Car@s associad@s
Divulgamos uma intervenção do militar de Abril, de todas as horas, David Martelo que mostra bem o tipo de preocupações dos militares de Abril, bem como o seu posicionamento: estamos preocupados, não abdicamos da nossa qualidade de cidadãos livres, queremos ajudar a encontrar o caminho, mas nós não nos consideramos a solução. O 25 de Abril foi feito por nós, temos muita honra nisso, mas entregámo-lo de imediato aos portugueses e terão de ser eles a encontrar respostas aos seus anseios. De preferência, através dos mecanismos democráticos. Leiam o texto do Martelo, que vale bem a pena.
Cordiais saudações
Vasco Lourenço
UM NOVO 25 DE ABRIL
David Martelo
(Alocução proferida no IASFA/Porto, por ocasião do convívio de oficiais comemorativo do 41.º aniversário do 25 de Abril)
A esperança portuguesa é militar, é sempre militar.
Francisco Rolão Preto

A revolução mais importante nunca foi feita e isso seria o mais importante:a Revolução das mentalidade que continuam com se o antigo regime nunca tivesse caído.Continuamos com uma mentalidade retrógada em que os Velhos dos Restelo nunca deixaram de estar presentes.E essa mudança é urgente.
És cert que els partits poden canviar fins a reinventar-se. Cal recordar, però, que l’ordenament democràtic en què es mouen i actuen i es gestionen ha estat concebut “a mida” dels partits històrics, aquells que van gestionar la sortida de la dictadura i l’accés a la democràcia. Estan sotmesos, per tant, a unes estructures que els obliguen a viure encotillats en unes formes d’exercici de la responsabilitat política que correspon a models o patrons arcaics i periclitats, que actuen com una cuirassa i els obliga -en la pràctica- a subordinar-se al passat. És un vell problema de la política, que podríem il·lustrar -a una escala molt més gran- amb la manera com els “vells” Estats es mouen en el marc de la Unió Europea, de quina manera malden per imposar-hi vells models, estructures arcaiques i interessos particularistes que ofeguen tot el potencial de futur i d’invenció del que hauria d’estar, en tots els àmbits, el projecte europeu.
Ficats en un vestit que es van fer a mida fa unes quantes dècades, els partits polítics estan més compel·lits -i condemnats- a perpetuar-se que no pas a engrescats i compromesos en l’aventura de reinventar-se al compàs de les necessitats i les demandes de la societat.
A nivell social passa alguna cosa semblant: també les mentalitats estan encotillades en models i patrons heretats d’un passat que reapareix una vegada i altra amb una persistència que ens sorprèn, especialment en els moments en què caldria abraçar l’ideal del canvi, l’aventura de la renovació. És una mentalitat arcaica que imposa a la societat un moviment retrògrad, el refugi en la seguretat d’un passat cada vegada més imaginat que viscut, amb la voluntat il·lusòria d’estalviar-nos els riscos de respondre als reptes que ens demanen respostes imaginatives i valentes.
Són reptes urgents, i defugir-los és optar per l’autodestrucció. Però, els canvis de mentalitat, per moltes que siguin les urgències, mai no es produeixen ràpidament. La necessitat d’un canvi que no arriba ens neguiteja, però hem de centrar la nostra acció a fer evidents quines són les forces, els grups de pressió, els interessos i l’acció política que actua en un sentit o un altre, tot allò que ens empeny a l’abisme d’un passat que fou nefast i que ara és inútil, o tot allò que empeny a la regeneració democràtica de la societat en un marc de llibertats i d’igualtat.