El poble català ha tornat a manifestar davant el món amb fermesa i rotunditat la reclamació de recuperar la sobirania nacional que l’Espanya borbònica i la conjuntura política europea els va arrabassar fa 300 anys i que avui, amb arguments jurídics de curta volada democràtica, l’Estat espanyol els nega.
En una primera estimació, el nombre de catalans que han concorregut a les urnes per emetre el seu vot se situa arran dels 2.250.000 persones sobre un cens hipotètic d’uns cinc milions i mig de votants potencials.
A la pregunta plantejada, més del 80 % dels votants han manifestat el seu desig que Catalunya sigui un Estat independent, i més d’un 10 % s’han pronunciat per l’opció que esdevingui un Estat no independent i, presumiblement, federat. S’han oposat a la constitució de l’Estat propi un 4,5 % dels votants.
L’Estat espanyol, personificat en el govern del Partido Popular, després d’impedir la celebració d’un referèndum amb totes les garanties formals que fan al cas, va prohibir també la celebració d’una consulta no vinculant com a alternativa al referèndum. A Catalunya, però, la resolució de votar és ferma i la data i la pregunta plantejades s’han considerat en tot moment un manament del Parlament de Catalunya, que és el dipositari de la sobirania nacional catalana. Per tant, el govern, amb el suport de la majoria parlamentària que dóna suport a la consulta, va mantenir la convocatòria mitjançant una fórmula singular que sacrificava el nivell jurídic d’un referèndum pels efectes més transcendents d’una “iniciativa popular” i traslladava la gestió, que no la responsabilitat, a la ciutadania. El govern de Catalunya va posar les urnes, les paperetes, la infraestructura de les institucions fins allà on té capacitat governativa plena, i va demanar vint mil voluntaris civils per gestionar el procés.
La resposta de la població catalana va ser rotunda: en menys de quinze dies, més de quaranta mil voluntaris van assumir el repte i la gestió, i ho van fer malgrat les amenaces i els arguments de la por que el govern espanyol ha acabat emprant de manera impúdica. El referèndum simbòlic –com l’ha batejat la premsa internacional– es va celebrar ahir, com estava previst i amb la pregunta acordada, contra la voluntat de l’Estat espanyol. I ho va fer amb una cura democràtica excel·lent.
El govern espanyol ha fet el ridícul més absolut. Quan, des de Catalunya, una vegada més, es va respondre a la prohibició amb l’acatament i alhora amb la “re-convocatòria” mitjançant una altra fórmula alternativa per a la qual no hi havia resposta legal possible si no era forçant el dret fins a límits d’escàndol, el govern espanyol i els mitjans espanyolistes –també a Catalunya, i entre aquests cal comptar-hi els partits contraris al procés– van optar per la ridiculització i el despreci absolut. Han proliferat les ironies, els sarcasmes, els insults, les comparacions del procés català amb el nazisme, els atacs informàtics, les denúncies i les actuacions de la fiscalia contra tot i contra tothom si servia per fer fracassar la convocatòria, amb una actuació espasmòdica i gesticulant sense contingut ni capacitat d’actuació política.
Només des de la incapacitat política de l’actual Parlament espanyol, dominat per una majoria absoluta del Partido Popular que s’enriqueix, pel que fa a la qüestió catalana, amb l’adhesió incondicional del socialisme espanyol, és possible ignorar la resolució dels catalans i la contundència amb què s’ha expressat persistentment d’ençà de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut i amb què es va expressar ahir una vegada més a les urnes –les urnes de cartró, com s’ha ironitzat constantment des de les files de l’espanyolisme– i en un referèndum simbòlic que –a desgrat dels qui l’han volgut desacreditar– va ser seguit directament per dos-cents quaranta mitjans periodístics d’arreu del món, en nom dels quals es van acreditar prop de vuit-cents observadors –enfront dels cinc-cents i escaig que es van acreditar a Escòcia per al referèndum del passat mes de setembre.
Ara, a penes unes hores després del 9 de novembre, el govern espanyol continua amb el seu menysteniment, el ministre de justícia repeteix que es perseguirà i es portarà als tribunals els qui hagin comès il·legalitats i els diferents partits i sectors de l’ultranacionalisme espanyol exigeixen responsabilitats al govern de Mariano Rajoy per no haver emprat tota la força coactiva –judicial i penal, i sense miraments– contra el càncer del nacionalisme català. En aquest marc, el partit socialista de Catalunya, amb el suport desconfiat i fal·laç del PSOE, intentarà una vegada més esdevenir àrbitre del desgavell que l’esbojarrada aventura independentista ha generat en el galliner de la política catalana i anunciarà –no se sap si amb gaire més precisió– el seu programa federalista redemptor de totes les misèries que ha de servir perquè finalment Catalunya quedi tan encaixada a Espanya que no torni mai més a passar pel cap dels catalans d’escapar-se’n, i que, si això, malgrat tot, es produïa algun dia, no trobin cap escletxa en el sistema que els permeti aconseguir-ho.
A Espanya, el PP i les forces polítiques amb possibilitats de govern o amb influència parlamentària significativa continuaran defugint el debat polític i utilitzant Catalunya en funció dels seus interessos partidistes, amenaçats per l’emergència de forces que no controlen i que poden irrompre en el Parlament espanyol i desestabilitzar els equilibris del còmode bipartidisme tradicional. Tot això amb els ulls posats en les eleccions municipals del 2015 i en les generals del 2016.
Mentrestant, a Catalunya, el debat polític entra en una fase nova del camí cap a l’Estat propi. El camí és, hores d’ara, incert, però la fermesa i la resolució amb què el poble català està assumint la responsabilitat nacional davant el menysteniment polític i l’hostilitat manifesta de l’Estat espanyol no té res d’incert; ans al contrari. Fins ara no hi ha mostres de feblesa ni apareix cap esquerda en la voluntat d’autodeterminació dels catalans. Amb la votació d’ahir –aquesta que el president del govern espanyol ha dit que no té cap valor ni significat– una enorme majoria de la població políticament activa de Catalunya ha trencat el sentiment o la noció de dependència respecte de l’Estat espanyol i ha dit clarament davant el món: “que diguin el que vulguin, que nosaltres farem, en el marc legal i democràtic de la nostra sobirania, allò que volem fer”.
Ahir els catalans vam anar a les urnes i avui, malgrat tot, ens enfrontem als mateixos problemes i tenim al davant la mateixa paret. Hem dit, però, clarament que ja no ens valen solucions imposades, que la decisió sobre el futur de Catalunya és a les nostres mans com a ciutadans de Catalunya.
Sí, el camí no és fàcil, i potser és més llarg del que voldria la voluntat i el sentiment de tants catalans que ahir dipositaven el vot a les urnes amb llàgrimes als ulls. Però, siguin quines siguin les dificultats, ahir Catalunya va fer un pas de gegant. En els pròxims dies –molts o pocs– veurem com se n’administren els rèdits. I sabrem també de quin costat es decanta l’apreci dels demòcrates a Espanya, a Europa i al món: si del costat dels qui han defensat la dignitat de la democràcia dipositant un vot en una urna de cartró per manifestar la seva voluntat política, o dels qui han dit que aquest gest és un atac a la democràcia i no té cap valor ni legitimitat (com s’ha apressat a fer el senyor Mariano Rajoy, exhibint aquella mateixa perspicàcia política que, quan era ministre en el govern de José María Aznar, li va fer dir que els vessaments de petroli del Prestige, enfonsat davant les costes gallegues, eren com “unos hilillos de plastilina“).
Josep A. Vidal