CARTA DE BARCELONA – Record de Paul Valéry a Sète – por JOSEP A. VIDAL

 

És migdia. El sol cau a plom, implacable. Una brisa a penes perceptible alleugereix una mica la xafogor de la humitat marina. El Chemin du Cimetière Marin és un carrer estret que avança, paral·lel a la costa, a mitja alçada del turó que presideix la vida portuària de la vila marinera de Sète. A banda i banda del carrer, en el vessant costerut del turó, s’esglaonen les sepultures del vell cementiri. S’hi accedeix, a cadascun dels sectors, per sengles portes reixades. En l’accés al sector superior, al costat de la porta de ferro, un rètol adverteix els visitants que la Georges Brassens està enterrat al Cimetière de Py, de la mateixa localitat, però al vessant oposat d’aquest mateix turó, que presideix la plage de la Corniche, el vessant que, d’esquena al mar, s’emmiralla en les aigües de l’estany de Thau. Malgrat l’advertiment, però, dues visitants es mouen entre els rengles sinuosos de sepultures tot i pregunten insistentment en anglès per l’emplaçament de la tomba del chansonnier poeta.

El Cimetière Marin va prendre aquest nom després que el poeta Paul Valéry, nascut i enterrat a Sète, nom francès de la Seta langedociana, l’immortalitzés en un poema que, amb aquest mateix títol, ha esdevingut un dels cims de la poesia francesa i referència imprescindible en el cànon de la poesia universal.

Ce toit tranquille, où marchent des colombes,
Entre les pins palpite, entre les tombes ;
Midi le juste y compose de feux
La mer, la mer, toujours recommencée !
O récompense après une pensée
Qu’un long regard sur le calme des dieux !

El poema consta de vint-i-quatre estrofes de sis versos decasíl·labs rimats AAB’CCB’. Per tant, cent quaranta-quatre versos, 12 × 12. Le cimetière marin és un poema solar en el qual conflueixen en un tot absolut dues immensitats, la del mar i la de la llum. Un absolut temporal indivisible que presideix aquest espai de trobada entre la vida i la mort.

El sol i el mar s’han fet seus els camins polsegosos que avancen entre les tombes, els reixats que delimiten els espais sepulcrals, rovellats, rosegats per la intempèrie i el temps, i tanmateix com si des del primer moment haguessin estat així, com si l’artesà que els va forjar els hagués concebut per esdevenir matèria corcada, en descomposició indefectible.

Sais-tu, fausse captive des feuillages,
Golfe mangeur de ces maigres grillages,
Sur mes yeux clos, secrets éblouissants,
Quel corps me traîne à sa fin paresseuse,
Quel front l’attire à cette terre osseuse ?
Une étincelle y pense à mes absents.

Des dels senders que s’enfilen pel vessant sembrat de tombes –marbres, reixats, pitxers de flors, símbols, al·legories, pregàries, fotos i dedicatòries– el mar es contempla en la seva immesitat retallada per la capçada dels pins. Entre els ramells d’agulles verdes, la vela blanca de les petites embarcacions que solquen el blau lluent que es perd en l’horitzó. Crema el sol.

Fermé, sacré, plein d’un feu sans matière,
Fragment terrestre offert à la lumière,
Ce lieu me plaît, dominé de flambeaux,
Composé d’or, de pierre et d’arbres sombres,
Où tant de marbre est tremblant sur tant d’ombres ;
La mer fidèle y dort sur mes tombeaux !

El sepulcre que guarda les restes de Paul Valéry es troba en un dels senders ascendents, a la dreta, d’esquena a la bullícia de la zona portuària i de cara a l’horitzó marí cap al qual apunta, com una sageta, l’estret braç de terra que separa el mar de l’estany de Thau. Gravats a la pedra, els dos darrers versos de la primera estrofa de Le cimetière marin:

O récompense après une pensée
Qu’un long regard sur le calme des dieux !

En la decrepitud del cementiri, que ofrena al temps el seu ésser més íntim fins que els records es perden irremeiablement i es consuma la mort, hi batega la vida: la llum, l’oreig, els pins, les flors, els passos d’algun visitant, potser el remor d’una pregària… Segurament és cert el que diu Valéry en el seu poema:

Les morts cachés sont bien dans cette terre
Qui les réchauffe et sèche leur mystère.
[…]
Le don de vivre a passé dans les fleurs !

Josep A. Vidal

Deixe uma Resposta

Preencha os seus detalhes abaixo ou clique num ícone para iniciar sessão:

Logótipo da WordPress.com

Está a comentar usando a sua conta WordPress.com Terminar Sessão / Alterar )

Imagem do Twitter

Está a comentar usando a sua conta Twitter Terminar Sessão / Alterar )

Facebook photo

Está a comentar usando a sua conta Facebook Terminar Sessão / Alterar )

Google+ photo

Está a comentar usando a sua conta Google+ Terminar Sessão / Alterar )

Connecting to %s

%d bloggers like this: