Heu tastat l’esperança…? por Josep A. Vidal

Heu tastat l’esperança…? No cal dir-vos com és d’important en la vida de les persones i de les comunitats, també dels pobles, tenir sempre oberta la porta a l’esperança.

Catalunya viu avui la seva Diada nacional amb esperança. Jo vull que Catalunya recuperi la plenitud de la seva sobirania amb la celebració i la victòria del Sí en el referèndum de l’1 d’octubre, i comparteixo aquest sentiment amb milers de catalans, probablement molts.

Hi ha també milers de catalans, probablement molts, que volen que Catalunya es consolidi en nivell d’igualtat o singularment en l’estructura de l’Espanya de les autonomies que va sorgir dels pactes de la transició o en el postfranquisme. I volen superar aquell marc per camins diversos, amb més autonomia cultural i lingüística i un millor finançament; o amb una nova naturalesa política en una Espanya federal de nou encuny, sancionada amb una reforma constitucional.

I també n’hi ha alguns, probablement no gaires, que volen una Catalunya dòcil i conformada en un Estat espanyol fort, indiscutit, uniforme.

I segurament aquest espectre de voluntats no defineix totes les esperances de la població catalana, que es molt diversa i aglutina conviccions, identitats, necessitats i mancances també molt diverses.

Amb el recolzament de la majoria parlamentària, el Govern de la Generalitat, que no solament es creu la sobirania nacional i, subsidiària d’aquesta, la del Parlament de Catalunya, sinó que l’exerceix, ha convocat el referèndum d’autodeterminació per a l’1 d’octubre i ha posat en marxa la maquinària legislativa i executiva necessària per fer-lo possible i garantir-ne la qualitat democràtica.

Alhora, el Gobierno espanyol, recolzat per una abrumadora majoria parlamentària expressada reiteradament al Congreso de los Diputados i avalada per la major part de les forces polítiques, tant les que actuen com a socis de govern com les de l’oposició, ha endegat la maquinària legislativa i repressiva per impedir que el referèndum de l’1 d’octubre es faci realitat.

Als tremendistes els agrada parlar de xoc de trens, un llenguatge catastrofista que en els mitjans de comunicació i en el llenguatge polític espanyolista o contra el referèndum s’expressa darrerament amb termes com ara “cop d’Estat”, “segrest de la democràcia”, “totalitarisme”, “dictadura” i termes molt semblants i fins i tot més greus, tots ells aplicats a la decisió d’una majoria del poble català que s’ha fet evident reiteradament d’ençà del 2010 i que expressa un sentiment col·lectiu de reivindicació de la sobirania nacional que es manté viu i actiu des d’un segle abans de la derrota del 1714.

No és, però, cap xoc de trens. Catalunya i Espanya no només van en trens diferents, sinó que segueixen direccions diferents. Perquè hi hagués xoc de trens caldria que l’una i l’altra anessin en la mateixa direcció; la diferència podria ser de velocitats o de sentit, però no de direcció. No sé ben bé on vol anar l’Estat espanyol, i no em refereixo al govern del PP i als partits polítics que li fan la gara-gara des de la col·laboració o des del  teatre de l’oposició. Em refereixo a les majories electorals espanyoles, em refereixo al sentit del vot predominant a l’Estat espanyol, que em sembla realment incomprensible, més propi d’una societat que no s’ha recuperat encara del síndrome d’Estocolm provocat pels quaranta anys de franquisme, que no pas d’una societat de conviccions democràtiques fermes. Ho repeteixo, no sé on vol anar aquest Estat espanyol que continua enrocat en el vot a PP o PSOE malgrat escàndols, corrupcions, incompliments i claudicacions ideològiques i polítiques incomprensibles.

Ja s’ho faran.

A Catalunya, però, hi ha una majoria que vol decidir democràticament quin camí ha de seguir. I ho vol fer com es fan les coses en democràcia: amb un referèndum. L’Estat espanyol s’hi ha negat en rodó al llarg dels anys, malgrat tots els intents de pacte sorgits de Catalunya. “Ens volen imposar un referèndum” han dit des del govern i des de la política. Mentida: Catalunya ha volgut “pactar” un referèndum, i pactar no és imposar. L’Estat, però, no ha volgut ni parlar-ne. “Podem parlar de tot, menys d’això”, ha estat la resposta en tot moment.

Catalunya, després d’anys d’incompliments, d’ofec econòmic, de persecució lingüística, d’obstaculació legislativa, d’entrebancs per tot i de tot, vol gestionar-se ella mateixa. I ha tornat a posar damunt la taula el problema irresolt d’una nació que es nega a viure subsidiada, tutelada, vigilada i controlada; en definitiva, sotmesa. I, si té la majoria necessària, vol constituir-se en Estat, sense que ningú li discuiteixi la seva sobirania.

I si no hi ha aquesta majoria, tornarem a la Catalunya autonòmica, probablement en pitjors condicions. Serà aleshores el torn dels qui ara s’omplen la boca dient que la independència no és la solució i que ells tenen solucions millors. Tindran l’oportunitat de demostrar-ho. A parer meu, però, no faran res en benefici d’una Catalunya sobirana, ans al contrari: la seva preocupació principal serà com tallar les ales al sobiranisme i aixecar els reixats.

Josep A. Vidal

Deixe uma Resposta

Preencha os seus detalhes abaixo ou clique num ícone para iniciar sessão:

Logótipo da WordPress.com

Está a comentar usando a sua conta WordPress.com Terminar Sessão / Alterar )

Imagem do Twitter

Está a comentar usando a sua conta Twitter Terminar Sessão / Alterar )

Facebook photo

Está a comentar usando a sua conta Facebook Terminar Sessão / Alterar )

Google+ photo

Está a comentar usando a sua conta Google+ Terminar Sessão / Alterar )

Connecting to %s

%d bloggers like this: