“Carta de Batalha para um escritor de palavras como lousas” – um poema de Josep Anton Vidal

Publicámos ontem,  na versão original em catalão, o poema de Josep Anton Vidal  Lletra de batalla a un escriptor de paraules llosades. Chegaram-nos vários pedidos de que apresentássemos uma tradução do poema. O que agora fazemos, aproveitando para chamar a atenção para o uso do acróstico. A primeira letra de cada verso diz-nos a quem o poema se refere – ao escritor peruano Mario Vargas Llosa. Esta publicação (fora do horário normal) de Um Café na Internet destina-se a publicar a versão portuguesa do poema e a chamar a atenção para posições que este escritor, prémio Nobel da Literatura, tem assumido no que se refere à independência da Catalunha e não só. Um grande escritor, um ficcionista ímpar – um carácter que não está à altura do talento.

Carta de Batalha para um escritor de palavras como lousas

(Apesar de tudo com desgosto)

 (Tradução de Carlos Loures revista pelo autor)

Magno escritor que tal como o inquisidor

abominas aquilo que desconheces,

recupera e afina as tuas ideias.

Inca rendido ao castelhano invasor,

ordenas as palavras com rémiges de condor,

voas, no entanto, como um moscardo.

 

Adulado por uma vil corte de aglossos,

reizinho servil com basófia de imperador,

gargarejas veneno onde colheste flores.

 

Artista do metal polido da linguagem,

sê fiel àquele gesto que te honra,

literato que amaste as cartas de batalha!

 

Ovacionado Tirant, lança-quebrada, 

segues submisso os que te adulam?

 

Aristocrata absurdo… Nobel,  mas não nobre..

Lletra de batalla a un escriptor de paraules llosades

(Malgrat tot, amb recança)

Magne escriptor que a tall d’inquisidor

abomines d’allò que desconeixes,

retorna en tu i afina les idees.

Inca retut al castellà invasor:

ordenes mots amb rèmiges de còndor,

voles, però, amb vol de borinot.

Afalagat per vil cohort d’aglossos,

règul servil amb gest d’emperador,

gites verí allà on collires flors.

Artífex del metall brunyit dels mots,

sigues fidel a aquell gest que t’honora,

lletraferit en lletres de batalla!

Oripellat Tirant de llança blana,

segueixes els dictats dels qui t’ensofren?

Aristòcrata absurd… Nobel, no noble.

3 Comments

  1. O excelente poema de Josep Anton Vidal, apesar do cuidado com que procurámos encontrar palavras portuguesas que correspondessem às do original, em alguns casos isso nãao foi possível. Um exemplo logo no título – a expressão “paraules llosades”, onde existe uma alusão fonética ao nome do escritor, e, ao mesmo tempo, significa ‘palavras cobertas com lousas’, sendo que llosada significa coberto de lousas, mas também pedra tumular, sepulcro. Mas o importante é denunciar o facto de Vargas Llosa se portar como um serventuário do estado espanhol e esquecer .a língua e a literatura, catalã à qual dedicou vários ensaios. Mas talvez o Josep queira esclarecer melhor.

    1. Si hi ha textos que un no voldria haver d’escriure, aquest poema n’és un. Hauria preferit que la trajectòria ideològica de Mario Vargas Llosa hagués confirmat les expectatives que em van generar les primereres lectures que en vaig fer. Vaig intentar fins on em va ser possible compatibilitzar les seves posicions amb les expectatives generades per la lectura, però finalment vaig haver de desistir. Vargas Llosa és, per a mi, una de les amargues frustracions que et proporciona la literatura quan cerques al darrere d’allò que t’agrada la fermesa d’un caràcter, la coherència amb les idees, la proximitat existencial i aquella comunió ideal -potser més somiada que real- entre la bellesa i una volguda bondat universal que contribueixi al millorament social. Als qui hem viscut emmirallats amb la convicció que la cultura, en la dimensió més civilitzadora, comporta alhora bellesa i llibertat -i no volem renunciar-hi- ens costa molt conformar-nos només amb l’aparença quan ens apropem a l’obra d’un autor.
      Malgrat tot, he continuat seguint l’obra de Vargas Llosa, i amb cada lectura he obert un parèntesi en el meu inevitable antagonisme amb l’autor; però el miratge de la lectura i la treva desapareixen cada vegada que Vargas Llosa obre la boca per pontificar sobre el bé i el mal de la societat: de la seva originària, de la seva d’adopció i de la meva. No m’agrada Vargas Llosa quan parla del Perú d’avui -on s’ha implicat en la política activa amb tanta solidesa d’rguments que no ha convençut ni els seus-; no m’agrada quan parla d’Espanya i dóna veu als exabruptes del nacionalisme espanyol més carcamal embolcallant-lo amb pretensions de cosmopolitisme, i no m’agrada quan pontifica sobre Catalunya amb la pretensió de donar lliçons de modernitat i de valors democràtics i d’obertura a una societat que no sols no els necessita ni els mereix, sinó que ha donat i dóna exemple de democràcia, obertura i universalisme, si més no en el context d’una Espanya rància, obscurantista i lliurada a les mans d’una monarquia de conducta anacrònica, d’una política corrupta i d’un neofalangisme asfixiant que, davant els problemes, rebutja sempre el futur i s’emmiralla en la tornada a un passat que mai no ha existit com el dibuixen.
      No sé com és personalment Mario Vargas Llosa, peró parla amb arrogància, engreïment i prepotència de coses que demostra que desconeix tot substituint idees per prejudicis i l’honestedat intel·lectual per les consignes del poder que l’afalaga. A Espanya, Vargas Llosa, que es complau fent la gara-gara al poder i accepta de grat la parafernàlia amb què el poder li fa la gara-gara a ell, no exhibeix cap pensament original i sòlid, i repeteix, imbuït de pretensions aristocràtiques com a intel·lectual arxipremiat i amb una literalitat que em sembla deshonesta, l’ideari i l’argumentari conjuntural del PP i del nacionalisme espanyol més abassegador i pseudodemocràtic.
      Amb això, no desautoritzo cap raó, sinó que explico només el meu rebuig (i, en part, també la meva decepció). Potser Vargas Llosa i els que li donen veu tenen raó, la raó històrica i la raó de futur, i potser l’equivocat sóc jo i les idees a què m’adhereixo. Potser sí.., però mentre els uns pretenem debatre amb arguments i, arribat el moment, sotmetre’ns a referèndum i a la voluntat expressada en les urnes, els altres volen simplement imposar arguments d’autoritat, prescindint del debat i del contrast crític, i no ens reconeixen -tot exhibint dogmes constitucionals amb la contundència pontifical de la raó absoluta- el dret a exercir la sobirania, ens neguen la identitat com a poble i menystenen -amb ignorància culpable- el nostre passat, el nostre present i la nostra voluntat de futur, alhora que procuren, amb una malvolença indigna d’un Estat modern i democràtic, socavar els fonaments més sòlids de la nostra societat, fragmentar-la i enfrontar-la, i destruir els instruments de convivència, de cultura i de civilitat democràtica que tan difícilment hem anat construint. I Mario Vargas Llosa els presta la seva veu amb una submissió que em sembla indigna i indignant.

      1. Há muitos atrás, 1996 0u 97, na Feira do livro de Frankfurt, assisti a uma brilhante intervenção de Mario Vargas Llosa, num painel que integrava taambém José Saramago. Salientou a plasticidade do castelhano e exaltou a excelência da ficção latino-americana. No Panamá,há um mês atrás, na abertura de uma Conferência sobre a língua espanhola que “sigue creciendo, rebasando fronteras y ocupando con una fuerza natural cabezas de playa en muchos otros países”. Uma intervenção triunfalista, formal e pouco imaginativa, como tivemos ocasião de dizer. Que a língua castelhana cresça e que passe fronteiras, é natural. Agora que, com força natural, ocupe testas de ponte noutros países já não soa tão bem. Cheira a uma guerra. A expansão de uma língua e de uma cultura não se pode fazer contra outras línguas e culturas. Vargas Llosa assimilou a filosofia de conquista típica dos castelhanos -«Inca rendido ao castelhano invasor», como diz Josep Vidal A independência da Catalunha parece-lhe um erro e permite-se dar conselhos aos catalães. Enfim, um grande escritor, um homem sem carácter. A boutade de Groucho Marx aplica-se a Vargas Llosa. Groucho remata um discurso assim: »Meus senhores, estes são os meus princípios… Mas se não gostarem arranjo outros».

Leave a Reply