Qui dia passa any empeny! I dia a dia es van succeint els passos que, per voluntat de la majoria expressada en les urnes, han de portar Catalunya fins a la independència.
Catalunya vol ser un Estat. L’expressió dels catalans en les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre ha estat contundent. L’Estat espanyol havia negat als catalans la celebració d’un referèndum per decidir, en exercici de la seva sobirania, el seu futur com a nació. L’argumentació del Govern i el Parlament espanyols ha estat si més no pintoresca: Catalunya no és una nació, la sobirania catalana no existeix, la voluntat d’independència és il·legal. Si voleu tenir-ne la descripció completa, afegiu-hi tots els insults, amenaces, calamitats i anatemes que us passin pel cap i sumeu-hi totes les plagues d’Egipte. No us oblideu de fer comparacions amb l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista, fins i tot podeu fer comparances amb el franquisme si han de servir per desautoritzar l’expressió democràtica dels catalans. No importa que els franquistes, els molts que n’hi ha encara declarats o disfressats, estiguin en el bàndol contrari als catalans; posats a desautoritzar l’expressió democràtica de l’independentisme català, podeu dir que els independentistes actuen violentament contra les llibertats dels ciutadans “com ho feia el franquisme”: si va contra Catalunya, tot s’hi val; el fi justifica els mitjans.
Fins i tot l’arquebisbe de València –zero absolut en teologia, en democràcia, en decència i en vergonya–, el senyor Cañizares –em nego a dir-ne “monsenyor”–, ho ha expressat clarament: “l’independentisme català és contrari a la voluntat de Déu i als valors evangèlics”. Se n’ha de ser molt, de carallot, per convocar pregàries per la preservació de la unitat d’Espanya. Què cony hauria d’importar al seu Déu –que no té res a veure amb el meu– que Catalunya i Espanya siguin un sol Estat o en siguin dos o en siguin tres? Si ens atenim al marc dels valors evangèlics que ell pretén esgrimir, el que realment no hi encaixa és el nacionalcatolicisme que intenta ressuscitar. El que no encaixa en l’evangeli és la imatge de dictadors sanguinaris combregant, o caminant sota pal·li. El que no encaixa en l’evangeli i és un autèntic escàndol és que en un temple dedicat al culte hi hagi la tomba d’un dictador.
El mateix dia que els catalans vam acudir massivament a les urnes, amb una participació del 77,5 % del cens, un percentatge insòlit en la història de la democràcia espanyola, es complien quaranta anys de les darreres execucions del franquisme, i després de quatre dècades de democràcia a Espanya els familiars de les víctimes no han aconseguit ni tan sols la revisió del procés. D’aquí a quinze dies es compliran 75 anys de l’afusellament de Lluís Companys, president de Catalunya, i quatre dècades de democràcia no han servit per anul·lar el judici, demanar perdó i restablir la dignitat i la memòria del president assassinat. El restabliment de la memòria, el perdó –que el franquisme s’ha estalviat de demanar mai en aquest país, tot i que és ben viu–, són causes que podrien ocupar el temps i la preocupació del “senyor” Cañizares; així com la pobresa, l’atur, la misèria, la injustícia, els desnonaments, la violència, els abusos… Amb l’evangeli a la mà, si no troba altres raons per fer-ho, o simplement amb la decència cívica i l’humanisme, l’arquebisbe de València i els seus trobaran motius abundants i diversos en què ocupar-se, en lloc d’anatemitzar la llibertat en l’exercici democràtic del vot dels catalans.
El cas és que el 27 de setembre ha estat a Catalunya una gran festa democràtica a desgrat de tots els que des de posicions diverses, però amb el denominador comú del nacionalisme espanyol, han mirat d’impedir-ho.
De res no els han valgut les apel·lacions a la Unió Europea, al president dels EUA, a la cancellera Merkel, al premier britànic, al Banco de España, a la voluntat divina i al sursum corda: Catalunya ha votat, i ha votat independència.
De res no els ha valgut manipular documents, desfermar campanyes de descrèdit, atiar mentides i amenaces, escampar la por… a la pèrdua de les pensions, al “corralito”, a l’exclusió europea, a la sortida de la zona euro, a la deslocalització de les empreses, a la fallida de la indústria, a la pèrdua de llocs de treball (una Catalunya independent es convertiria, han dit, en el país amb més atur del món), a la intervenció de l’autonomia…: Catalunya ha votat, i ha votat independència.
De res no els ha servit atiar sentiments patriòtics, sembrar la desconfiança, reinventar la història, permetre manipulacions i actuacions de grups i persones que en una democràcia sana haurien estat portades davant els tribunals…: Catalunya ha votat, i ha votat independència.
Però, com era previsible, ara els toca dir i demostrar amb la tergiversació de les dades que l’independentisme no té majoria, que encara que a Catalunya l’independentisme hagi guanyat les eleccions ha perdut el plebiscit. Tenen tan poca cultura democràtica i han perdut tant el sentit de la decència política…!
La coalició Junts pel sí, que agrupa partits independentistes majoritaris (Convergència Democràtica i Esquerra Republicana de Catalunya) i entitats, forces i persones de la societat civil ha estat la llista més votada a 911 municipis catalans sobre un total de 947; ha estat també la llista més votada a totes les demarcacions electorals. I ha obtingut un total de 62 diputats dels 135 que componen el Parlament de Catalunya. L’altra força independentista, la CUP, que ha obtingut 10 diputats, ha més que triplicat la representació parlamentària que tenia en la legislatura anterior. La suma de les forces que porten la independència com a punt irrenunciable del seu programa sumen, per tant, 72 escons sobre 135, una clara majoria absoluta.
Enfront del Sí inequívoc a la independència, hi ha les forces que presenten un NO també inequívoc: Ciutadans (25 escons), Socialistes (16 escons) i Populars (11 escons), és a dir, si els sumem, 52 escons. En un espai socialment militant, però sense un pronunciament inequívoc per la independència, tot i que s’han manifestat clarament a favor del “dret a decidir” en un hipotètic escenari victoriós de les forces d’esquerra (Podemos) a Espanya, hi ha la coalició Catalunya sí que es pot, formada per Esquerra Unida i Alternativa-Verds amb Podem, bàsicament, que ha obtingut 11 escons. La indefinició d’aquesta opció no permet arrenglerar-la clarament en el bloc antiindependentista, però si ho féssim, com ho han fet l’ABC i altres mitjans de comunicació espanyols, entre els quals també El Periódico de Catalunya, tindríem una relació de forces de 72 a 63. Una victòria incontestable del Sí a la independència.
Però en política res no és fàcil, i és legítim i comprensible que cadascú intenti portar l’aigua al seu molí (o “arrimar el ascua a su sardina”).
Per tant, el PP, que ha tingut un autèntic daltabaix electoral i veu com Ciudadanos, d’una banda, i Podemos, de l’altra, se li mengen el terreny de cara a les eleccions espanyoles del proper 20 de desembre, diu que “ha quedat demostrat que l’independentisme no té suport” i que “Artur Mas no pot ser investit president i hauria de dimitir”.
Catalunya sí que es pot, que, tot i comptar amb el rèdit d’imatge de Podemos i dels seus líders i tot i haver tingut la precaució de fer passar desapercebuda la presència d’una EUiA-V desvaloritzada, no ha conseguit la “tirada” que s’esperava i ni tan sols ha superat el nombre d’escons que tenia EUiA-V, es disposa a jugar les seves cartes, tot esperant que un hipotètic bon resultat de Podemos a Espanya li doni una mica d’alè al parlament català.
El PSC-PSOE, que ha menat una campanya a parer meu totalment equivocada, que ha pecat de displicent, que ha abusat de la ironia i el to burleta i que fins i tot ha jugat a la frivolitat i a la facècia –armes que en un polític són perilloses, perquè fan un mal innecessari al rival sense aportar ni un bri de raó als propis arguments, i es giren fàcilment en contra de qui en fa ús o, com en el cas de Miquel Iceta, n’abusa–, es posa al servei de la campanya de Pedro Sánchez a Espanya –i de retruc li fa la feina al nacionalisme espanyol i el forneix de coartades– mentre a Catalunya continua amb el posat de qui es mira els toros des de la barrera i espera poder dir algun dia “Jo ja us vaig avisar, que això acabaria malament… Au, veniu, que mirarem d’arreglar-ho!“.
I Ciutadans/Ciudadanos, que ha estrenat Inés Arrimadas –andalusa que, malgrat que no porta gaire temps a Catalunya, ha aconseguit un bon domini lingüístic però que fa la impressió que amb això ja ha complert el cupo de coneixements sobre la realitat catalana, atès que, llevat de l’idioma, per a ella i per al partit que representa, Catalunya és “una regió d’Espanya” en tot igual o assimilable als altres territoris autonòmics–, ha aconseguit fer-se amb el vot dels dissidents del PSC, del PP i d’alguns votants de CiU no independentistes i, a causa de la polarització plebiscitària, ha despertat una part de l’abstencionisme tradicional. Ciutadans,que amb la migrada força dels seus 25 escons ha demanat ja la convocatòria de noves eleccions a Catalunya, ha esdevingut, anòmalament, la segona força parlamentària a Catalunya, i això modifica la autopercepció i l’autovaloració de la migradesa del seu vot, atès que li atorga el lideratge de l’oposició parlamentària. En aquesta funció, però, no trobarà suports al Parlament, perquè el PP, que té la mateixa ànima, els mateixos antecedents i la mateixa vocació que Ciutadans, malgrat que no tenen la mateixa història recent, té en el partit d’Inés Arrimadas, per ara, un rival electoral molt destacat en la lluita pel govern d’Espanya; i pel que fa a les altres forces polítiques, només el PSC, potser perquè ha afeblit considerablement la seva animeta catalanista o perquè s’emmiralla en l’alta política, estaria disposat a alguna mena d’acord puntual amb el partit de Rivera i Arrimadas. Ciutadans és el gran bluf de la política espanyola actual, i, tot i el mal que pot fer, m’alegro que vagi aconseguint fites de compromís amb la governació, perquè sense la responsabilitat de governar és molt fàcil fer discursos regeneracionistes, que facin creure als ciutadans que tenen la fórmula miraculosa per a tots els mals, i que l’aplicaran amb exemplaritat i puresa democràtica. Si Espanya s’enlluerna amb el bla-bla-bla d’Albert Rivera i el seu discurs regeneracionista, el desenvolupament democràtic, ja prou complicat, d’aquest país s’empantanarà una vegada més, com tantes en la història, en el laberint de les propostes de caire centralista i autoritari, del discurs joseantoniano i de la demagògia lerrouxista. Tanmateix, hi ha dues coses que desitjo fortament: l’una, que l’ascens de Ciutadans a Espanya no es produeixi, i l’altra, que si es produeix, els meus pronòstics estiguin equivocats.
Dins del bloc sobiranista independentista també hi ha incògnites, i algunes d’importants: com s’articularà l’entesa entre Junts pel Sí –que tenen el compromís d’investir Artur Mas com a president– i la CUP –que tenen el compromís de no contribuir a investir Artur Mas com a president; com aconseguirà d’ampliar l’espectre sobiranista de les forces polítiques i de la població, si la polarització de la campanya ha radicalitzat el posicionament quant a l’objectiu principal de la coalició; com aconseguirà de dur a terme el full de ruta amb esquisidesa democràtica, com farà créixer el suport internacional, i com defugirà les traves i l’hostilitat del Parlament, les institucions, les forces polítiques i el govern espanyols. I per damunt de tot, com aconseguirà mantenir el clima de cohesió social que, malgrat el que es digui, s’ha preservat fins ara a Catalunya de manera potser sorprenent, però sobretot de manera exemplar.
Els qui vulgueu viure de prop un dels capítols que els llibres d’història de Catalunya, d’Espanya i d’Europa hauran d’explicar anys a venir, pareu atenció d’ara endavant.
Josep A. Vidal