EL PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC) ES REIVENTA (CADA DIA) – Josep Anton Vidal

En la Conferencia Política del PSOE (Partido Socialista Obrero Español) del passat cap de setmana el socialisme espanyol ha volgut escenificar la unitat del Partit en un moment en què l’enfrontament intern i la manca d’unitat es fan evidents des de fronts diversos i obren esquerdes impossibles de dissimular.

El controvertit lideratge de Rubalcaba, les relacions amb el PSC (Partit Socialista de Catalunya) en el context de l’afirmació sobiranista catalana i el secular enfrontament entre els grupúsculs al voltant dels anomenats barons del PSOE i dels líders emergents – amb l’horitzó d’unes primàries per a les quals fa temps que els aspirants mouen els fils i els barons esmolen les espases– han estat les línies mestres subterrànies i silenciades de la posada en escena de la unitat socialista.

Seguint una tàctica antiga en la pràctica política tradicional dels partits clàssics, en la Conferència Política dels socialistes els grans temes de la polèmica han estat silenciats, apartats del debat i de l’argumentació, però han condicionat sense dissimulació la gesticulació del discurs i la posada en escena. Tot l’efectisme ha estat condicionat pels temes silenciats, dels quals no se n’ha dit res que pugui considerar-se un argument digne de debat. Això sí, al voltant dels temes silenciats, el socialisme espanyol ha construït una densa xarxa de sentiments: és més fàcil l’escenificació dels sentiments que l’argumentació, el debat i la crítica.

El líder del socialisme català, Pere Navarro, a qui els últimes mesos li han plogut bufetades des de tots els sectors del partit, va sortir plorós de la kermesse socialista, a penes incapaç de contenir l’emoció produïda per l’aplaudiment solidari dels seus correligionaris. Es veu que li va semblar tan i tan gran la comprensió i el recolzament del PSOE a la causa de la sobirania catalana i l’adhesió a la proposta federal, que abans de les 24 hores Pere Navarro ja havia repartit noves consignes als seus adjunts: els socialistes catalans no s’afegiran a cap iniciativa del Parlament català ni de la societat catalana que no tingui el beneplàcit del líder del PSOE i del president del govern espanyol.

I aquesta mateixa setmana ha convocat les veus més destacades en el debat que agita les aigües plurals del socialisme català per demanar-los que tanquin files al voltant d’una veu única i que, si no poden fer-ho, que callin –o que pleguin, com va dir sense cap mena de rubor l’Antonio Balmón, un dels homes forts de l’equip de govern del PSC. Es tracta, per tant, d’enfortir la disciplina del partit, tot i que en termes políticament correctes en diuen “coherència interna”.

Sembla, doncs, que la Conferència Política del PSOE ha establert tres pilars ferms de l’estratègia del socialisme en l’actual conjuntura espanyola i catalana:

1.   El silenci, és a dir, el trasllat dels grans temes als soterranis on es repartiran les plantofades i, si cal, alguna ganivetada, per tal de garantir que en la superfície, en l’escenificació pública del debat polític, hi predominen la unitat de pensament i la coherència en els grans temes, la fermesa al voltant del lideratge, la rotunditat d’una sola veu, la voluntat d’entesa i de diàleg.

2.   Les “emocions”, especialment centrades en conceptes essencialistes: Espanya, democràcia, constitució, unitat política i identitària, etc., conceptes tots ells dels quals no volen cedir l’exclusiva al Partido Popular, a Ciudadanos i a UPyD, els partits de dreta que han recollit la torxa del falangisme –tant del neofalangisme com de les seves essències més ràncies. Per això, per l’exaltació de les emocions, en la Conferència Política del PSOE, el moment més reproduït del discurs de Rubalcaba, i el més abrandat, fou aquell en què, amb gesticulació mitinera a l’antiga, afirmava: “nosaltres no som nacionalistes: som socialistes…” i ho argumentava afegint que “ningú sent tanta passió per Espanya com nosaltres [els socialistes]”. Un malabarisme lingüístic que seria una troballa si no fos un despropòsit demagògic: “els socialistes espanyols no són nacionalistes, sinó que senten passió per Espanya”.

3.   La “disciplina” de partit, o dit altrament, l’obediència al líder, dipositari d’una majoria que, pel que es veu i en contra de l’autenticitat democràtica, no deixa espai a la discrepància quan les veus discrepants volen més sonoritat que la que convé al Partit per tal de mantenir la necessària aparença de debat i de pluralitat.

No deixa de ser curiós, en el context del debat actual en el si de la societat catalana, que el PSC, obedient a les consignes que rep del PSOE, demani capacitat de diàleg als partits sobiranistes mentre imposa el silenci en les pròpies files; que els demani refredar les emocions nacionalistes i tornar a la racionalitat “constitucional”, mentre els seus líders s’emocionen fins a les llàgrimes amb els aplaudiments dels correligionaris espanyols quan Rubalcaba, amb una incontinència emotiva deplorable, declara la passió per Espanya; i que acusi els líders del moviment social independentista de manipular els sentiments dels catalans, mentre ell ordena “prietas las filas” i imposa la subordinació al PSOE i l’obediència a l’autoritat dels líders del partit, el lideratge dels quals discuteixen les pròpies bases.

Però, la societat catalana cada vegada fa menys cas de les atzagaiades dels polítics i dels partits, un art en què Pere Navarro vol fer excel·lir el PSC. L’exhibició de divorci i incoherència dels polítics catalans amb la societat que representen és tan cridanera, que ja no estranya a ningú. Al llarg de la història, i amb una especial intensitat els darrers temps, els catalans n’hem vistes de tots colors.

I sabem que encara ens queda molt per veure.

Josep A. Vidal

Leave a Reply