Només els dogmàtics, del que sigui, consideren la història com un veredicte o un dictamen de caràcter definitiu i inamovible. Els més eixelebrats, els dogmàtics paroxístics, la consideren –la seva, naturalment, no pas la dels altres– una veritat inqüestionable. Però els dogmàtics, per definició, i els paroxístics per antonomàsia, han renunciat a l’exercici del sentit crític, han subordinat la seva capacitat d’anàlisi, de reflexió, de creativitat i d’elaboració d’un pensament autònom a la doctrina que, conscientment o inconscient, han abraçat.
Sense base estadística, només amb el fonament de la meva tossuda confiança en l’honestedat del gènere humà –una confiança que, he de reconèixer-ho, em resulta cada vegada més difícil de mantenir–, m’entesto a creure que entre els historiadors hi predomina l’honestedat intel·lectual i que, si més no aquells que exerceixen el seu saber amb rigor, són força resistents a l’adoctrinament: l’ofici els ha especialitzat en la visió polièdrica de la realitat i els ha acostumat a la consideració de factors diversos i a la suma de contraris. Cal pensar, doncs, que estan vacunats contra el dogmatisme, o si més no haurien d’estar-ho.
El mal, però, és que en la història hi abunden els afeccionats i els ineptes, i que sovint la disciplina és un refugi per als desnonats de la realitat social i els marginats de la cultura viva per incapaços, que hi troben la possibilitat de pontificar i fer-se veure en un àmbit, el de l’especulació sobre el passat, en el qual tot és opinable, interpretable i, per tant, difícil de rebatre de manera inapel·lable. Per acabar-ho d’adobar, vivim un temps de trivialitat que ens ha acostumat a l’espontaneïtat, a les actuacions sorpresives i al desarrelament del coneixement, i aquests valors, que passen al davant d’altres que havien gaudit de prestigi intel·lectual fins fa ben poc, com ara la solidesa acadèmica, el rigor científic, la perspicàcia analítica, la fiabilitat del mètode, la laboriositat en la compilació, la catalogació i la comparació de les dades i de la diversitat de fonts emprades, proporcionen fàcilment notorietat i un cert prestigi als ineptes més desvergonyits. No cal dir que aquest intrusisme en el camp de la història ha de tenir efectes nefastos pel que fa a la solidesa científica i, especialment, quant a la definició d’un àmbit específic per a la disciplina.
La naturalesa mateixa de la història com a disciplina científica afavoreix la proliferació d’aquests mals. Principalment perquè el coneixement històric és transversal, potser el més transversal de tots els sabers. Filòsofs, sociòlegs, filòlegs, científics, metges, arquitectes, advocats…, tothom reivindica una base històrica per al propi coneixement. I encara s’hi afegeixen polítics, periodistes, artistes, folkloristes, musicòlegs, filatèlics, heraldistes, cronistes diversos, arxivers, editors, mestres, empresaris… Tothom reclama i estableix una base històrica en què clavar alguna de les arrels de la seva especialitat. En segon lloc, perquè, en part per la seva transversalitat, però sobretot per la seva inevitable precarietat, el coneixement històric és fragmentari, episòdic, discontinu i dispers, arqueològic, en bona part casual, divers, incoherent… El present, allò real i perceptible aquí i ara, és, per la seva vastitud, diversitat i complexitat, inabastable; penseu, per tant, com ha de ser d’inabastable el passat, que només podem conèixer a partir de “restes” difícilment congruents.
Aquest caràcter episòdic i transversal fan la història difícilment abastable, molt més inabastable del que són el present o la realitat immediata. I aquesta inabastabilitat aixeca un fossat enorme, sovint insalvable entre la “investigació històrica” –científica, objectiva, metòdica, conscient de la pròpia provisionalitat, de la pròpia fragilitat…– i la “narració històrica” –altament creativa, amb dosis importants de subjectivitat, ametòdica i asistemàtica, amb vocació de permanència, i amb autoatribució de la solidesa necessària per servir com a fonament d’una construcción ideològica determinada o d’imaginaris diversos…
La investigació científica de la història sovint confirma hipòtesis prèvies i abunda en la consolidació d’allò sabut o conegut; però, també molt sovintment, contradiu de manera sorpresiva els prejudicis, les suposicions i fins les certeses prèvies. La investigació científica té com a nota característica la falta de lligams i de compromisos de qualsevol tipus amb el cos dels coneixements establerts, i no pot comprometre’s en cap mena de servitud envers la cultura oficial. No sempre és així, és clar: també hi ha ciència embastardida, que es ven a qui faci una bona oferta; a la llarga, però, aquella que compta és la ciència de Giordano Bruno, la de Copèrnic i Galileu, la de Miquel Servet, la de Darwin, la de Newton…, la que és capaç d’anar contra corrent quan l’evidència ho exigeix. I la ciència històrica, en tant que ciència, no n’és una excepció. Les grans construccions ideològiques, els grans relats històrics, les més esplèndides narracions historiogràfiques s’esfondren tard o d’hora com un castell de naips, de manera molt més estrepitosa com més voluntat d’absolut i més arrogància hagin exhibit. La ciència, per molt potent que sigui, ha de ser sempre necessàriament humil.
Les grans construccions històriques, les de la historiografia romàntica, que nodreix encara l’imaginari de les comunitats humanes en la societat occidental o d’influència occidental; les redemptoristes escatològiques, que alimenten la tradició judeocristiana; les revolucionàries i les utòpiques…, totes sense excepció, manipulen, capgiren, recargolen, encasten peces d’aquí i d’allà en un cos més o menys coherent…, amb la finalitat de sostenir i a poder ser d’imposar unes pautes precises de lectura de la realitat, vàlides per al moment en què són gestades. Ens proporcionen així una història que no parla del passat, sinó del present. No es poden interpretar en clau historiogràfica, d’historiografia científica, sinó en clau ideològica, no en clau del passat, sinó del present.
La ciència històrica és, necessàriament, dinàmica i, en bona part, imprevisible; pot establir hipòtesis, però ha de supeditar-les a verificació per sostenir-les. La narració històrica, en canvi, és especulativa i es resisteix sovint al contrast amb l’evidència, amb les proves. La ciència històrica cerca el debat, l’intercanvi, la col·laboració; a diferència del relat històric, que vol imposar-se, que bandeja l’opinió dels contraris, que interpreta la crítica com a agressió, el dubte com a derrotisme i els matisos com a dissidència.
La narració històrica com a fonament és pròpia dels sistemes totalitaris, perquè no són producte d’un procés històric sinó d’un capgirament forçat, violent, dels processos socials. No tenen justificació en la història sinó en un determinat discurs historiogràfic, que respon a interessos de classe o ideològics. I de la mateixa manera, el revisionisme històric és l’altra cara dels discursos historiogràfics totalitaris. La ciència històrica, basada en la investigació, porta implícita la revisió dels coneixement en contrast amb les dades; el discurs historiogràfic ha de ser deconstruït i refet en funció de nous postulats. L’escrúpol revisionista és part indestriable del rigor científic obert a la investigació
En l’enfrontament polític entre Catalunya i Espanya, apareix sovint el discurs historiogràfic d’una i altra banda; sorgeixen encara, amb una vitalitat sorprenent, els relats de la historiografia romàntica; i sorgeixen també, però amb una prematura ancianitat, els postulats de la dialèctica marxista, entre d’altres, en un aiguabarreig incongruent. Des d’ambdues bandes, però amb una intencionalitat estratègica més bel·ligerant des del nacionalisme espanyol, es difonen tesis revisionistes que pretenen desmuntar el discurs historiogràfic del camp contrari; no la història, sinó el discurs. Tot plegat, un esforç ben inútil. En l’independentisme català hi ha, evidentment, arrels històriques, però les raons són essencialment polítiques. Desmuntar el discurs historiogràfic amb l’esperança de deixar sense fonament la voluntat independentista és absurd. El moviment independentista català es fonamenta en la realitat i el dinamisme de la societat catalana. L’atribució causal a la narració historiogràfica és un error de perspectiva propi de l’ofuscació del nacionalisme espanyol -aquest sí fortament arrelat en un discurs historiogràfic que no controlen i que no gosen revisar, probablement perquè no resistiria el contrast amb el rigor històric-, una ofuscació que el porta a pensar que el contrari és fet a imatge seva. Així que mira d’atacar amb aquelles armes davant les quals ell mateix se sap vulnerable.
També el discurs historiogràfic català té fragilitats i inconsistències. Però, tot i que els catalans som tan propensos al patriotisme com altres pobles del nostre entorn, i ens deixem portar emocionalment pels moments estel·lars del nostre passat, no hem fet de la nostra història la raó de única de la nostra voluntat ni de la nostra identitat. L’independentisme català no es fonamenta en un discurs o en la construcció d’un relat històric autocomplaent, encara que li agradi d’emmirallars-s’hi i l’utilitzi emocionalment quan s’escau, sinó que clava les arrels en l’estructura, la personalitat i el dinamisme d’una societat conscient de la pròpia singularitat. I això no és història, sinó present i, per tant, no es desmunta amb ridículs revisionismes històrics de pa sucat amb oli, per molta mala bava que hi posi el revisionista.
Josep A. Vidal