JOAN BROSSA
(1919-1998)
Flor de fletxa
LES TEVES MANS
Embolcallen amb vels goig i tristesa.
Són sostre d’una xarxa de perfum,
són els ventalls, amor, del meu costum
i serveixen d’espasa a la sorpresa.
M’agraden quan alegen entre el fum
o quan remouen brins de senzillesa;
les teves mans són alegria encesa
i fulles d’un pomer al clar de la llum.
Castellets de l’amor. Flames de ploma.
Són banderetes del teu parlar. Són
i toquen sense pes, clares d’un món
que tu modules des dels teus Bagdads.
Respires per les mans, amor. Són poma
i estel saboner quan renten els plats.
——————————————————————————–
Viatge per la sextina
SEXTINA DEL POETA BARBABRUT I LA SEVA COMPANYA
A Pepa, que m’ha donat el tema i els mots-rima i ha col.laborat en la composició dels versos
-Si du els botons cordats té les mans brutes,
si seu als balancins el cul li penja,
si el fas anar al barber mostra les ungles
i, si es dutxa amb sabó cada diumenge,
els pantalons li cauen i duu barba.
El seu estudi brut m’omple de pena.
Es creu que anar polit no val la pena
i sempre porta unes carpetes brutes;
la cara amb velles pigues, barbs i barba,
simpàtic i cofoi, quan tot li penja,
si per ell tots els dies són diumenge,
on posa els dits, hi deixa senyals d’ungles.
Si l’has besat perquè es talli les ungles,
t’escaldaràs i escopiràs amb pena.
No m’acompanya al cine cap diumenge.
Només desitja anar amb les calces brutes,
quan es treu el jersei mai no se’l penja
i aboca l’oli en un paper de barba.
Comença amb els cabells o bé la barba
i la brutor li baixa per les ungles;
cada cosa que cau és perquè penja
i només qui s’esmena mereix pena.
Privat per un destí de coses brutes,
dilluns allarga l’ombra fins diumenge.
Baten espesses mates en diumenge,
i el qui no guarda, mai no alça barba.
De pols i paperassa es tornen brutes
les copes d’un arbrat que creix tot en ungles.
A banda i banda, al límit de la pena,
al costat d’un budell l’altre tot penja.
Amb en Joan, però, la vida penja
d’un calendari ras sense diumenge;
el crit es torna veu i no fan pena
les fruites que li creixen a la barba
quan, d’una sola arrel cabells i ungles,
dispersa amb quatre mots les aigües brutes.
No hi ha mans brutes si la salut penja
per dins; les ungles cauen en diumenge,
i fuig la barba, i viure val la pena.
——————————————————————————–
Poesia rasa
L’ESGLÉSIA CATÒLICA ESPANYOLA
I
Puta paparra, carronya on fermenta
La claveguera de la llum del dia,
Apunta el seu coet lluna opulenta
I implora no fallir la punteria.
Teixeix sotanes una aranya lenta.
Com ballen amb les vides per la via
Que va del militar a la serventa!
Despullen amb les ungles pedreria.
Ens fa de mare i de pare, i s’engreixa
De tèrbola tenebra, i no desdenya
De beneir la reixa de la queixa.
Be mossegaire, mal de tots nosaltres,
Aquesta activitat d’ensenyar els altres
Aplica-te-la, porca, a tu mateixa.
DESTRUCCIÓ
Nit de gran clar de lluna. Al vespre, quan
Vola un gall sobre el meu cap, inquiet,
I es fan millor les canyes; quan l’imant
Brut i vermell i el pèl llarg són un fet,
Tot caçant mosques, una aranya gran,
Paret avall, ens parla d’herba. He tret
La porta de l’armari. Ombreig restant
Amaga entre muntanyes el secret.
Un monstre esquitxa les muntanyes, gris,
I priva a les formiques llur udol.
Escric damunt les aigües mon avís.
Els catalans sentim cantar el mussol.
Vam perdre la pregunta; i qui té sis
Senys que es pengi i que es banyi en fumerol.
18 de juliol
NOCTURNÀLIA
A Pepa
Pura contra la nit la meva mà,
Riquesa i força em tiraré a l’espatlla;
Busco la calma en el que puc pensar
I on recompença el plany traço una ratlla.
L’home i el seu misteri em sol bastar,
El sofre que copejo no m’espatlla;
Però la suma escapa al seny humà,
I el tro em fa trontollar i el llamp em ratlla.
Però no dic que senti el meu error:
-Omple’t d’arrels, oh terra desatesa!
Dialogant entorn del teu amor,
El que retinc, ho perdo amb avidesa:
Ni de morir com penso sento horror,
Ni de pensar com moro em ve tristesa.
——————————————————————————–
Poemes de seny i cabell
LA LLIMA DINS EL PA
Sonet, voldria omplir la teva gerra,
fer-te baixar suau cap a la rima,
condimentar-te amb herbes de la terra,
desfer-te la cotilla que t’aprima;
arraconar forats cap a l’esquerra,
marcar amb petjades la teva tarima,
dar fe del pas dels astres que soterra;
al pa dels mots, però, trobo una llima.
No et vull cuiner, sonet, antiga copa
de rimes. Jo, que escric la fruita amb vida,
no vull prendre la mida a l’alta lluna
ni enterrar l’ombra sota els rocs. Sé d’una
saliva sense nusos; descosida
del teu estoig de roba em ve a la boca.
PERSONATGE
L’ardidesa del Cid
L’autoritarisme de Felip II
La voluntat d’imperi de Carles V
I el cul i la veu d’Isabel la Catòlica.
——————————————————————————–
Sonets a Gofredina
[XXIV]
Hostessa amiga, amor blanca en el vent
em plau obrir-te sense fullaraca;
el firmament és com un peix que ataca
i el meu amor incendi transparent.
Tu dónes tombs oberta entre or i argent,
tota de lluna, sense ni una taca;
tancada ahir, avui no ets opaca
i t’embanderes de mirar el present.
Tu ets el bosc. Em moc com gra de sorra
i al fons de tu m’has fet blau esteler
del teu amor. Ho diré enllà, diré
la meva joia i arrencaré a córrer
unit a tu, amb força, pel carrer,
torre d’amor, gentil, la meva torre.
——————————————————————————–
Antologia de poemes de revolta
ELEGIA
Salvador, per a tu no hi ha Amnistia;
cap joc de queixes no té res a fer;
però el teu pensament, gall guerriller,
recosirà la llum en el nou dia.
M’empeny el seny, i aquesta ofrena té
afany de lluita que el fullam canvia;
el teu exemple, vora l’alegria,
darà salut a qui no perd carrer.
La Llibertat, columna de la fruita,
fa clara la diada de la lluita,
que a poc a poc va esdevenint filó.
Rellotge sempre de la gent que lluita,
obres la gàbia a muntanyes. No
has caiguit pas! Puig Antich, Salvador!
2 de març de 1976
L’U DE MAIG
A Xavier i Maria Dolors
Poble: deixa anar el xàfec i amara la batalla,
estrelles de finestres acuiten la claror,
prou passes endarrera, amunt la revifalla!,
tornem al primer dia de revolució.
Estripa munts de seda i pren altes les atxes,
camina dret, camina, i bat amb noves ratxes
el plany de la foscúria; serenes les torratxes,
respira nova pluja i encén tot el carbó.
A l’ombra s’entrebada la porta d’un nou dia,
no fugis de la ruta, que el pas et darà pa;
la cendra que t’enfonsa pertany a una altra via,
l’hivern no ens ha de perdre si aquí ens donem la mà.
Esclati una tempesta damunt la lludrigada;
que trons i llamps rebatin el curs de la ventada,
contesta a qui et despinta, dóna per acabada
la nit militarista amb sol republicà.
Ajunta escopinades i veuràs com s’allunya,
la venjança de l’ombra et deixarà tot sol;
emprèn la caminada, t’envia Catalunya:
la llum et farà pactes i agafaràs el vol.
Oh sol vivent, tu, poble, aixeca la bandera,
amb gran estrall de brases fes d’estrella primera,
rebenta a fuetades la cabrota amb guerrera
que entenebreix les platges des d’aquell juliol!
REVOLUCIÓ CONSTRUÏDA
A Guillem i Pilar
Subratlla la raó qui no la té,
la pols ressona damunt l’estructura,
i mar i terra mostren la juntura
girada per la sang i pel diner.
El qui exerceix el poder, no cal fer
embuts, s’omple el barret de confitura,
es torna defensor de la cultura
i en tot ans primeríssim que primer.
Estrofa, crida, deixa’t d’ors i emblemes!
El pensament traspua aquests poemes
i obre les ales al vast horitzó.
Guanya amb els seus ocells tots els dilemes
i escampa la certesa que res no
ens cal sinó la Revolució.
FINAL!
-Havies d’haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d’assassí,
quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t’havia d’haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d’un arbre al fons d’algun camí.
Rata de la més mala delinqüència,
t’esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d’aquell juliol.
Però l’has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda, Sa Excremència!-
Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d’Europa,
Una abraçada, amor, i alcem la copa!
——————————————————————————–
Furgó de cua
RICHARD WAGNER EN SEXTINA
Es pon el sol, i els tons se’n van amb aigua.
La llei obre camins damunt la roca.
Veig coses per ventar i retinc molt d’aire,
recluta d’una guerra que m’és terra.
La boira s’ho endú tot, nota per nota,
però els sentits s’encenen i fan flames.
Marquen els límits les darreres flames
i el vidre té banderes a flor d’aigua;
s’obren camins a la primera nota,
i a l’extrem de l’hivern una altra roca
porta a l’origen per graons de terra
que configuren la blavor al seu aire.
Comença l’aigua on just s’acaba l’aire
i l’acció del vent omple de flames;
l’espai convida a posar el peu a terra;
un joc d’arrels igual que foc i aigua
respon als mots amb l’eco de la roca,
que mai no dóna la mateixa nota.
Entre el dia i la nit no trobeu nota
que no segueixi els mots cap al seu aire,
ni ombra que estrafaci roc o roca,
ni drac que no es decanti a escopir amb flames
el gran peix que, adormit, forada l’aigua
i, fugitiu del sol, gira amb la terra.
Quin contrast de promeses ran de terra!
Altes muralles han trobat la nota
que atura les figures. Però l’aigua
apropa els navegants als corrents d’aire;
m’arriben als genolls tants focs i flames,
que veig més transparents els galls de roca.
Aquest sorral abans era una roca;
les mans es tornen fulles, la carn terra;
el pensament empeny i bull en flames
i la paraula empara cada nota.
Els vents segueixen el camí de l’aire,
i el mar s’endú les hores. Sempre l’aigua!
Mai no mor l’aigua ni que piqui roca;
ni el rovell menja l’aire, ni la terra
dóna una falsa nota i mulla amb flames.
21-II-1987
——————————————————————————–
Passat festes
LA VEU ESCRITA
Passen les hores, els dies, les setmanes.
El mes passat ja és molt de temps.
El rellotge toca contínuament l’hora.
El sol de març tot ho adoba.
(No estem amb un lleó que trepitja els ocells
i té un lloro a l’orella.)
Ara m’arrepenjo en una paret.
He fet servir d’escombra aquests poemes
per netejar racons del pensament.
Alguna vegada m’he pintat de negre,
però les frases han sortit directes
i s’han convertit en una eina
de la tenacitat contra la pega.
A partir d’un cert grau de poder
el judici moral ja no és possible.
Els interessos de les nacions
veiem que pugen sobre els drets humans.
Venen com fan les coses
i no les coses que fan.
La millor sort dels daus és no jugar-hi.
Muntanya avall tothom entra a la dansa.
No hi ha ningú que traci una muralla.
Els catalans preguntem
i els forasters no contesten.
Per això sóc dels qui creuen que l’aigua és trista.
Veig en els sorolls
la prolongació de les paraules.
Encara som lluny d’un cel sense núvols
i a la terra els déus estan en males mans.
La santa obediència al servei de qui
no és sant poc sembla una virtut.
Als llibres sagrats hi surten cucs
que s’alimenten de lletra morta.
Quan estic pensatiu m’agrada tenir obert.
No puc afegir res més
a la veritat que porto dintre.
PELS JARDINS
Fer sortir del capell cintes i flors,
una tórtora morta dar-la viva;
reconstruir la carta, excepte el tros
que té guardat el públic, em captiva.
Gravar un estel o un triangle en un os
amb força de tenebra venjativa;
de nou i durament saber-se exclòs,
fer un crit d’horror amb remota saliva;
trencar un mirall entre remor de blat,
anar descalç i trepitjar el mercuri,
em captiva. Em captiva la claredat
per afegir tenebra al meu auguri
i desbastar aquest bloc d’eternitat
que no desorganitza cap murmuri.