Els partits sobiranistes catalans pacten data i pregunta – Josep. A. Vidal

El procés polític català per la sobirania, que ha pujat a l’escenari europeu la voluntat de canviar l’statu quo actual per mitjà de la constitució com a Estat sobirà i les vies de la independència, del federalisme i d’una integració en l’Estat espanyol des de supòsits diferents, sembla, per a alguns, empantanegat en trifulgues dissimuladores del que consideren un atzucac, un camí sense sortida. Però no és pas així, ni per als partidaris de la sobirania ni pels que hi són contraris. Fins ara, els partidaris de la perpetuació de l’statu quo i d’una via pseudoreformista, en la qual es tractaria de canviar alguna cosa per tal que res no canviï ni ara ni en el futur, no han definit cap alternativa; de fet, no els cal, perquè consideren que l’únic que cal fer és recosir l’Estat centralista per tal que això de les autonomies no se’ls escapi de les mans. Són els partidaris de “dejarlo todo atado y bien atado”, un propòsit que va enunciar el general Franco com a expressió de la seva voluntat post mortem. No cal dir que aquest sector l’ocupa el nacionalisme espanyol, entre el qual es compta el govern i el partit que representa, a més de l’ultradretà UPyD, que rep aplaudiments des de les files del falangisme, i de Ciutadans, el partit que representa a Catalunya el neolerrouxisme i que ha iniciat recentment l’assalt al Parlamento espanyol tot aprofitant els vots que perdran PP i PSOE per evitar que se n’aprofiti només UPyD.

El govern espanyol no ha elaborat cap alternativa al conflicte. S’ha limitat a enfortir-se en posicions immobilistes (com era d’esperar, però no desitjable). De primer va negar i trivialitzar el problema; després, va utilitzar els arguments de la por i les amenaces; després va moure fils subterranis fent política de clavegueres; ara mobilitza tota la seva diplomàcia internacional per desprestigiar la reivindicació catalana… I en tot moment es refugia en un ultraconstitucionalisme involucionista i cada vegada més desvergonyidament antidemocràtic. Però, d’alternatives no en tenen.

El socialisme espanyol, en canvi, ha fet el possible per situar a l’escenari un projecte federalista que ha desenterrat del bagul dels mals endreços i ha anat assumint a contracor i sense convenciment ni tan sols entre les pròpies files. L’objectiu federalista no és pas donar cap satisfacció a les reivindicacions dels catalans, ni tan sols enfortir l’autonomia, sinó simplement lligar-ho tot de manera que no hi hagi espai per a cap més vel·leitat sobiranista. Novament el “atado y bien atado”.

Si en algun terreny el procés va avançant és en les files del sobiranisme, que defensa majoritàriament la societat civil catalana (amb la coordinació d’entitats cíviques diverses entre les quals n’hi ha tres que exerceixen el lideratge: l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Omnium Cultural i la Federació de Municipis per la Independència). En aquest sector s’hi han situat Convergència i Unió (la coalició que té la majoria parlamentària), Esquerra Republicana de Catalunya (segona força política, que conforma amb CiU la majoria de govern), Iniciativa per Catalunya Verds (IC-V) i la Candidatura d’Unitat Popular (CUP). El PSC, descol·locat i dividit internament, ha optat per fer seguidisme del PSOE i s’hi ha subordinat plenament fins a col·locar-se en una mena de llimbs dels justos que, si més no, li permet anar repetint a cada moment admonicions profètiques amb l’esperança de poder dir tantes vegades com pugui: “Ja ho vam dir, que no sortiria bé”.

El sector sobiranista ha fet, doncs, un pas més en el procés establint l’acord sobre la data per a la celebració de consulta (eufemisme que vol dir “referèndum”) i sobre la pregunta que es formularà als ciutadans de Catalunya: “Vol que Catalunya sigui un Estat? Sí o NO. En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent? Sí o NO.”

Les reaccions de l’immobilisme constitucionalista o de l’espanyolisme han estat absolutament crispades: negació absoluta, sense matisos, sense alternatives… NO pot ser, NO volem que sigui, NO és constitucional, NO és democràtic, NO és “modern”, NO és assenyat, NO…, NO…, NO…, NO… En la societat catalana, però, hi predomina la satisfacció per un acord que situa amb precisió la causa del conflicte i fa un pas més en la resolució que tantes vegades ha avalat. Però tampoc no tirem coets enlaire i reprimim les celebracions. En general, sabem que la consulta no serà permesa. Que el govern i el parlament espanyols no l’autoritzaran en cap formulació, perquè neguen la major: la sobirania del poble català, i afirmen la indissolubilitat de la unitat territorial de l’Estat espanyol. Però, finalment, amb la data i la pregunta, les aspiracions dels catalans es presenten de forma clara davant Espanya, Europa i el Món.

Queden molts passos a fer. I a partir d’ara, aniran creixent els obstacles i les obstruccions, les maniobres i, així ho espero, la política, ni que sigui lentament… Si fins ara han procurat “negar” l’arrelament de la voluntat sobiranista i de la voluntat d’independència de gran part de la societat catalana; si fins ara han menystingut aquesta voluntat dels catalans, si l’han desacreditada, si han intentat esporuguir-nos, si han fet tot el possible per escapçar-nos i dividir la nostra societat… ara hauran de canviar d’estratègia. Els queda la prohibició, la via judicial –que comportarà la judicialització del conflicte–, però no poden continuar mirant cap a una altra banda, fent veure que no passa res, que això és un refredat que es curarà sol mentre van fent d’amagat política des de les clavegueres. I potser aviat, si no ha començat ja, aquells que ara se sotmeten més o menys a les pressions diplomàtiques, començaran a demanar alguna mena d’argumentació o d’explicació sobre una resposta clarament antidemocràtica a la reclamació catalana.

I també queda, és clar –i tant de bo!– la via democràtica.

Josep A. Vidal

Leave a Reply