CARTA DE BARCELONA – Catalunya independent…? Fem-ho fàcil – por JOSEP A. VIDAL

 

 

Us ho diré de manera ben simple:

1. Catalunya és una nació millenària, amb una acreditada i antiquíssima tradició democràtica i una inequívoca vocació mediterrània i europeista.

2. Catalunya viu avui incardinada en un Estat que li nega el reconeixement nacional i la sobirania, li obstaculitza l’ús normal de la llengua i la cultura propis al territori i en l’entorn que li són propis i en les institucions europees i internacionals.

3. Catalunya és contribuïdora neta a la Unió Europea, aporta més del 20% del PIB i de les exportacions de l’Estat espanyol, i és, de sempre, motor econòmic i punta de llança de la modernitat, finestra oberta a Europa i al món.

4. Catalunya contribueix de manera important a la solidaritat interterritorial en l’Estat espanyol, fins al punt que, malgrat ser contribuent principal, un cop pagat el preu de la solidaritat, retrocedeix en el rànquing de la renda per càpita fins a situar-se per sota de territoris que són beneficiaris nets d’aquella solidaritat.

5. Catalunya està tipa d’haver de demostrar, malgrat l’evidència, la injustícia del tracte fiscal i de l’ofec que aquest produeix en la seva economia i el perjudici en la qualitat de vida dels seus ciutadans.

6. El dèficit català en infraestructures és escandalós. Any rere any, l’Estat, el governi qui el governi, incompleix els compromisos contrets amb Catalunya, i any rere any li promet els mateixos milers de milions d’euros en infraestructures, que no paga mai.

7. De manera persistent, els catalans han hagut de suportar campanyes de menysteniment, cinisme polític (el paradigma s’expressa en les paraules de l’ínclit Alfonso Guerra parlant del projecte d’Estatut de Catalunya : “lo hemos cepillado como un carpintero”), desprestigi i enganys reiterats, i sobretot el blocatge de la major part de les iniciatives legislatives més transcendents del Parlament català.

8. Catalunya és actualment a les mans d’un administrador que reiteradament li demostra hostilitat, infidelitat i despreci (malgrat que, quan la demagògia obliga, li dedica paraules d’amor etern), i que a més és incompetent alhora de gestionar els interessos dels catalans –sense que això, al marge de corrupcions i altres mals, vulgui dir que gestiona bé els altres territoris.

9. Catalunya ha intentat llargament (i per no anar gaire lluny, us remeto al segle XIX) maneres de fer realitat el projecte d’una Espanya moderna, i sempre ha hagut de suportar, amb mètodes i efectes repressius i regressius, el retrocés polític i el triomf d’una Espanya anacrònica, prepotent, militarista i aristocràtica, d’arrel castellana. Aquest paradigma lamentable no és patrimoni exclusiu de la dreta espanyolista, sinó també d’un nacionalisme espanyol periclitat que ha estat assumit també per l’esquerra com a moneda de canvi per aconseguir majories representatives. Una Espanya, per cert, que, vist des de la perspectiva catalana, rep avui un suport incomprensible, i lamentable, de l’Ebre enllà.

10. Catalunya és una nació políticament, econòmicament, culturalment i socialment prou madura i suficient per governar-se ella mateixa i ha arribat a la conclusió que no té cap interès sotmetre’s al caprici d’un Estat administrador no només incompetent i antipàtic, sinó persistentment hostil i menystenidor, que la vol sotmesa. I molts ciutadans catalans han arribat a la conclusió que els surt més a compte que Catalunya s’alliberi de la mala administració i es governi sola.

I això és el que Catalunya vol sotmetre a referèndum.

Ara, el govern espanyol i els seus acòlits diuen als catalans que els administrats que volen prescindir de l’administrador no poden fer-ho sense els vots de l’administrador (que té assegurada la majoria per avantatge territorial i demogràfic). I afegeix que no poden fer un referèndum “il·legal” (és a dir, no pactat amb l’Estat),  però que tampoc no poden fer un referèndum legal, perquè l’Estat es presta a parlar de “tot” menys de fer un referèndum i és, per tant, impossible de pactar-lo.

Fan tard. Malgrat tot el temps que han tingut, no s’han molestat a complir el acords i els compromisos contrets, ni han parlat de res que no amagués una trampa o comportés una coacció. Ara la major part de la població de Catalunya, els independentistes i moltíssims unionistes, volen votar. I si el dia 1 d’octubre no poden fer-ho, el dia 2 aquest continuarà sent el seu –el nostre– objectiu. Fan tard.

El discurs oficial de l’unionisme espanyol darrerament és que no existeix un conflicte entre Catalunya i Espanya, sinó un conflicte entre catalans. S’adonen tard que el conflicte és més profund i extens del que pensaven, i que arreu de l’Estat poden sortir veus i moviments que reclamin una regeneració democràtica d’Espanya. I, per evitar que això s’escampi, volen delimitar el conflicte català tractant-lo, no com un problema intern de l’Estat espanyol, sinó com un conflicte intern dels catalans. Són barroers, incompetents i irresponsables fins a aquest extrem.

Josep A. Vidal