Le quatrième mur, celui qui protège les vivants

barcelona

Nous sommes sortis dans la rue. Ils ouvraient la marche. Je les suivais en titubant. […] Je tremblais. J’avais froid. […] Il me fallait marcher, m’asseoir, réfléchir. Je venais de tuer, c’est-à-dire, de mourir.”

Chalandon, Sorj: Le quatrième mur, Éditions Grasset & Fasquelle, 2013. Le livre de poche, núm. 33455.

En el món del teatre, s’anomena quarta paret aquella frontera invisible que separa l’espai de la ficció de l’espai de la realitat, l’escena i el públic. Des del punt de vista dels actors és el mur que els defensa de l’agressió que suposa la presència del públic, que podria distorsionar la seva interpretació. En realitat, però, en el context de la representació, que implica l’existència de dos espais, el dels actors i el dels espectadors, la quarta paret és un espai de trobada i d’interpel·lació. És aquell espai on es produeix el diàleg crític entre l’espectador i l’escena.

És en aquest espai on Sorj Chalandon construeix Le quatrième mur, una novel·la que no em sé estar de recomanar. Chalandon hi aboca la seva experiència com a corresponsal de guerra al Líban el 1982, quan es van consumar les massacres contra els refugiats palestins als camps de Sabra i Xatila. En una entrevista publicada a El Punt/Avui el passat 20 de febrer, Chalandon explica les motivacions de la seva novel·la:

Com a periodista de guerra t’acabes acostumant a veure morts al camp de batalla. La diferència amb Sabra i Xatila era que mai no havia assistit a una massacre de civils. Era la primera vegada que entrava en un camp de refugiats on totes les dones i nens havien estat executats per bala i ganivet. Aquell dia vaig saber que mai no veuria res pitjor: nadons tallats per la meitat. Vaig escriure els articles per al diari on treballava aleshores, Libération, però de seguida vaig saber que m’havien inoculat un verí del qual mai no em desfaria. El periodista ha d’explicar el que ha vist, no parlar del que ha sentit. No té dret d’explicar la seva vivència. El problema és que a la guerra del Líban, a la guerra Iran-Iraq, a Afganistan… em vaig dedicar a explicar com patien els altres, com ploraven i morien, i mai no parlava de mi. Any rere any, tornava a París amb emocions i llàgrimes que no sortien. Molt més tard, el 2005, vaig començar a escriure la novel·la, un cop havia reconstruït la meva família. Però no volia explicar el que viu un periodista, sinó prendre una certa perspectiva i una màscara. A la meva novel·la sobre Irlanda jo era Antoine; aquí sóc Georges, i sóc director de teatre. Prendre un personatge em permet tornar als llocs on no vaig plorar ni odiar perquè no hi tenia dret, però la novel·la em permet fer-ho. Durant anys vaig viure amb aquells morts al cap i funcionava, malament, però tirava endavant. Un amic meu, Jean Paul Mari, va fer un documental, Sans blessures apparentes1, sobre el xoc posttraumàtic, i em va demanar de participar-hi. Al principi m’hi vaig negar, però finalment vaig acceptar i va ser parlant amb ell del que havia viscut que em vaig adonar que estava ple de llàgrimes. Així va sorgir La quarta paret2.”

Enmig d’una guerra sagnant i complexa, George, el personatge i alter ego de Chalandon, accepta el repte de muntar una representació de l’Antígona d’Anouilh amb una companyia formada, per a una sola representació, amb actors de tots els bàndols en conflicte. Una treva pactada de dues hores durant la qual la tragèdia de la guerra cedirà davant la tragèdia escènica. La representació teatral posarà dempeus el text que Anouilh havia escrit en una França ocupada per la follia nazi i que havia estrenat el febrer del 1944 al Théâtre de l’Atelier. Com en aquella primera representació, en què les darreres paraules dictades per Antígona (“Je ne sais pas pourquoi je meurs…“) van deixar aclaparats els espectadors, també ara, a l’escenari d’un Líban massacrat per una guerra en què confluïen múltiples cares del terror i la follia, el text d’Anouilh damunt l’escena podria interpel·lar els espectadors, en un espai malmès per les bombes, enmig d’una treva oberta contra tot pronòstic, en un espai de reflexió imprevist, en aquella “quarta paret” de trobada en la qual haurien pogut construir, potser, un besllum d’esperança.

Però, Antígona no és un drama, sinó una tragèdia. I en la tragèdia no hi ha espai per a l’especulació, com no n’hi ha en la guerra.

– Des questions?

Yevkinée l’Armenienne a levé la main.

– Je n’ai pas osé le demander, mais pourquoi Antigone ? […] Le Liban est un pays en guerre et nous ne sommes pas réunis autour d’un texte qui parle de paix. Personne ne tend la main à personne et tout le monde meurt à la fin, non ?

– C’est une pièce qui parle de dignité, a répondu Charbel.

– Dignité de Créon ou d’Antigone ?

Nabil posait la question.

[…]

– Antigone est une gamine sans autre cause qu’elle même, a lancé Hussein en arabe.

[…] Tous parlaient à la fois. Alors j’ai levé les bras.

– Samuel aime ce texte parce qu’il a été écrit aux heures les plus noires de notre histoire. Lorque tout était perdu. Chacun de vous peut y puiser des forces. […] Et moi, j’aime la leçon de tragédie que donne cette pièce, cette distance prise avec la banalité du drame. Souvenez-vous de ce que le Choeur nous apprend de la tragédie. Il dit que la tragédie, c’est propre, c’est reposant, c’est commode. Dans le drame, avec ces innocents, ces traîtres, ces vengeurs, cela devient épouvantablement compliqué de mourir. On se débat parce qu’on espère s’en sortir, c’est utilitaire, c’est ignoble. Et si l’on ne s’en sort pas, c’est presque un accident. Tandis que la tragédie, c’est gratuit. C’est sans espoir. Ce sale espoir qui gâche tout. Enfin, il n’y a plus rien à tenter. C’est pour les rois, la tragédie.

El drama és el debat entre el bé i el mal, o, dit de manera més banal, entre bons i dolents, com són sovint les guerres en els films fets a la manera americana. En el drama hi ha espai per a les accions individuals, per a la glòria i per a la mesquinesa. La tragèdia, però, és l’àmbit d’allò fatal, s’hi desfermen forces indomables, no hi ha manera de posar ordre en les prioritats, no hi ha estratagemes, ni sortides falses, ni cops d’efecte, ni possibilitats de lluïment personal, ni premi, ni càstig… Per això les lluites personals s’adiuen amb el drama, mentre que la guerra correspon sovint al món de la tragèdia. En la guerra el repartiment de rols entre bons i dolents, entre vencedors i vençuts sol ser un afegit, un valor sobreposat a la realitat de la guerra.

En l’entrevista ressenyada, diu Chalandon:

A la guerra del Líban, i a les guerres en general, la gent lluita pel territori, per muntanyes, per una illa… Aleshores, si un exèrcit, l’exèrcit blau posem per exemple, lluita per recuperar una muntanya vermella que ha pertangut als seus ancestres, és difícil dir que són dolents. I si l’exèrcit vermell, en canvi, la protegeix, aleshores: com es pot dir qui són els bons i els dolents? Tots són soldats en marxa que roben, violen i maten. A la guerra et trobes amb les víctimes d’un poble devastat i t’hi identifiques, però després aquestes víctimes prenen les armes i esdevenen els botxins… És d’una complexitat boja, i encara és més complex dir què faries al seu lloc. Et negaries a entrar als camps de Sabra i Xatila si has rebut ordres de matar? O, en la darrera guerra mundial, hauries estat un col·laborador o un resistent?

En la “quarta paret” –en l’àmbit de la trobada i la interpel·lació que ofereix la treva del teatre–, aquesta interrogació inquietant ens aclapara com a espectadors que som, tan sovint, de la tragèdia de la guerra. Hi podem respondre, a la tragèdia humana de la guerra? I des d’on, respondrem? Des de les nostres conviccions, que ens semblen tan fermes…? Des de les emocions, tan volubles…? Des de la defensa dels propis interessos, tan legítima…? Des de la covardia, tan humana…? Des de la indiferència o la ignorància, tan còmodes…? Des de la solidaritat, tan i tan difícil…?

No són preguntes vanes, ara que la guerra i la misèria expulsen diàriament milers de persones, ara que les mans desesperades de tants milers de persones obligades a l’exili i a la itinerància truquen a les nostres portes en cerca d’una pretesa seguretat, d’una possibilitat d’esperança.

És el text d’Anouilh, el mateix que clou la seva Antígona, el que tanca la novel·la de Chalandon:

Et voilà. Sans la petite Antigone, c’est vrai, ils auraient tous été bien tranquilles. Mais, maintenant, c’est fini. Ils sont tout de même tranquilles. Tous ceux qui avaient à mourir sont morts. Ceux qui croyaient une chose, et puis ceux qui croyaient la contraire –même ceux qui ne croyaient en rien et qui se sont trouvés rapidement pris par l’histoire sans rien y comprendre. Morts pareil, tous, bien raides, bien inutiles, bien pourris. Et ceux qui vivent encore vont commencer à les oublier et à confondre leurs noms. C’est fini. “

S’ha acabat? Realment aquest c’est fini ens concedeix el privilegi de la tranquil·litat…?

Llegiu Le quatrième mur.

Josep A. Vidal

NOTES:

1 El documental original en francès es pot veure a Internet en quatre parts successives:

http://www.dailymotion.com/video/xdte3u_sans-blessures-apparentes-1_webcam

http://www.dailymotion.com/video/xdtex6_sans-blessures-apparentes-2_webcam

http://www.dailymotion.com/video/xdtfbd_sans-blessures-apparentes-3_webcam

http://www.dailymotion.com/video/xdtfiy_sans-blessures-apparentes-4-et-fin_webcam

2 En català: Edicions 1984

Leave a Reply