CLEMENTINA ARDERIU (1889 – 1976)
L’ESPERANÇA, ENCARA
En la meva donzellesa
ja et portava dins el pit,
Esperança, Confiança,
moviment de l’esperit!
“Sempre invoca l’esperança”
-diu un crític- “i de què?”
Mai no m’he sentit ben sola
que Esperança vol dir Fe.
I la casa se’m fa ampla
quan aquest vent s’hi expandeix,
alades paraules sento
veig l’arbre que refloreix.
En la meva viduesa
no vull ombres al meu dol.
He estat i sóc encara
dona que viu a ple sol.
La nit es lliga amb el dia
i et sé tan sovint amb mi!
que volo, somnio i sento
com si encara fos ahir.
Si el meu Carles m’enamora
-oh Esperança!-
tu encara dius que sí.