Potser ja n’estan tips, els mestres, de fer d’apagafocs, i potser ja és hora que la nostra societat defineixi quin és l’àmbit de competències, les finalitats i les funcions de l’escola. I això vol dir, naturalment, definir què és i què volem que sigui l’educació escolar, i què en podem esperar i, consegüentment, de quins mitjans cal dotar-la.
Avui, quan hi ha tantes desercions educatives, en l’àmbit familiar i associatiu, en el medi social, en el món laboral; avui, quan són més les incerteses que les seguretats; avui, enmig de tant desori, la societat demana a l’escola solucions, respostes a totes les seguretats, i, especialment, garanties de futur per a uns infants obligats més que mai a una estranya excel·lència que hom espera d’ells no com a fruit de l’esforç, ni del treball, ni de fer les coses ben fetes, sinó com a conseqüència d’un do natural que, en el món actual, més enlluernat per l’èxit que competitiu, ha de ser acreditat necessàriament per la brillantor dels resultats més que no pas per la solidesa de l’itinerari. I si els resultats fallen, si les expectatives no es produeixen, calen culpables. I l’escola, els mestres, el sistema educatiu…, que estan en primera línia, són els primers a posar el coll dessota la guillotina.
En una societat que ha renunciat al deure d’educar, en entorns familiars en què els infants disposen d’unes pautes de conducta molt arbitràries –generalment fetes a mida de les ambicions o de les frustracions dels pares– i un protagonisme que els convida fàcilment a exercir com a petits dèspotes, l’escola no pot educar. Els mestres, els educadors i el sistema escolar haurien de deixar d’enganyar-se ells mateixos sobre les pròpies possibilitats. La veritat és aquesta: l’escola, el sistema escolar, fins i tot amb bons mestres, no pot revertir la negligència educativa d’una societat –i dels grups familiars, associatius, veïnals i de naturalesa diversa que la integren–; l’escola no pot convertir en bona educació la mala educació social. No té els mitjans per fer-ho, perquè no té competències en el control social. I això no vol dir que l’acció educativa sigui un esforç inútil: sort en tenim, de l’esforç i el treball i l’abnegació de tants i tants educadors que fan la seva feina tan bé com poden. Però, per molt que facin, no poden suplir la mancança generada per una societat que ha desertat de l’educació o que, si no se n’ha desentès, fa anar els objectius educatius i, per tant, les expectatives sobre l’escola, segons el lliure albir, cosa que, en un sistema educatiu que, d’una banda, està instal·lat en la provisionalitat i, d’una altra, està altament burocratitzat, converteix els mestres i l’escola en carn de canó.
Josep A. Vidal