Abans de l’alba – Josep A.Vidal

 

            I

Els carrers de Lisboa ploren llàgrimes negres.

Regalen per teulades, balconades i reixes,

baixen per les canals, entelen les finestres,

llisquen per les parets, per totes les voreres,

s’ajunten amb la pols i formen un llot negre

que cobreix les llambordes i llisca entre les pedres

llefiscós com un magma, fins a les clavegueres,

cercant l’aigua del Tejo, que arrossega impertèrrita

per les venes del temps, amb serena altivesa,

la dignitat ferida de l’antiga saviesa…

S’estremeixen les pedres en una boira espessa.

Callen totes les veus. Calla també el silenci.

I callen les campanes de tots els campanars

a l’hora que els rellotges toquen hores de mort

i als carrers de Lisboa es coagula la sang.

Les llambordes tremolen als carrers de Lisboa.

El fred fa escruixir els ossos, cansats, de la ciutat.

 

            II

Trenca el vel de silenci l’escarritx d’un tramvia.

Esgarrapen les urpes dels íncubes el son

i l’esgarip frenètic crispa els ecos nocturns.

i s’abracen els cossos banyats en suor freda.

Es clava el ganivet cruel al clos dels sexes.

 

Hi ha el son interromput per passos a l’escala.

Hi ha cops secs a la porta. Hi ha fremiment als cors.

Hi ha xiulets breus, murmuris i porticons que es tanquen…

Hi ha crits somorts, hi ha xiscles, hi ha carrisqueig de dents.

Hi ha ulls esbatanats, hi ha abraçades furtives,

i hi ha, sorda, la ràbia que es debat impotent…

Hi ha escletxes, corredisses i fugides enlloc.

Hi ha adéus precipitats i hi ha les mans crispades,

hi ha mirades que imploren, hi ha silencis, sanglots,

i les ungles que es claven als palmells, a les galtes,

i la sang que esbatega a les venes del coll.

 

            III

Va cavalcant la lluna el llom ferit de l’aigua.

El corrent plumbi llisca, silent, sense retorn…

 

Als carrers de Lisboa es corromp la sang presa

i les rates hi escampen una fetor infecta,

humida, irrespirable, que encensa el tabernacle

d’un déu callat, cruel…

                                       Resa la nit corpresa.

 

            IV

Guardes impertorbables de totes les essències

enfilen parenostres i salves penitents.

Emparats per domassos vellutats i casulles,

en la fredor dels marbres, les voltes i les cúpules,

convoquen la justícia dels ídols inclements,

i un himne mortuori fonen amb fum d’encens.

Enmig de les pregàries patriarcals de la cúria,

enmig dels oropells, i els fastos i els deliris,

els ritus i els fetitxes sagrats de la litúrgia,

unes mans envilides que cobreix l’humeral

aixequen la custòdia clavada en or blasfem.

Sobre un reclinatori encoixinat baveja

una boca lasciva que prega avarament,

i en el vellut purpuri on els genolls reclina

hipòcrites cilicis deixen gotes de sang.

La pregària blasfema s’esmuny ensalivada

pels marbres, les columnes, els ciris i els vitralls,

i s’envesca al sarcòfag marmori que conjura

la misèria moral, la mort, la podridura.

 

I Déu, si mira el món, plora damunt Lisboa.

El silenci de Déu plora damunt Lisboa.

 

            V

Els ganivets de pluja tallen el llom de l’aire

i burxen en la pedra ferides mil·lenàries.

Hi ha un silenci estantís… La primavera

espera una cançó. Sorgirà de la nit

com una albada… I faran fora els cors

aquest gran dol… A l’alba.

 

 

Josep A. Vidal

25 d’abril, 2014