Avui, dissabte 31 de gener, obro Google i em trobo amb una capçalera que commemora el 195è aniversari del naixement de Concepción Arenal. Les dues “O” del nom del cercador inclouen, respectivament, una citació i una imatge de la que, des de la seva Galícia natal i des de la Cantàbria on va viure, fou capdavantera de la reivindicació feminista i defensora dels principis de la llibertat, la igualtat i la fraternitat universals que la humanitat havia tot just estrenat amb el segle.
L’efemèride i la frase que sintetitza el mèrit i la personalitat de l’homenatjada obliga a un moment de reflexió: “Obriu escoles i es tancaran presons”. En l’entorn conflictiu de sorgiment de l’obrerisme i de l’articulació dels moviments socials que encetaven la lluita per la dignificació del treball industrial amb l’ideal de la superación de la lluita de classes i la victòria del proletariat, l’escola s’albirava com un mitjà poderós per vèncer la ignorancia, la miseria i la mala educació, que eren, al seu torn, causes si no determinants sí coadjuvants, per al delicte.
Els desnonats del món obrer, industrial i urbà, d’una banda, i els miserables de la terra sotmesos a l’albir de la terratinença aristocràtica i del despotisme caciquista, d’una altra, omplien les presons, víctimes alhora de la seva condició de marginats i explotats i de la seva ignorància, que els feia especialment vulnerables davant una llei gestada pels seus enemics naturals, els qui detenien el poder. “Els criminals –escrivia Concepción Arenal a ‘Cartas a los delincuentes’– pateixen la pena que els imposa una llei, de la qual desconeixen la lletra, l’esperit i la moralitat.” Així, els reus comuns, esdevinguts criminals, majoritàriament per haver estat desposseïts de tots els béns, estaven a més privats del coneixement precís de la legalitat que castigava el seu delicte, eren aliens a l’estatus de benestar en la defensa del qual era feta la llei, i no participaven del codi ètic de la classe que, emparant-se en una moral prepotent i interessada, detenia el poder legislatiu i dissimulava la injustícia i l’opressió amb la màscara de la caritat.
Podia l’escola realment canviar una situació podrida des de l’arrel? Era possible fonamentar la hipotètica subversió –que havia de fer possible una societat radicalment nova, justa, igualitària, lliure i fraterna– en una institució malmesa, poc dotada i utilitzada pel poder per a la transmissió de la desigualtat, dels valors, la moral, l’ordre i els prejudicis de la classe dominant…? I, en cas que fos possible, amb quin model d’escola? I amb quins mestres?
Són preguntes òbvies, que l’ortodòxia del que avui en diem management projects i altres sofisticades cursileries del mateix caire no passaria mai per alt; però, enmig del segle XIX, amb la migradesa de les forces contra enemics tan visibles i propers, la lluita havia de ser cara a cara, inevitablement personalitzada i a pit descobert. I quan la lluita és tan desigual, el més vulnerable ha de suplir amb abrandament i coratge, i si pot amb enginy, la seva indefensió. Tot el segle XIX, i especialment el seu darrer terç, i bona part del primer terç del XX, l’escola viu una transformació potencialment revolucionària. El germen d’aquella il·lusionada redefinició de l’escola, amb l’acompanyament sovint d’altres ciències humanes i socials, és encara avui el corrent vivificador de les millors realitats educatives… Però, cal dir-ho, aquella altra escola que, a banda dels canvis estètics i de les capes de vernís de la modernitat, és continuadora de les inèrcies dels models classistes al servei de la desigualtat d’oportunitats i del manteniment del vell ordre, té avui encara una vitalitat extraordinària i molts dels seus clixés, objectius, interessos, valors i models relacionals –ho repeteixo, sota les capes de vernís indispensables per dissimular els corcs, les arnes i la caspa– orienten l’acció dels responsables polítics de l’educació –al països del món occidental i d’arreu– i els objectius i continguts dels programes escolars.
Cal dir, però, que això és així a desgrat del treball de molts col·lectius i professionals abnegats que procuren fer realitat aquell ideal en el qual l’escola és fonament d’una nova societat, igualitària, justa, lliure i fraterna.
Fa a penes tres o quatre mesos he tornat a sentir un vaticini semblant al que fa un segle i mig feia Concepció Arenal: “educació contra delinqüència”, o, dit altrament, “a més escoles, menys presons”. Era un representant d’un grup polític emergent, qui les deia, un polític atípic d’un grup de base assembleària, interrogat per un periodista que li demanava “concrecions” sobre quin tractament tindria el sistema peninteciari i com s’orientaria la reforma del codi penal en un hipotètic programa de govern del seu partit: “amb nosaltres hi haurà més educació i, per tant, hi haurà molts menys delinqüents.”
Tant de bo! Però, una vegada més és necessari preguntar-se sobre el poder real de l’escola quant a la transformació social i moral de les col·lectivitats humanes. Cal preguntar-se en quina mesura és cert això del potencial redemptor de l’escola i quin percentatge té de fantasia o de mitificació. I no deixeu de fer atenció a la quantitat de criminals, amb delictes milionaris, que han posat al servei de l’enriquiment personal l’excel·lència de la seva educació. És clar que no parlo només dels criminals convictes, sinó de tants delinqüents que en la seva quotidianeitat posen tota la seva formació, els seus coneixements, els seus privilegis intel·lectuals i un munt de màsters i mèrits molt remarcables al servei de l’explotació, l’engany, la desigualtat social i la injustícia.
El poder de l’escola és molt gran, certament. I tant pot actuar en benefici de la transformació social cap al bé com enfortir les estructures del mal. No podem negar –ans al contrari, fer-ne lloança– que l’escola ha estat motor de transmissió de grans canvis socials i que en aquesta lluita hi trobem noms propis molt meritoris i iniciatives amb les quals hauríem de sentir-nos compromesos activament; però alhora hem de saber i recordar també que, encara avui, els esclats que il·luminen allò més valuós en la trajectòria de l’escola són excepcionals, i que la tònica general –sota capes de vernís de modernitat més o menys atractives– l’escola és allò que és la societat que la sosté.
I, salvant les excepcions que admirem i proclamem, no podem oblidar que allò que de bo i dolent atribuïm a l’escola és, en una mesura determinant, el reflex de pròpia societat.
Probablement la millor escola és aquella que, d’alguna manera, anticipa allò que una societat vol esdevenir (escola progressista); però, en la nostra realitat, l’escola és allò que som (escola rutinària, continuista, immanent o projectiva), i en el pitjor dels casos l’escola és dissortadament “allò que una societat voldria deixar de ser” (escola regressiva o retrògrada). I, d’això darrer, l’actual reforma educativa espanyola n’és, a parer meu, un exemple flagrant.
Josep A. Vidal