El meu país és tan petit…
Ho ha cantat en Lluís Llach i ho hem compartit de manera natural els catalans… Tant se val que la paraula “país” tingui altres lectures, que pugui referir-se a un paisatge íntim, el de la biografia particular…
El meu país és tan petit…
…que quan el sol se’n va a dormir mai no està prou segur d’haver-lo vist….
…que des de dalt d’un campanar sempre es pot veure el campanar veí…
…que sempre cap dintre del cor
Catalunya és un país petit. Ho diem molts catalans –ancestrals i nou-vinguts– malgrat que, en l’àmbit dels sentiments, el sabem molt gran perquè, com diu també la cançó, vivim “malalts d’amor” pel nostre país.
Ara ens ho ha recordat Mariano Rajoy, el president del govern espanyol amb el seu llenguatge indirecte habitual que li serveix per referir-se a allò que no vol anomenar. És molt hàbil en aquest art –hauríem de dir-ne “artifici”– de no donar existència verbal a tot allò que distorsiona els seus esquemes. En la seva estructura mental, tocada –si més no pel que fa a la política– de “primitivisme” prelògic, intueix que allò que no s’esmenta no existeix. “No mentar la bicha” –com es diu en castellà– és un dels pilars màgics i bàsics del seu corpus polític.
“Para estar en Europa con fuerza –ha dicho Mariano Rajoy– se necesita ser grandes. Los pequeños no cuentan nada“. I és evident que l’èmfasi que posa en la grandesa el motiva Espanya i que la commiseració que posa en la insignificança la motiva Catalunya. I el portaveu del Partit Socialista de Catalunya, el senyor Maurici Lucena, ha corregut a fer seves les paraules del líder del Partido Popular. Ni l’un ni l’altre no s’han molestat a sostenir l’afirmació amb cap argument lògic, probablement perquè consideren que allò “evident” no necessita demostració.
Però l’afirmació és inconsistent fins al ridícul.
Podríem respondre-hi dient-los que els països són com són, grans o petits, i que s’ho fan com s’ho fan, bé o malament, amb independència de la grandària.
Podríem dir-los que els adjectius “gran” o “petit” aplicats a un país poden significar tantes coses que, al capdavall, no se sap què signifiquen. Gran en què? Petit en què? En força demogràfica? En poder econòmic? En influència política? En grandesa històrica? I durant quant de temps és “gran” un país? O és que cada grandesa específica no té un declivi i una caducitat?
És clar que en les afirmacions de l’un i l’altre hi ha implícit que Espanya és un país gran… Però…
…És “gran” un país amb un 27 % d’atur general, un percentatge que puja fins al 53,2 % si parlem d’atur juvenil?
…És gran un país amb un deute públic proper al bilió d’euros?
…És gran un país amb l’economia i la pràctica política intervingudes de facto?
…És gran un país que arrossega una desconfiança atàvica respecte de la democràcia, uns dèficits de convicció democràtica sublimats i convertits en virtut per la ideologia de les oligarquies tradicionals?
…És gran un país amb una estructura econòmica essencialment d’arrel aristocràtica i preburgesa, segrestat per la supremacia de la “grandesa d’Espanya”, per l’aristocraticisme cortesà, pel senyoritisme agrari, pel caciquisme, per l’obscurantisme pseudoreligiós d’arrel màgica? (*)
…És gran un país que desconfia d’ell mateix, que practica l’autoodi envers la pròpia pluralitat, que considera patològica la pròpia diversitat si entra en conflicte amb el nacionalisme de patró únic?
…És gran un país que, davant les nacions que integra, justifica la pròpia grandesa en la supremacia d’un mal dissimulat “dret de conquesta”, i ho fa amb la pervivència d’estructures i conceptes colonials i amb l’exaltació d’un nacionalisme periclitat de substrat imperialista?
El lector, si ha arribat fins aquí, ja ha vist que totes les preguntes són retòriques. Podríem repetir-ne una sèrie semblant sobre la petitesa del nostre país, però continuaria sent retòrica, a més d’innecessària. Ja ho sabem què som i com som. Ara el que ens cal és decidir on volem ser, què volem ser, com volem ser. I ni el govern espanyol i la força política que representa, ni el partit socialista espanyol ni el socilisme català no consideren que els catalans tinguem la sobirania ni la capacitat de decidir. I aquest és el conflicte.
No els preocupa en absolut que Catalunya “perdi” representació i entitat a Europa, perquè no es pot perdre allò que no es té. Al Parlament Europeu, totes les iniciatives que suposen un cert reconeixement de l’existència singular de Catalunya han estat sistemáticament frenades i obstaculitzades pels governs espanyols. Ens volen representats per un Estat que, com a molt, ens acceptaria convertits en una singularitat folklòrica, un anacronisme simpàtic que permetés l’exercici del paternalisme i que, de pas, atragués els turistes.
Ja ho saben que en la defensa de l’Estat propi per a Catalunya és irrellevant ser grans o petits davant d’Europa, que el que volem és existir tal com som, amb les nostres potencialitats i les nostres limitacions. La realitat ens ha ensenyat que, “dins d’Espanya”, Catalunya mai no existirà a Europa. “Fora d’Espanya”, Catalunya existirà davant d’Europa, malgrat que sigui un país més o menys petit… Però, el que els preocupa de debò és si Espanya, sense Catalunya, podrà continuar fent creïble el mite de la pròpia grandesa, una grandesa que s’hauria pogut construir sobre la base ferma de la riquesa plural i diversa dels pobles i les nacions que integra, si Espanya hagués estat capaç d’enfrontar-se a les misèries que li ha llegat la història. Però no ho ha fet; ans al contrari, d’aquells parracs vergonyants, n’ha volgut fer l’estendard virtuós i únic –”una”, “grande” y “libre”– que ha imposat unes vegades per la força i amb sang, d’altres vegades –com ara– amb demagògia i populisme.
La “grandesa” –i especialment “aquesta” grandesa– ens fa sentir amb més força el desig d’esdevenir un país petit, però lliure i sobirà, capaç d’establir, des de la igualtat, relacions amb els altres països d’Europa i del món. També, i fraternalment, amb Espanya.
Josep A. Vidal
(*) L’arquebisbe de Madrid, Rouco Varela, president de la Conferencia Episcopal Española, ha nomenat recentment vuit exorcistes per l'”allau” de casos d’influència demoníaca a l’arxidiòcesi. [Jo, si us he de dir la veritat, quan veig com funcionen per aquells verals els caps i les mans dels “poders fàctics”, penso que amb vuit no en tindran prou.]
http://www.religionenlibertad.com/articulo.asp?idarticulo=29326
Vade retro España