
Sonet d’un diumenge
Hi ha molta pau a casa en un diumenge així.
La meva dona dorm, els infants juguen, plou…
Em sento només pare, oblidat de qui sóc,
i escolto, en un silenci desert i sense fi,
un rellotge a la cambra i un altre dins de mi…
Mirar el jardí em distreu: el veig humit, salvatge,
i com floreix, indòmit, fins i tot en l’obaga
malgrat que hi bufa el vent i que el sòl és molt prim.
És del cert l’infinit aquesta casa mínima
que m’amortalla el son i en la dissort m’empara
i que una mà de dona ha fet amable i simple.
Déu que ets pare com jo i tens potser qui estimes:
fes que, quan sigui l’hora, marxi sense recança
duent-me això tan breu, ni que sigui una mica.
Vinicius de Moraes – Rio de Janeiro, 1944
Traducció: Josep A. Vidal
Soneto de um domingo
Em casa há muita paz por um domingo assim.
A mulher dorme, os filhos brincam, a chuva cai…
Esqueço de quem sou para sentir-me pai
E ouço na sala, num silêncio ermo e sem fim,
Um relógio bater, e outro dentro de mim…
Olho o jardim úmido e agreste: isso distrai
Vê-lo, feroz, florir mesmo onde o sol não vai
A despeito do vento e da terra que é ruim.
Na verdade é o infinito essa casa pequena
Que me amortalha o sonho e abriga a desventura
E a mão de uma mulher fez simples, pura e amena.
Deus que és pai como eu e a estimas, porventura:
Quando for minha vez, dá-me que eu vá sem pena
Levando apenas esse pouco que não dura.
Rio de Janeiro, 1944.
