CARTA DE BARCELONA – LA PROVA DEL COTÓ DE LA DEMOCRÀCIA A ESPANYA

barcelona

En un anunci televisiu d’un producte de neteja, repetit infinites vegades com pertoca a la publicitat que vol ser eficaç, un majordom amb posat i uniforme convencionals, passava un cotó fluix per les rajoles d’un bany o d’una cuina i el mostrava a la càmera, que és l’ull del televident, per verificar la netedat i, consegüentment, demostrar l’eficàcia del producte. Mentre ho feia, deia: “El cotó no enganya”.

Així s’ha consagrat en la parla quotidiana la locució “la prova del cotó” amb el sentit de verificació última i irrefutable, és a dir, com a prova d’evidència. Doncs bé, la solidesa de les conviccions democràtiques dels demòcrates de nou encuny que, des de fa quatre anys, tenen la majoria absoluta al Parlament espanyol –i l’administren com els surt dels c…, que per això la tenen– s’ha sotmès fa quatre dies a la “prova del cotó”. I val a dir, que el resultat ha vingut a confirmar, dissortadament, allò que la política que practiquen demostra a bastament cada dia: que la seva convicció democràtica no té la fermesa que caldria suposar als qui tenen la responsabilitat de governar un Estat democràtic.

I en què ha consistit la prova del cotó? Doncs mireu, el President del Parlament espanyol, el senyor Jesús Posadas, membre del PP, naturalment, en ser interrogat sobre les pretensions dels catalans que es proposen fer per via plebiscitària una consulta sobre el futur polític del seu país –consulta que el Govern espanyol no ha permès fer per via de referèndum–, ha fet una afirmació tan antidemocràtica com aquesta: “VOTIN EL QUE VOTIN ELS CATALANS, RAJOY HO IMPEDIRÀ”. Permetin-me un incís: Rajoy, per si no ho saben, és un senyor que surt sempre a les fotos amb cara de pomes agres i que, diuen, és el president del govern d’aquesta Espanya democràtica, tot i que per governar-la no li cal exercir com a demòcrata perquè en té prou amb la majoria absoluta, i qui té aquests trumfos a la mà què cony n’ha de fer, del que pensin les pobres minories?

No em diguin que no és el súmmum que tot un president d’un parlament democràtic –i el Congrés dels Diputats espanyol és democràtic per definició i per obligació constitucionals– vulgui tranquil·litzar la població dient –com ha dit Jesús Posadas– que “voti el que voti” un poble, un senyor amb cara d’emprenyat, que té a les mans el poder, ho impedirà… Com quedem, doncs, no és el vot la raó de ser d’un parlament? I el senyor que el representa diu que “tant se val el que es voti”…?

Han perdut realment els papers, i a sobre acusen els catalans –que demanen urnes per poder votar– de totalitaris! Han perdut els papers i ara, cada dia que passa, van perdent la vergonya i comencen a parlar a cara descoberta no pas de democràcia ni de legalitat democràtica, sinó de la força de la llei, del pes de la justícia, de prohibicions, d’intervencions i d’inhabilitacions, tot ben amanit amb desqualificacions, insults i amenaces…

I tan fàcil com és: deixin votar, que és la primera regla de la democràcia. La prova del cotó que acreditarà la solidesa de les seves conviccions democràtiques. Però, mentre qui presideix el parlament (que és, per naturalesa, “el temple de la democràcia”) digui que tant se val el que es voti perquè el que compta és l’opinió de qui mana, la prova del cotó només certificarà la inconsistència de la democràcia que prediquen i practiquen .

És clar que, si els catalans fóssim una mica més murris, potser ens agafaríem a les paraules del president del Parlament espanyol i votaríem “NO A LA INDEPENDÈNCIA”. D’aquesta manera, com que el senyor de la mala cara HO IMPEDIRÀ, tindríem la feina feta! Al capdavall, això d’impedir l’entesa entre Catalunya i Espanya –i entre Espanya i els pobles que integra, en general i, molt especialment, aquells que es resisteixen a ser assimilats o sotmesos a un model excloent d’arrel castellana– és la feina que saben fer més bé. Porten segles d’entrenament perseverant. Dissortadament no han sabut fer res més que això; i doncs, mai no han treballat per la construcció hipotètica –si alguna vegada va ser possible, o si més no a partir de l’anomenada “transició”– d’una Espanya integrada, respectuosa, honestament democràtica, plural, moderna i convivencial. I tots els passos que fan ara mateix, no solament el PP, també els socialistes i les altres forces polítiques que s’arrengleren en la ultradefensa del nacionalisme espanyol –cosa que no reconeixeran ni que els matin dialècticament– van en la mateixa mala direcció. Federalisme, confederalisme, autonomisme, centralisme, harmonització, tracte diferencial… tots els camins tenen una sola raó de ser: salvar aquell model d’Estat que, en paraules, ja antigues, del poeta Joan Maragall, “ha desaprès d’entendre els seus fills”. El poeta, que pressuposa que potser en algun moment de la seva història Espanya havia sabut, après o intuït un altre model possible, molt més civilitzat i democràtic, acabava exclamant –ell, que era un home d’ordre–: “Adéu, Espanya!”

I en això estem. Si els vots –que no Rajoy– ens ho permeten.

Josep A. Vidal

Leave a Reply