Quico el Céliu, el Noi i el Mut de Ferreries
(Des de l’underground de l’imaginari simbòlic català)
“Els Quicos” són un grup musical ben conegut a les Terres de l’Ebre, des d’on han projectat arreu de Catalunya la personalitat tan singularmente arrelada al paisatge d’aquesta cruïlla de sensibilitats i cultures que són les terres catalanes regades per l’Ebre. Tinc el convenciment, que ja he expressat alguna altra vegada en aquest mateix bloc, que els grans rius, que després de travessar i nodrir territoris diversos arriben a la mar abundants i generosos, configuren, allà on desemboquen, espais de síntesi, cultures complexes que s’expressen per mitjà de sincretismes molt peculiars. I les terres del tram final de l’Ebre no en són excepció. En comparació amb els grans rius del món, de l’estuari de La Plata i dels grans rius americans, o fins i tot del Nil i del seu delta, l’Ebre pot semblar exigu, però és, en l’àmbit mediterrani, un dels espais fluvials privilegiats per la naturalesa –i enormement maltractat per la indústria humana.
L’Ebre és al Mediterrani allò mateix que o Tejo és a l’Atlàntic. O Tejo, des de terres aragoneses, a prop de la riba peninsular mediterrània, s’allarga fins a la riba atlàntica, per morir-hi tot albirant des del mar da Palha el somni de les terres ignotes, les que són, per a nosaltres, europeus i mediterranis, terres noves, espais de descoberta i d’aventura atzarosa; l’Ebre, des de Cantàbria, a tocar de les aigües atlàntiques, es precipita, en un trajecte curt però abundant d’aigua, cap a la riba mediterrània, cap als espais coneguts, que són, per a nosaltres, terres antigues, espais de la memòria i de la història.
“Els Quicos” tenen en realitat un nom musical més complex i elaborat, amb un punt paròdic; ells són “Quico el Céliu, el Noi i el Mut de Ferreries“. El nom més curt, directe i col·loquial, els l’ha donat la gent, el públic, gent del país, que ha premiat la seva feina de recuperació de la música tradicional de les Terres de l’Ebre amb la concessió d’aquest apel·latiu familiar, amistós, exempt de formalismes.
Parlar de recuperació és dir una gran veritat, però també es fer una apreciació curta del treball del grup ebrenc. Ells han recuperat les veus musicals del folklore tradicional per fer-ne expressió actual dels seus conveïns i per reivindicar així aquesta expressió com a part del patrimoni de la cultura popular catalana.
La cultura popular és una “construcció” feta a partir d’una selecció molt depurada i interessada d’allò que la tradició ha anat arrossegant i de vegades perdent pels camins del temps. Quan la cultura popular, que és local per naturalesa, s’integra en un projecte col·lectiu nacional, d’abast més ampli i, per tant, més heterogeni, sovint s’acaba fent trampa. Els folkloristes s’interessen per tot, però els “essencialistes” –compiladoros i destil·ladors de preteses essències nacionals– no serveixen la cultura sinó la imatge que pensen que el país ha de projectar de si mateix; i això sofistica determinades expressions mentre abandona d’altres i les deixa oblidades pel camí o directament les considera espúries.
La dimensió essencialista de la nostra cultura popular ha privilegiat determinades expressions i ha fet silenci sobre d’altres. Les terres de l’Ebre, cruïlla de camins –i també de la història– han estat tradicionalment, secularment oblidades. No només pel que fa al folklore, sinó també en la política, la gestió dels recursos, l’economia, les infraestructures, i el que és pitjor i més bèstia, han estat posades al marge de l’imaginari simbòlic català. Tot, des de la parla fins al paisatge, ha estat menystingut pels models simbòlics que s’han afaiçonat mitjançant la destil·lació de la regió en què conflueixen la grandesa morfològica dels Pirineus amb el mar –que és l’espai on s’obren els camins de l’oportunitat i la conquesta– i la vida rural originària –la de la pagesia de subsistència i del pastoreig– amb la vida urbana i el teixit industrial –on es desenvolupa la burgesia “de vista llarga” necessitada d’investiment patriòtic “de vol curt”–. De la resta, silenci, oblit, menysteniment, ignorància.
L’any 1992 els “Quicos” van oferir el seu primer concert, a Tortosa. Des d’aleshores han fet més de 1.400 concerts, han enregistrat set discos individuals, han publicat dos llibres de música i dos DVD i han produït 12 vídeos musicals. I ara, per celebrar el vintè aniversari, editaran un doble CD amb cançons noves i nous arranjaments de cançons de repertori. La jota ebrenca, que participa de les formes musicals i rítmiques característiques que han esdevingut expressió genuïna aragonesa, constitueix l’opció expressiva principal de “Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries”, que treballen actualment en un projecte –”La Casa de la Jota”1– que hauria d’esdevenir un centre d’interpretació d’aquesta expressió tradicional i viva encara. Des d’aquest espai, que avui és una exposició itinerant, però aspira a tenir una seu permanent, reivindiquen que “la jota és tan catalana com el porró i la sardana”, i alhora patrimoni comú amb l’Aragó –no pas patrimoni subsidiari, sinó, com l’aragonès, genuí i compartit.2
Les “construccions” nacionals ideològiques toleren malament les terres de frontera, de pas, de cruïlla, perquè contradiuen, denuncien i desmunten la pretesa “perfecció” de l’arquitectura ideal. El prejudici de la nacionalitat com a “diferència” o com a “pesonalitat única”, que descansa sobre la fal·laç unió simbiòtica de nacionalisme i etnicitat, esdevé difícilment sostenible si no s’esborren els sincretismes i la complexitat de les terres de frontera. Per això s’alimenta l’oblit de les terres de frontera, fins a fer-les inexistents, o se’ls apliquen anatemes i menysteniments.
Aquest és l’efecte nefast de les “construccions ideals”, que –inconsistents com són– només semblen sòlides si aconsegueixen destruir o ignorar la solidesa amb què es construeix la realitat –en el passat, en el present i en futur– al territori real. I la realitat ens diu que “no existeixen territoris de frontera”, llevat que algú els utilitzi políticament –a manera de “marca”– per procurar-se seguretat, o que la gent que les habita sigui atacada de l’un o l’altre costat. Ha estat sempre la guerra o la política la que ha fet que les terres de trobada esdevinguessin terres de frontera i d’enfrontament. Però la riquesa cultural, la “saviesa” acumulada en aquests espais no prové pas de la política, sinó del tarannà obert de la seva gent, de la permeabilitat del seu paisatge, de la barreja d’itinerància i permanència. I tot imaginari nacional que destrueixi això és un imaginari incomplet i incompetent, incapaç i suïcida.
Avui que a Catalunya creix i s’aferma la voluntat d’independència –i tant de bo no decandeixi ni s’afluixi la creixença d’aquesta vocació– necessitem més que mai sentir la veu essencialment dialogant de les nostres “terres de trobada”. Perquè, deixant de banda els mals hàbits adquirits, cap poble no vol un Estat per enfrontar-se als altres estats, i Catalunya tampoc. Un Estat és, per definició, naturalesa i essència, una estructura de trobada, de projecció i d’acollida, d’intercanvi i de veïnatge. I això vol ser Catalunya; si més no, a mi m’agrada pensar-ho així.
Pot semblar que ens hem allunyat de la finalitat d’aquesta secció, que aquest itinerari discursiu és excessiu si del que es tracta és de fer-vos una proposta musical. Però no hi ha marrada en el camí que hem seguit fins aquí, perquè el gran mèrit del treball que fa “Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries” és precisament aquest. Retornar-nos aquella part de la nostra veu i la nostra personalitat col·lectiva que no hem après a integrar en el nostre imaginari.
L’enregistrament que us convido a escoltar correspon a l’actuació dels Quicos a l’Auditori Felip Pedrell de Tortosa el 8 de maig del 2001. Malgrat que la part musical comença en el minut 3:19, us recomano de veure tot el vídeo, perquè és una mostra evident de la compenetració entre el públic i els “actors”. Cal tenir en compte que el grup interpreta a través de uns personatges construïts a partir de models populars vinculats a la tradició folklòrica dels improvisadors, que posaven en les seves coples els interessos i el treball de la gent propera amb qui compartien la quotidianitat.
Josep A. Vidal
(1) Com a part d’aquest projecte, podeu consultar www.lajota.cat.
(2) Les citacions d’aquest paràgraf i les dades que conté sobre els projectes del grup provenen de “Vint anys dignificant la música del sud”, article de Carina Filella publicat al suplement Cultura d’El Punt/Avui de l’1-2-2013.