…pel fet de no escriure jo “em vernáculo, ou em alguma das línguas verdadeiramente universais do planeta“, em commina a “aprender as regras básicas de convivência”
o a “ficar confinado ao meu pequeno e limitado mundo“
No sóc un usuari vagarós d’Internet, sempre hi cerco dades o informacions molt precises, però molt de tant en tant hi faig un recorregut una mica a l’atzar. El passat mes de febrer, en un blog brasiler, m’hi vaig trobar un article: O separatismo catalão, ou A desintegração da Espanha, signat per “arthurmaximus”. Tot i que l’article havia estat publicat dos anys i mig abans (2/10/2012), el vaig llegir amb la curiositat i l’interès de qui vol saber com es veu a milers de quilòmetres de distància allò que passa en el seu entorn immediat.
La lectura em va resultar decebedora, però no em va sorprendre. Al capdavall, qui l’escrivia ho feia exclusivament a títol personal (així ho feia constar una definició genèrica de la pàgina: “Minhas impressões sobre a vida e o mundo que nos cerca“) i sense cap aval visible que permetés suposar-li o exigir-li un coneixement del tema més enllà del que en pogués tenir un ciutadà mínimament informat. L’article, que després de presentar el tema, pretenia cercar argumentacions en la història, aportava dades tan inexes com aquesta: “Durante a Guerra Civil Espanhola, os catalães aproveitaram a balbúrdia para declarar-se independentes e proclamar uma república. A reação dos militares foi brutal.” Es tracta, evidentment, d’una simplificació poc informada, que es resoldria consultant qualsevol font mínimament sòlida, i del tot comprensible; però, la suposada bona fe de l’article proposava alhora una tergiversació greu de la història. En primer lloc, perquè els catalans no van declarar-se independents ni van proclamar una república durant la guerra civil espanyola. La república es va proclamar a Catalunya i a Espanya després de les eleccions del 1931, que van ser inequívocament interpretades com un plebiscit de resultes del qual el monarca, Alfons XIII, es va exiliar, i la proclamació republicana fou un esclat popular arreu d’Espanya. Fou a Catalunya i a Madrid on es proclamà en primer lloc la República, el 14 d’abril del 31. En un primer moment, el president Macià proclamà la República Catalana; les pressions i propostes de constitució d’una República Espanyola federal van modificar aquella primera declaració, i es reconstituí la Generalitat de Catalunya, organisme històric d’autogovern.
La deriva dretana i una política d’ofec i d’obstaculització del govern autonòmic van provocar el trencament del govern de Catalunya amb l’Estat (els fets d’octubre), en coincidència amb un clima asfixiant i de repressió sagnant dels moviments socials a Espanya (repressió de la vaga de la mineria asturiana). La proclamació de l’Estat català pel president Lluís Companys va comportar una repressió immediata, la intervenció de la Generalitat pel govern de Lerroux, l’empresonament del President Companys i del govern i alts càrrecs de Catalunya, i la suspensió de l’Estatut d’Autonomia, situació que es prolongà fins al 1936, quan la coalició d’esquerres del Front Popular va guanyar les eleccions a Espanya i va permetre el restabliment de les institucions catalanes i la reconducció de la República Espanyola cap a les posicions progressistes originàries. La treva i la relativa pau social que se’n derivà van durar poc, perquè al cap de cinc mesos, el 18 de juliol del 36, amb el cop d’Estat militar, esclatava la Guerra d’Espanya.
A partir d’una explicació esquemàtica, com la precedent, hom pot aprofundir en la història i afegir-hi detalls i concrecions per anar dibuixant la complexitat dels fets. Hi ha prou bibliografia per informar-se’n. Però, el que no es pot permetre sense protestar, és que la voluntat de Catalunya de preservar, recuperar o defensar la seva sobirania -com ha fet al llarg dels segles d’ençà de la desfeta del Casal de Barcelona, a la primeria del segle XV- es redueixi a un fet del segle XX –que mai no es produí– tot presentant la vindicació nacional catalana com un exercici d’”oportunisme” que aprofita el desori d’una guerra brutal contra l’Espanya constitucional, contra el poble espanyol i contra Catalunya. I encara més, que és causa de la reacció dels militars (com si, per exemple, l’intent de reforma agrària republicana i tants altres factors i circumstàncies de naturalesa complexa no hi tinguessin res a veure).
La segona dada històrica adduïda per l’articulista era tan peregrina i insostenible en el seu enunciat com la primera: “a Catalunha faz parte da Espanha desde que Fernando II, rei da Coroa de Aragão, casou-se com Isabel, a Católica, rainha de Castela. Foi o casamento dos dois que promoveu a unificação dos reinos de Castela, Leão, Navarra e Aragão“… És una repetició simplista i genèrica d’un argument persistent en la historiografia del nacionalisme espanyol d’arrel castellana. No m’interessa ara contraargumentar adduint fonts històriques, perquè seria llarg i prolix, i perquè qui vulgui hi pot tenir accés fàcilment. A més, em desviaria del tema principal.
El cas és que l’articulista no només opinava, amb una base documental tan poc informada, sinó que feia prediccions totalment arbitràries i inconsistents sobre les conseqüències d’una hipotètica independència de Catalunya1 i algunes valoracions ètiques damunt les quals basava conclusions sobre el que hauríem i no hauríem de fer els catalans2. Això va fer que em sentís obligat a afegir un comentari a l’article per tal de fer constar la necessitat d’una informació o una documentació més acurada, requisit sense el qual les conclusions no tenen consistència. Hi vaig escriure això:
És d’agrair l’interès per Catalunya des de la distància i sobretot si es fa amb voluntat amical i de concòrdia. I és cert que cadascú pot opinar basant-se en el que sap d’un tema, encara que en sàpiga poc o utilitzi informacions errònies o poc documentades. Però si el que es pretén és analitzar un tema, arribar a conclusions, dictaminar sobre una situació de conflicte i fer recomanacions, aleshores és obligat documentar-se amb rigor, perquè no n’hi ha prou amb quatre dades imprecises o inexactes. I també cal deixar de banda els prejudicis ahistòrics que difon la propaganda política de qualsevol de les parts interessades. Rigor, criteri i objectivitat crítica… I prudència i inteŀligència política.
Era el 19 de febrer del 2015. Després, vaig oblidar la pàgina fins que fa tres o quatre dies, en una nova navegació atzarosa per Internet, hi vaig tornar a caure. L’autor de l’article havia deixat, el mateix 19 de febrer, una resposta irada al meu comentari. Jo no hi hauria donat importància si no hagués estat que la seva indissimulada rancúnia no anava contra les meves paraules, sinó contra la llengua en què havien estat escrites, és a dir, en català.
Qual o sentido de escrever um texto ao qual somente uma ínfima parte da população mundial conseguirá ler, ainda mais quando a língua oficial do site é o português? Se quiser criticar, da próxima vez escreva em vernáculo, ou, se quiser, em alguma das línguas verdadeiramente universais do planeta.
Em va sobtar que en un espai de vocació cultural i dialogant es pogués parlar amb menysteniment d’una llengua germana (i vaig enyorar i valorar especialment la generositat i la concòrdia d’A Viagem dos Argonautas, que em convida tan amablement a participar-hi). Podria pensar que l’autor no havia entès el meu escrit, però és evident pel to i per les seves paraules (“se quiser criticar…“) que havia entès el que li deia. No li hauria estat més fàcil una resposta evasiva o una rèplica personal exhibint la seva llibertat d’escriure i d’opinar com volgués?… Vaig replicar-li que és indigne atacar una llengua i que exhibir la pròpia ignorància és una estupidesa… Ho vaig fer de manera serena i meditada, però amb to enèrgic:
Denostar una llengua és una exhibició d’ignorància. La ignorància és disculpable, però exhibir-la és una estupidesa, i fer-ho amb arrogància i menysteniment és un indicador inequívoc de pobresa argumental i de baixa qualitat democràtica, a més de propi d’un pensament i un esperit miserables.
Ara sí vaig voler veure la resposta, i no va trigar. No anava adreçada a mi, tot i que jo havia signat amb el meu nom els comentaris anteriors, sinó als improbables lectors (dic “improbables” perquè l’article tenia ja tres anys d’antiguitat). Jo hi quedava reduït a la condició de “sujeto”:
O sujeito escreve numa língua que ninguém entende, é orientado a expor argumentos em qualquer das línguas verdadeiramente universais para dar espaço à contra-argumentação, insiste em manter a posição anterior e eu é que demonstro “ignorância” e “baixa qualidade democrática”?
E o que é pior: tanto na oportunidade anterior como agora, não se dedicou a citar um único e “miserável” argumento objetivo quanto aos supostos erros do artigo.
Faça um favor para nós: vá aprender as regras básicas de convivência e da argumentação dialética. Do contrário, fique confinado ao seu pequeno e limitado mundo.
La resposta no permet dubtar que l’interlocutor havia entès suficientment el meu comentari, de manera que l’obstacle no era la llengua. I d’aquí la meva estupefacció: per què tornava a menystenir la llengua i a reclamar una llengua més universal? És que per entendre’ns ell i jo ens hauria anat més bé l’àrab o el xinès? O és que totes les comunicacions s’han de fer en anglès?… I què vol dir una llengua veritablement universal? Ho és l’àrab? I el xinès? Ho és el portuguès? I l’espanyol?… I el fet que hi hagi llengües de gran abast és argument suficient per menystenir-ne d’altres, i arran de què? Hi vaig tornar a contestar, ara amb la intenció ferma de posar fi a un diàleg que, dissortadament, no arribari a cap port:
Li agraeixo la seva atenció i celebro que malgrat escriure en una llengua que ningú no entén, m’hagi entès vostè tan clarament. Estic segur que allò que vostè anomena “universal” no està en la superfície de les llengües ni en el nombre de persones que les parlen. Vostè m’entén i jo l’entenc perquè emprem llengües germanes. Jo estimo la seva llengua perquè no fer-ho seria trair la meva pròpia llengua, el llegat cultural que vostè i jo compartim i un continu humanístic que cohesiona les nostres respectives identitats en una supraidentitat comuna. Si entenem això no parlarem mai amb menysteniment de les llengües, del pobles ni de les persones.
Com pot veure, els meus comentaris van signats amb el meu nom. No tinc necessitat d’amagar-me rere un pseudònim. Si allà on hi ha una persona vostè hi veu “un subjecte”, no m’estranya pas que allà on hi ha una llengua mil·lenària, que han emprat Ramon Llull, Ausiàs March i altres autors universals fins avui, vostè hi vegi una anomalia, una llengua que no entén ningú. Són prejudicis, i amb qui té el cap i el cor ple de prejudicis no s’hi valen arguments.
Amb això considero acabat aquest intercanvi, que podria haver estat un plaer i una possibilitat de comprensió mútua si jo no hagués estat tan poca cosa ni hagués tingut l’infortuni de néixer en aquest tros de món petit i miserable on preservem amb estimació profunda una llengua petita i mil·lenària en la qual hem après a respectar i a estimar els pobles i les llengües del món, també la seva.
I amb això arribem a la conclusió d’aquest article, que es publica precisament avui, 12 d’octubre, el dia en què, en aquest tros de món que fou part d’Hispània, s’exalta i es mistifica per decret aquell fals universalisme de patró colonialista que la dictadura franquista va anomenar “Fiesta de la Hispanidad” i que abans havia estat designat amb el nom no menys forassenyat de “Día de la Raza“. Un model de dominació colonialista, prepotent, criminal i destructiva que, amb colors i matisos diferents, té paral·lelismes en aquelles altres nacions que, com Castella, han aconseguit per a la seva llengua la condició d’universal.
Josep A. Vidal
Notes
1 Els arguments són aquests:
a) “Se Espanha e Catalunha conseguem manter seu nariz acima do nível da água mal e porcamente juntos, separados submergeriam como bigornas lançadas ao mar.” La consulta de les dades permet observar que Catalunya –comptada com a ens independent- és i ha estat sempre un contribuent net de la Unió Europea; no així Espanya.
b) “Há pouco tempo, a Catalunha teve de pedir socorro ao estado espanhol. Precisava de EU$ 5 bilhões para fechar as contas. Seus gastos previdenciários são muitos superiores à arrecadação. Fora isso, é a província mais endividada do país.” També en aquest cas hi ha manca d’informació, l’argument és tan simplificador i inexacte que s’hauria de contraargumentar “in extenso”. Val a dir, però, que la Generalitat es queda el 5 de cada 100€ que paguen els catalans en impostos, i en lliura a l’Estat 95, als quals s’hi afegeixen 15 € més provinents dels fons socials europeus. Per tant, són 110€ a l’Estat i 5€ a Catalunya. D’aquest total, l’Estat retorna 55€ a Catalunya. En total, Catalunya n’acaba tenint 60. Per cobrir el seu pressupost, Catalunya es veu obligada a endeutar-se en 24€ per habitant, però, com que l’Estat no reconeix a Catalunya la capacitat per endeutar-se, el govern català ha de recórrer a l’anomenat Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA), en el qual l’Estat espanyol actua com a prestamista i estableix els interessos a pagar i els terminis d’amortització. Per tant, Catalunya eleva els 55€ a 79 (encara molt per sota dels 115 € ingressats), però ha de tornar a l’Estat els diners del préstec amb interessos. Resumit: Catalunya dóna diners a l’Estat, l’Estat presta part d’aquests mateixos diners a Catalunya i Catalunya els hi ha de retornar amb interessos. I a sobre l’Estat pot dir –i ho diu– que Catalunya sobreviu gràcies a ell. Vegeu quin negoci!
c) “Como país novo, a Catalunha teria de passar por um processo de incorporação à União Européia. Deixaria de poder usar o Euro e não teria acesso às facilidades que o mercado comum europeu confere aos seus integrantes.” Més enllà de les declaracions de compromís davant les pressions del govern espanyol, no hi ha ningú a la Unió Europea que vulgui una Catalunya fora d’Europa. Si alguna cosa ha demostrat la UE és que li interessa una recomposició ràpida dels seus mercats i, principalment, l’estabilitat financera i de l’euro.
2 Les conclusions eren aquestes:
a) “…penso eu que o melhor que catalães, bascos e galegos poderiam fazer é unir seus esforços para tirar a Espanha do atoleiro. Querendo ou não, estão todos no mesmo barco.” El regeneracionisme, que en el context polític actual ressusciten partits nacionalistes espanyols, com Ciudadanos i Podemos, o fins i tot, en el vessant federalista, el PSOE i el PSC, fou un invent del segle XIX. I va fracassar de bon començament i ha fracassat cada vegada que ha estat ressuscitat, malgrat la iniciativa i els esforços, per cert, dels catalans. Ignoro per què l’articulista no esmenta Castella, ni Andalusia, ni Aragó, ni Cantàbria, ni Navarra, ni València, ni… És una més de les simplificacions del seu punt de vista. La pluralitat és l’assignatura pendent d’una Espanya que no ha deixat mai d’identificar-se amb l’expansionisme castellà, del qual no ha volgut mai abdicar. Seria divertit, si no fos tan dramàtic, això que diu del “querendo ou não”, perquè ho diu com si fos un detall anecdòtic i no ho és pas. La unió és l’acord entre iguals; quan és el predomini d’un sobre els altres, són altres els noms que cal emprar per definir-ho.
b) “Enquanto todos deveriam estar ligados na tentativa de recuperar a economia, ficam arquitetando estratégias para separar-se, de um lado, e para impedir a separação, do outro.” Els pobles són més que economia, però accepto el reduccionisme. Catalunya és avui un país escanyat per un govern que hi actua en contra sistemàticament: l’impedeix legislar, l’impedeix administrar-se, n’obstaculitza la llengua i la cultura, enterboleix la vida social, li imposa patrons de vida, de cultura, de política que són aliens o clarament contraris a la seva tradició… (Llegeixi, qui ho vulgui, l’article d’Anasagasti publicat al butlletí de l’agència INCAT, de les comunitats catalanes a l’Amèrica Llatina: http://www.agenciaincat.la/?p=14713). Ho deixo aquí; hi afegeixo només una cosa: fins ara, la política espanyola, irreductiblement nacionalista, ha fet molt per impedir la separació de Catalunya, però no ha fet res per reforçar l’adhesió de Catalunya a un projecte comú que no pot ser de cap de les maneres, per excloent, insolidari i dominador, el de l’Espanya que defensen.
Já que o senhor sente-se no direito de escrever no meu blog e atacar minhas opiniões em sua língua materna, julgo-me no direito de rebater as críticas aqui proferidas contra mim também em meu idioma natal. Afinal, como o senhor mui bem destacou no seu texto, a barreira da língua não parece ser um problema para mim. Logo, imagino que a recíproca seja verdadeira.
Ao contrário do que o senhor sugeriu nos comentários deixados no meu blog e no texto aqui escrito, minhas críticas à sua escrita em catalão deveram-se ao fato de que o espaço no qual escrevo é dedicado majoritariamente a “lusohablantes”. Não há, nem nunca houve, da minha parte, qualquer manifestação de preconceito a quem quer que seja, muito menos a quem deseja, por livre e espontânea vontade, falar catalão. A questão é que, do ponto de vista prático, os comentários deixados nos posts não se encontram circunscritos a uma discussão entre mim e quem comenta, mas, também, a quem de vez em quando vai perder um pouco de seu precioso tempo lendo o que escrevo. Não faz sentido, sob essa perspectiva, permitir que se prolongue uma discussão numa língua que, a despeito de seus méritos, está longe de ser uma língua universal. O fato de eu a compreender não desnatura a obrigação implicitamente imposta aos comentaristas de que permitam a outras pessoas menos ilustradas em línguas estrangeiras compartilhar as críticas ao texto, até para poder entender a natureza da discussão.
Uma vez que o senhor parece, como outros separatistas catalães, envolvido em alguma espécie de “cruzada” em favor da causa, aparentemente quis me tomar como “inimigo” em favor daquilo que defende, ignorando dois aspectos fundamentais:
1 – O blog que escrevo não possui qualquer pretensão acadêmica (ao contrário do libelo político-cultural aqui exposto). Como o senhor fez questão de frisar no seu texto, ali estão apenas as minhas impressões sobre a vida e o mundo que nos cerca. Poderia escrever páginas e páginas, citando autores renomados, para justificá-la, mas isso desvirtuaria por completo meu propósito ao criar o blog. No que toca ao separatismo catalão, sigo acreditando que a estratégia encontra-se equivocada. Estaria aberto a discutir objetivamente tal posição. No entanto, os argumentos objetivos que reclamei no meu blog foram colocados apenas aqui, perdidos em meio a duas dúzias de linhas nas quais o senhor limita-se a destilar fel contra mim. Do ponto de vista da honestidade intelectual, tal posição revela não somente deslealdade em relação ao debatedor, mas também certa covardia em expor-se ao debate aberto;
2 – Acusar-me de preconceito significa apenas que o senhor recusou-se a ler as centenas de posts que já escrevi sobre vários assuntos, nos quais fica clara minha posição sobre preconceitos de qualquer tipo (especialmente os relacionados a raça e a imigrantes). Se de fato houvesse alguma preconceito de minha parte, limitar-me-ia a não autorizar o comentário e daria o assunto por encerrado. Mas, ao contrário, autorizei ambos os comentários efetuados e ainda fiz questão de respondê-los, incitando-o a permitir a todos os visitantes do blog a participar da discussão. Como o senhor aparentemente recusou-se a fazê-lo, para tomar-me como o “preconceituoso d’álem-mar que quer destruir a cultura catalã”, tudo que posso fazer é lamentar.
Se era esse o seu intuito, não vou culpá-lo. Afinal, é sempre muito fácil usar a Internet para buscar do outro lado do mundo inimigos imaginários destinados a justificar as causas que defendemos. Lamento apenas que os leitores do seu espaço venham a ser submetidos a um exercício tão simplório de desonestidade intelectual.
Finalment ens entenem… Com ens hem entès des del primer moment, vostè en la seva llengua universal i jo en la meva petita llengua que no entén ningú. La llengua, doncs, no ha estat mai l’obstacle… Li agraeixo la molèstia que s’ha pres a respondre’m, però hi ha abocat massa coses sobreres i que obren nous fronts per a un enfrontament tan inacabable com innecessari. Deixem-ho aquí. Jo em quedo reflexionant sobre qui són els separadors (vostè en diu separatistes): “els qui volen construir espais de trobada en llibertat, igualtat i respecte a la identitat dels pobles” o “els qui volen perpetuar unions basades en el sotmetiment, la conquesta, la substitució lingüística i cultural i la assimilació obligatòria als patrons imposats pel poble dominador”? Respectuosament el convido, si li ve de gust, a reflexionar-hi. Ah, i pel que fa als seus lectors, no es preocupi: pot estar segur que són com a mínim tan capaços d’entendre com vostè i com jo. Cordialment.