Qui ha visitat el Teatro Colón, de Buenos Aires, probablement s’haurà sentit impressionat per la magnificència del local, la grandiositat de la caixa escènica i la suntuositat vuitcentista de la sala i la decoració. A banda d’apreciar l’opulència burgesa del teatre, el visitant potser haurà reparat en les reixes –cinc a cada costat del pati de butaques– situades a ran de terra sota els balcons de les llotges. Són les anomenades llotges baignoir o “palcos de las viudas”.
Aquests espais recòndits, que disposen d’un accés privat, estaven destinats a les vídues que, obligades a reclusió per un dol inacabable, no volien comprometre la seva reputació exposant-se a la mirada pública en un teatre ni volien tampoc renunciar per sempre al plaer de la música i l’espectacle. Allà, en el secret de la llotja fosca, podien veure el terra i en part el sostre del teatre i seguir l’òpera d’oïda, sense veure l’escenari ni ser vistes. Quan el teatre quedava a les fosques per començar l’espectacle, s’aixecaven les reixes i, amb els últims acords, abans que es fes claror a la sala, es tornaven a tancar, com la gelosia d’un convent de clausura.
Cal dir que aquests espais s’utilitzaven també com a espais privats per altres tipus d’intimitats i que les parets encortinades guarden el testimoni de la capacitat orgàsmica de la música, però això no treu que la seva dedicació original fos la reclusió i l’aïllament de les dones que, havent perdut el marit, havien estat bandejades de l’espai social. Era una forma de segregació de gènere, un apartheid burgès que s’estenia també als fills i, particularment, a les filles del difunt.
Les llotges de les vídues del Colón de Buenos Aires no són pas excepcionals. Se’n troben també a d’altres locals venerables –com, per exemple, el Teatro Arriaga de Bilbao–, ja sigui separades amb reixes o amb cortines, arran de terra o als pisos superiors.
A d’altres llocs del món, la violència de la segregació de les vídues és molt més flagrant i perniciosa. És el cas de les vídues obligades a la mendicitat, a la humiliació permanent, a l’exclusió vergonyant en algunes comunitats asiàtiques –l’Índia, l’Afganistan, el Nepal…– i que són la cara més frapant d’un atavisme social del qual no estan excloses tampoc –amb formes i matisos diferents– les societats occidentals. Més casos: les adolescentes vídues, gairebé infants encara, forçades a un segon matrimoni amb un home al qual ni tan sols coneixen –i que, de vegades, els triplica o quadriplica l’edat–; repudiades socialment i empresonades per haver-s’hi negat; forçades a la prostitució o assassinades brutalment pel mateix clan familiar on s’han criat… són la punta d’un iceberg ignominiós, de discriminació i perversitat, que podreix la civilització, totes les civilitzacions, amb excepcions, potser, que no conec.
La discriminació de la dona és un càncer congènit de les societats humanes. Les societats més avançades hi han aplicat tractaments pal·liatius que han aconseguit una aparença general asímptomàtica, fins i tot saludable; però el mal persisteix, perquè és un atavisme que hem aconseguit domesticar o dissimular parcialment, però no pas eliminar del tot.
Com l’esclavitud.
Comparar la segregació de les dones amb l’esclavatge no és pas gratuït. Totes dues formes d’explotació van néixer alhora i per raons i amb finalitats molt semblants, en els temps primigenis de la civilització, quan es posaven inconscientment els primers pilars del que havien de ser les societats humanes, quan encara el sedentarisme i el treball productiu eren un estadi transitori que coexistia amb formes de vida i subsistència pròpies de la vida tribal itinerant. Al lloc de residència més o menys estable hi romanien els infants i els homes invàlids per a la cacera o per al combat i les dones, joves i grans, probablement condicionades i obligades per la maternitat. Però a la caverna, al poblat o al lloc de residència estable, que va anar guanyant espai i importància, hi quedava també la major part del treball de subsistència: la recol·lecció, els conreus incipients, el bestiar, la llenya i el foc, la reparació dels habitacles, les pells, els vestits, les conserves, l’aigua… I exclosos del treball els vells, els inútils i els infants més petits, la part més feixuga del treball quedava per a les dones, tal com passa encara ara a la major part del planeta i més intensament en el medi rural.
Les nostres societats, avançades, tecnificades i democratitzades no en són excepció (si més no, pel que jo –que ja sóc gairebé un vell xaruc– he conegut). La dona ha restat vinculada al treball de sosteniment i supervivència d’una societat –en general, totes les societats– que ha preservat aquest treball, del qual no pot prescindir, sotmetent-lo, privant-lo de llibertat, esclavitzant-lo, talment com s’esclavitza tot allò que, des d’un sentit de propietat, es considera un bé imprescindible.
Potser hauríem de deixar de banda els estereotips generats per una perspectiva novel·lesca o cinematogràfica de l’esclavitud. Determinats moments de la història antiga o recent no són generalitzables per explicar la compra-venda de treball humà. Al llarg de la història, en moments de violència contra un poble determinat, com en les guerres antigues d’expansió imperial o com en els períodes de conquesta i colonització, s’han generat grans contingents de mà d’obra esclava presonera. Perdoneu-me la cruesa, però com més “mà d’obra” arribava als mercats, més barata l’adquiria el comprador i menys la valorava. Però, no era aquesta la pauta general, perquè el comprador d’esclaus, que necessitava mà d’obra per a les seves propietats i els seus negocis, no els comprava per arrencar-los la pell i escorxar-los de viu en viu ni els matava de gana: no pas per humanitarisme, sinó per pura lògica comercial i de rendibilitat de la inversió. Per regla general, qui necessitava esclaus i havia d’invertir els seus diners en la compra, s’ocupava que estiguessin sans i forts per al treball, com el pagès s’ocupava dels bous que li llauraven la terra.
Avui, malgrat l’abolició, que fou de fet la prohibició de certes formes de comerç d’esclaus, persisteix l’ús de mà d’obra esclava, i persisteix d’una manera especialment cruel, perquè avui els qui ens beneficiem del treball esclau –dels milers de milers d’homes, dones, infants que, privats de tota mena de drets, d’estimació i de respecte, treballen en fàbriques-presó, en mines insalubres, en femers i pantans o a les seves barraques per un salari criminal per proveir de béns consumibles, de tecnologia i de luxe les societats “desenvolupades”– ens podem estalviar perfectament l’espectacle de la misèria, el sofriment i el crim que gent sense escrúpols –màfies, però també empreses multinacionals i marques summament prestigioses i elegants– cometen per nosaltres.
De tant en tant comptem els morts de la misèria i l’esclavatge: quan s’enfonsa una fàbrica on s’amuntegaven no se sap quants centenars de persones per treballar a canvi de res; quan mor un grapat de gent desesperada acribillats en intentar saltar la tanca que els separa de la societat de l’opulència; quan naufraguen els bots miserables i precaris amb què s’han fet a la mar per arribar al primer món; quan fem estadístiques molt racionals, assenyades i humanitàries i redactem informes de centenars de pàgines que omplen els arxius d’institucions solidàries i organismes internacionals… Però els comptes no reflecteixen mai tota la realitat, no ens donen pas la magnitud exacta del crim, perquè compten només víctimes puntuals, però no compten el mal estructural, aquell magma de misèria, injustícia i esclavatge en el qual es produeixen aquells fets puntuals que ens criden l’atenció. El nostre interès, les nostres solucions s’orienten a aquests fets puntuals: allò que veiem, allò que “molesta”, però oblidem o deixem de banda el mal estructural, el magma que alimenta les distintes erupcions que ens preocupen i que fereixen la nostra sensibilitat de persones satisfetes, benestants i autocomplaents.
També en la violència social contra les dones hi ha un magma ocult, un mal estructural. Les estadístiques ens reporten periòdicament el nombre d’agressions físiques i sexuals, els paràmetres de la discriminació laboral, la desprotecció legal, la manca d’equitat amb el l’home… Però, no s’ataca el mal estructural; al cap dels anys continua faltant-nos aquella acció persistent i valenta que enfronti la nostra societat –totes les societats i cadascuna– amb la xacra d’un atavisme que ens ha penetrat fins al moll de l’os, fins a l’ADN.
Mentre no siguem prou capaços de mirar-nos a fons i reconèixer sense pal·liatius aquests mals congènits, aquesta distorsió profunda de la visió i dels valors, que hem integrat en la nostra “normalitat”, persistiran la discriminació i el menysteniment –de facto– de la dona –i continuarem esgrimint com a cínica coartada moral els condicionants suprems i ennoblidors de la maternitat. Mentre no siguem capaços de veure que la nostra pretesa “normalitat” és patològica, persistirà també la nostra ceguesa física i intel·lectual que ens impedeix de veure i de reconèixer la primacia femenina en la construcció, l’estructuració i el sosteniment de la societat. I, a més del que diguin les estadístiques sobre la violència física i l’agressió sexual, moltes, moltíssimes dones de les nostres societats urbanes, avançades, democràtiques i “igualitàries” continuaran despertant-se de sobte un bon dia, ja en aquella meitat del camí de la Commedia, i preguntant-se atònites –i probablement desencoratjades– qui són, què han esdevingut, a quin revolt del camí, darrere de quina porta es va quedar la seva vida, els seus somnis, la seva identitat.
