-La història pot tornar a començar
–m’han dit profetes
que anuncien temps nous i paradisos.
-I qui farà –els he dit– la nova història?
-Un home nou –m’han dit,
i m’han mirat als ulls, anhelant la resposta…
-Deixeu-la com està!
(J. A. V.)
El panorama polític espanyol és dessolador. El miris per on el miris no hi trobes cap “brot verd” que permeti un bri d’esperança. Potser hi ha en l’ombra alguna idea, algun argument, alguna iniciativa… amb capacitat d’obrir una engruna d’esperança en el futur, però tan i tan amagada que caldrà esperar que despunti una mica per saber si existeix. Mentrestant, ni en el conjunt dels partits polítics ni en l’electorat s’albira res que pugui configurar una majoria significativa al voltant d’un programa polític que permeti desterrar de la societat espanyola la pols acumulada al llarg dels anys. És tanta i tan feixuga que, talment com la pols del Vesuvi va convertir en figures pètries la gent i la vida de Pompeia, ha condemnat aquest apèndix continental a l’ostracisme dels museus.
Als catalans ens agrada pensar que som al marge d’aquesta dessolació, i és cert que des de les diverses branques dels estudis socials ens forneixen dades que permeten alimentar la il·lusió –o convicció– que ens posa a recés del desastre, si més no en la mesura que ens ajuda a creure que tots els desastres ens arriben per imposició o per contagi. La veritat, però, no és ben bé així. La societat catalana ha viscut molts anys encastada en estructures socioeconòmiques, ideològiques i culturals espanyoles –i això vol dir de matriu castellana–, sotmesa a patrons de vida aliens, privada de la pròpia jurisprudència fins al punt que ha acabat ignorant-ne l’existència, desvirtuats els propis interessos a força de fer-los passar per un centre neuràlgic aliè, traïda pels qui l’han gestionada sentimentalment com a “senyora” i econòmicament com a “serventa”, enganyada pels qui han posat el cor al clos del país i la bossa al cor de la metròpoli… En definitiva, tan colonitzada que, quan ha sentit –abans i ara– el rampell de tornar a ser ella mateixa, la fam de recuperar la pròpia identitat, no ha sabut reconèixer-se tal com és, en les seves grandeses i en les seves misèries, en les seves possibilitats i en els seus inconvenients… I ha cedit sovint a la inseguretat, a la feblesa, a la desconfiança en les pròpies forces i, en definitiva, al temor i a la resignació.
Mai, però, no havien estat tan ferms com avui en la societat catalana l’afany d’esdevenir, la voluntat de ser, la confiança en les pròpies forces. Aquests valors, “seguits” –que no promoguts– per una majoria de les forces polítiques de l’arc parlamentari català i anatematitzats per la resta amb estratègies diverses –des de la temptació del federalisme retrògrad del PSC-PSOE, fins a la demagògia i el pseudoprogressisme de Ciutadans i el retrocolonialisme del PP, passant per la deserció d’Unió Democràtica, que aspira a preservar Catalunya com a referent sentimental, privant-la, però, d’independència política, i per Esquerra Unida, que emfasitza un ideari social que, quan ha pogut, no ha sabut complir i que li permet distreure l’atenció sobre la seva preferència per l’ambigüitat pel que fa al projecte d’una Catalunya independent.
I doncs, si és així, on ha estat la fermesa de l’independentisme a Catalunya? Ras i curt, en la societat civil, al capdavant de la qual s’hi ha el municipalisme català, l’Assemblea Nacional Catalana i l’entitat Omnium Cultural, que han esdevingut referents aglutinadors de moltes altres entitats i organitzacions socials, des del món civil i cultural, fins al món empresarial i, en un espectre molt ampli, de tots els àmbits de la societat catalana. No ha de sorprendre ningú que no participin d’aquesta il·lusió col·lectiva i que s’hi hagin posat clarament en contra, amb tots els mitjans de què disposen –que són molts i molts– alguns dels anomenats “prohoms” de la societat catalana –ells s’ho creuen, que ho són, i les dades econòmiques els avalen–, aquells que tenen el cor aquí o no saben on el tenen, però tenen la bossa, els interessos, els favors i les simpaties a prop del poder –a la terminal de Madrid-Barajas, a la llotja del Bernabeu, als passadissos de la Moncloa, als escons del Congreso de los Diputados i a les direccions generals de tots els ministeris–. De prohoms d’aquests en podríem esmentar un quants, des dels presidents de les grans entitats d’estalvi –avui entitats bancàries– fins a algun factòtum del sector vinícola o algun editor prepotent que no s’està de recordar-nos que, en cas d’una Catalunya independent, traslladaria a un altre lloc del planeta la seva potència editorial –feta i gestada a Catalunya, gràcies a la desfeta del 39 i a l’empara del desgavell que el franquisme va produir en el món cultural català, així com a un oportunisme abassegador a l’escalf del poder i, especialment, a una rotunda indiferència cultural i una ferma oposició a tot allò que pogués desviar la producció editorial de l’interès econòmic o de l’oportunisme.
El seu caràcter cívic ha fet que el moviment independentista es produís, en certa mesura, contra natura, de manera que els partits polítics, a favor o en contra, no l’han pogut liderar del tot en cap moment. L’afany de posar-s’hi al capdavant l’han capitalitzat Convergència i Unió (CiU) i Esquerra Republicana, amb l’adhesió desigual d’Esquerra Unida i la CUP i amb un suport episòdic del PSC, que ha assumit una certa defensa condicionada i parcial del dret a decidir. Aquest intent ha donat un cert fruit al llarg de la legislatura actual, i per un moment els moviments cívics s’han posat en segon pla i han cedit la iniciativa política als partits. Però, aquests, un cop han tingut a l’abast la possibilitat de lideratge clar del procés, han ressuscitat pugnes i picabaralles que havien deixat transitòriament al marge. Això ha generat un moment de transició que, aparentment, ha produït un cert refredament dels entusiasmes. Els contraris a la independència ja canten victòria i l’espanyolisme, amb l’Estat al capdavant, infla el pit i es rearma moralment davant un procés que fins aquest moment l’havia ultrapassat. El PP, en el poder, s’apressa a sumar aquesta pressumpció de victòria amb la pressumpció de recuperació de l’economia i amb les veus que, des del govern, profetitzen el final de la crisi i la sortida del túnel… Amb aquest esperit, acaren les eleccions municipals del proper mes de maig i somien a superar la davallada electoral i arribar a les eleccions generals del 2015 amb rèdits suficients, malgrat la corrupció i el malgovern, per superar els mals pronòstics.
El parlamentarisme espanyol, com –per motius diferents i amb coordenades diferents– el parlamentarisme català, estudia les seves estratègies electorals. Però, com us he dit, el panorama és dessolador. A Espanya –a diferència de Catalunya, on la il·lusió per la independència és viva i dinàmica i genera un debat polític molt intens– no hi ha res que pugui ser mínimament il·lusionador. Els partits parlamentaris, i especialment els dos partits que s’han repartit el poder durant el regnat de Joan Carles I, miren amb neguit el futur immediat i veuen magnificat el sorgiment d’un moviment social anomenat “Podemos” amb voluntat de generar un programa polític amb possibilitats –segons les enquestes– de trencar el bipartidisme parlamentari espanyol. Al capdavant de Podemos, i repetint l’esquema clàssic del que passa quan la política convencional es perd en el desert, un líder carismàtic amb nom de reformador polític, Pablo Iglesias, un professor universitari que ha sabut enfilar-se al capdamunt de l’onada mediàtica catapultat amb una força considerable per un mitjà televisiu que, casualment, és propietat d’aquell notable editor de qui hem parlat suara.
Pablo Iglesias, el messies de Podemos, ha desembarcat també a Catalunya, amb un míting a Barcelona que ha estat molt comentat. Jo, que no segueixo les cadenes de televisió espectacle, no havia vist mai en acció el personatge. Amb motiu de la visita a Barcelona, ha estat entrevistat en diferents mitjans i he pogut tenir-ne un primer apropament. Decebedor, francament. Buit, inconsistent… Pablo Iglesias m’ha semblat un xarlatà… Consignes, eslògans, frases buides, anuncis messiànics, demagògia, pseudoprogressisme… Pel que fa a Catalunya, el missatge és clar: “Espereu-vos, no feu res ara mateix… Catalunya serà el que els catalans voldran, però espereu-vos, perquè aviat manaré JO a Espanya i en quatre dies aquesta Espanya serà tan diferent, que els catalans no voldran marxar.”
Fum, fum i més fum. Fum d’encenalls, que crema ràpid i ni escalfa ni fa claror més enllà d’un segon.
No sé què faran els meus compatriotes. No sé si sabrem portar fins al final la resolució de fer de Catalunya un nou Estat d’Europa… No sé si sabrem superar-nos a nosaltres mateixos, vèncer les nostres pors i les nostres covardies… Però, estic segur que el menys falta ens fa són salvapàtries. Ja n’hem tingut masses. I jo, personalment, n’estic tip de prepotents, profetes, apòstols del que sigui, líders i consignes. Si sabéssim llegir la història, si en sabéssim, els avorriríem per sempre, els salvapàtries.
Allò que ens cal és un projecte comú, formulat clarament, àmpliament debatut, explicat i argumentat sòlidament, il·lusionant, i una societat capaç d’assumir-lo com a propi i d’exigir democràticament als seus representants que el portin endavant. No pas com a societat subsidiada, ni tutelada, ni considerada incapaç, sinó una societat madura, adulta i autònoma, mestressa de si mateixa. Als espanyols no sé pas què els cal fer amb Espanya, però desitjo que trobin el camí i la manera de desfer-se de la pols acumulada, perquè tenen dret a construir un futur obert, desinhibit i il·lusionant. Als catalans crec que ens cal que la societat civil torni al capdavant del moviment que ens il·lusiona amb l’objectiu preferent de definir el model de país que ens proposem, amb tanta precisió com sigui possible. Perquè les inconcrecions són el terreny més fèrtil per al sorgiment dels fantasmes de la política, com ha passat històricament a Catalunya, on, sempre que s’ha fet un pas cap a la independència, ens ha plogut un profeta espanyol que ens ha anunciat les meravelles de l’encaix català en una Espanya nova i revolucionària que ens estima des de sempre. En canvi, en el terreny de les concrecions el debat pren un altre caire, i el qui s’hi oposa ha de fer-ho també amb concrecions.
Així que, per no caure novament en el parany dels salvapàtries ni de les revolucions neolerrouxistes de pa sucat amb oli, i perquè la societat catalana és prou madura per gestionar-se per si sola, hem de començar a actuar amb independència, no com a fet consumat –perquè la consumació encara és lluny–, sinó com un fet assumit col·lectivament. La pròxima batalla l’hem de lliurar en el terreny de les concrecions, perquè això ens acararà amb nosaltres mateixos, sense miratges, i perquè el terreny del debat sobre Catalunya l’hem de definir a Catalunya, i els qui s’hi vulguin oposar hauran de fer-ho argumentadament en el terreny de les nostres concrecions.
Josep A. Vidal