Haverá de tudo. Dos andaluzes não digo nada. Mas aqui tens um luguês galeguíssimo a trabalhar em Barcelona e ainda lhe resta tempo para fazer desenhos: http://mincinho.blogspot.com.es/

    1. Exactament: “de novo, os políticos andam a fastidiar”. Era previsible, però la dinàmica social els descoloca. En aquest moment tots els partits senten trontollar un sistema de seguretats que els ha valgut durant molts anys. La tensió entre el programa del partit i la voluntat dels seus votants i fins i tot dels seus militants trontolla. És molt interessant seguir aquest procés partit per partit. I és interessant també seguir el moviment de les plataformes ciutadanes, tant en l’àmbit del municipalisme com en l’àmbit cultural i social. La pressió de la societat civil -també present en les administracions municipals de manera més nítida que en els grups parlamentaris- sobre els partits polítics i sobre la mateixa ciutadania serà un factor decisiu en el procés de recuperació de la sobirania. Personalment crec que si el procés depèn dels partits polítics no ens en sortirem tampoc aquesta vegada. I si les plataformes populars no aconsegueixen fer la pressió necessària per contrarestar l’estratègia desmobilitzadora o desviacionista cap a posicions pactistes que s’estan impulsant des dels partits polítics catalans o des dels diferents sectors que els integren, serà molt difícil resistir l’embat de l’Estat, embrancat en una campanya de setge que no s’està ni s’estarà d’emprar tot el seu poder.

Leave a Reply to Isabel Cancel reply