Hoje, a proposta musical de Josep Anton Vidal é combinada com a leitura crítica de O Xadrez sem Mestre, o último romance publicado pelo argonauta Carlos Loures.
“Què volen aquesta gent?”
[Una proposta musical arran de la lectura
de la novel·la de Carlos Loures O Xadrez sem Mestre]
La lectura recent de la novel·la de l’amic Carlos Loures O Xadrez sem Mestre1, a part de l’interès literari i l’estímul personal de la lectura d’una obra amb una trama ben estructurada i ben narrada, amb personatges sòlidament construïts, amb descripcions ajustades alhora a allò que descriuen i al context narratiu, i, cosa que constitueix l’excel·lència de la vocació literària, amb lucidesa crítica, sincera i honesta, és a dir, exempta de manipulació, m’ha fet girar la vista cap al nostre passat recent, cap a un període històric que, a Espanya com a Portugal, va condicionar la joventut i la vida –fins al dia d’avui– dels homes i les dones que vam néixer i vam viure sota la Dictadura.
[…] Já que foi este o tempo que nos coube,
já que foi este o país que nos deixaram,
temos de conquistar o Sol que os ilumine,
roubando-o ao silêncio e à mordaça
que nos sufoca a voz – Não desertamos. […] 2
D’aquells que, enlloc de desertar, van decidir plantar cara, des de les fàbriques i els sindicats, des de les universitats, des de les agrupacions culturals, des de les plataformes veïnals, des de la resistència ciutadana o des de l’exercici elemental de la dignitat personal i la renúncia a l’adhesió, n’havia de sortir –era aquest el sentit del somni pensat, nodrit i cobejat contra la dictadura– un món bastit de bell nou. No era només la fi de sengles dictadures vergonyants –a Portugal i a Espanya–, era la transformació de socarrel dels principis que havien permès la puixança de faccions criminals i els havien lliurat el poder. En el clima glacial de la dictadura es feia viu el foc d’una revolució que, des de perspectives diferents, es pintava amb rostres diversos.
Quan, en la història, el poder s’ha perpetuat en les mans d’una clase ambiciosa, prepotent, indiferent al dolor, la humiliació i la usurpació, el mateix poder, que ha escrit la història, ha tingut cura sempre a transformar els seus fets en gestes, els executors de les seves arbitrarietats i els botxins al seu servei en herois, les seves lleis injustes en principis i valors, la seva demagògia en arguments i els seus morts en memorial al servei de l’adhesió patriòtica. Els altres, tota la resta, han estat condemnat a l’oblit. I encara més quan els dictadors han mort al llit, voltats dels voltors fidels que no renuncien a viure del seu llegat.
La dictadura, a Espanya i a Portugal, no va regatejar la sang, la tortura, la presó i els patiments físics i morals dels que s’hi van oposar. N’hi va haver molts, d’herois anònims. Perseguits, empresonats, apallissats i torturats de la manera més vil i vergonyant, i també n’hi va haver que van ser torturats fins a la mort. Dels qui van plantar cara a la dictadura, ningú, ni els morts, naturalment, però tampoc els vius, ningú no ha aconseguit allò que havia somiat. La lluita va ser dura i el despertar va ser amarg. No fou només la frustració que ha anat substituint la joia dels primers moments, ni tan sols les desercions, les acomodacions, fins i tot les traïcions, que també n’hi ha hagut, els canvis de jaqueta, l’abdicació, sinó, sobretot, el silenci i l’oblit. “No ens hi podem quedar, en l’oposició”, ens van dir; “perquè des de l’oposició i la radicalitat no es construeix la normalitat democràtica”.
I hem hagut d’aprendre novament, en la pràctica i amb amargor, que des de l’abdicació dels principis, des de la renúncia a la lluita, des de l’acomodació, des de la demagògia, des de la corrupció moral i, sobretot, des de l’oblit i la desmemòria, tampoc no es construeixen la justícia, la igualtat i la llibertat imprescindibles perquè l’adhesió cívica als valors democràtics tingui sentit i continuï sent cuirassa contra les dictadures, avui de signe diferent.
O Xadrez sem Mestre és una veu, forta, potent, clara, contra l’oblit.
I per això, avui, des d’aquesta secció, vull fer recordança, contra la injustícia de l’oblit, proposant-vos d’escoltar Què volen aquesta gent, una cançó que van compondre Lluís Serrahima –la lletra– i Maria del Mar Bonet –la música– arran de la mort d’un aquells herois anònims que van voler construir una societat nova a partir de la qual la història s’escriuria des d’uns altres supòsits, i que la història ha oblidat. Ara es compliran 45 anys dels fets que inspiraren aquesta cançó. El 30 de gener del 1967, la policia va detenir a Madrid el jove de 23 anys Rafael Guijarro, militant del FAR, un grup escindit del PCE. El detingut va ser acompanyat a casa seva per la policia, perquè volien fer-hi un registre. La mare del jove els va obrir la porta –vivien el un sisè pis– i, mentre es feia el registre de l’habitatge, Rafael es va llançar per la finestra.
En la cançó, la brutalitat de l’acció repressiva es concentra narrativament: la policia truca a la porta de matinada; la mare surt a obrir, sorpresa per la irrupció policial i ignorant del compromís polític del seu fill; aquest es desperta amb l’enrenou i, en adonar-se del que passa, es llença per la finestra.
De matinada han trucat,
són al replà de l’escala;
la mare quan surt a obrir
porta la bata posada.
Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?
“El seu fill, que no és aquí?”
“N’és adormit a la cambra.
Què li volen al meu fill?”
El fill mig es desvetllava.
La mare ben poc en sap,
de totes les esperances
del seu fill estudiant,
que ben compromès n’estava.
Dies fa que parla poc
i cada nit s’agitava.
Li venia un tremolor
tement un truc a trenc d’alba.
Encara no ben despert
ja sent viva la trucada,
i es llença pel finestral,
a l’asfalt d’una volada.
Els que truquen resten muts,
menys un d’ells, potser el que mana,
que s’inclina pel finestral.
Darrere xiscla la mare.
De matinada han trucat,
la llei una hora assenyala.
Ara l’estudiant és mort,
n’és mort d’un truc a trenc d’alba.
La canço, que va néixer com un emotiu testimoni musical, ha acompanyat la carrera de Maria del Mar Bonet i és, encara avui, força coneguda pel públic.3 Però probablement la cançó és més coneguda que els fets i el context històric que la van inspirar. Quan avui, des del poder –ara ja democràtic– algú fa memòria dels qui es lliuraren a l’encalç d’un somni de llibertat i hi van consagrar la joventut i la vida, sol dir que ens cal agrair a aquells lluitadors la política i l’estatus de què gaudim actualment. Però, malgrat el que té de voluntat d’elogi, voleu dir que aquesta referència no és la certificació de la desfeta d’un somni?
Josep A. Vidal
1. Loures, Carlos: O Xadrez sem Mestre. Edições Colibrí. Lisboa, 2012. Colecção Holograma.
2. Fragment del poema de C. Loures Queria um país de Sol para te dar.
3. D’aquesta cançó se n’han fet versions diferents. En aquesta proposta Maria del Mar Bonet la interpreta conjuntament amb Els Quilapayún, en un concert d’aquests al Palau de la Música Catalana, a Barcelona. La versió genuïna, en la veu en solitari de M.del M. B. la podeu sentir en l’adreça següent: http://www.youtube.com/watch?v=L3zPEXrZZJk; no la proposo com a prioritària perquè la interpretació va precedida de gairebé un minut de parlament en què M. del M. Bonet presenta els músics que l’acompanyen. També l’han cantada altres intèrprets, entre els quals: Joan Manuel Serrat (http://www.youtube.com/watch?v=RZVNSVDudt4); el grup “Mesclat”, format per músics d’altres grups catalans, que s’han aplegat en aqueest projecte amb la idea de fondre el pop i el rock en una expressió musical singular (http://www.youtube.com/watch?v=Jrj4JvhCJY8), i el grup barceloní “Sabor de Gracia”, que en fa una versió amb ritme de rumba, que, a desgrat de l’interès musical, crec que no s’adiu gaire amb les motivacions inicials de la peça de referència (http://www.youtube.com/watch?v=ClJHhgZf4GQ).